Eco-emb-es, mentides i interessos dins el contenidor groc

La pregunta enganxosa d’aquell anunci també enganxós era, ben mirat, d’allò més pertinent: envàs, on vas?

La resposta, però, no té tanta coloraina ni musiquetes ni res. La resposta emprenya. Emprenya molt. Perquè no és ni eco-res ni recicli-res ni res de res que es pugui vendre amb una fotografia de somriures difuminats sobre la gespa, benestar de margarides i núvols i altra imatgeria inquietant. La resposta ha arribat amb contundència de Greenpeace i diu moltes coses interessants.

La primera, que, lluny del 75% triomfal de reciclatge de plàstics domèstics (als quals, també triomfalment, se’ls col·loca el puntet verd que significa que han pagat la taxa corresponent per tal que Ecoembes, bo i oficiant el monopoli que ostenta, el recuperi i recicli), a l’hora de la veritat, el hòlding amb prou feines si en recupera un 25%. La segona, que, d’aquest 25%, de tots aquests envasos que hem après a reciclar bé perquè ‘és la teva responsabilitat’, de totes aquestes ampolles i ampolletes i tetrabrics i safates i llaunes que diligentment hem anat encabint al contenidor groc durant anys i panys, convençuts que amb això contribuíem a les fletxetes verdes que fan cercle i que indiquen que la quisca es transforma i reutilitza i ja no crea muntanyes estèrils de plàstic, immenses illes flotants de deixalles que maten el mar, de tota aquesta porqueria que se suposa que es reconverteix (i que en realitat ja és, recordem-ho, tan sols el 25% de la que comprem i escampem), el quaranta per cent va a parar, directament, a contaminar-nos el món. D’una manera o d’una altra, per tant, els plàstics, si no hi posem remei, acaben ‘a abocadors, incineradores, exportats, cremats o, directament, abandonats al medi’.

Que no serà que no se n’havien anat dient coses, del tema Ecoembes. Les denúncies sobre el fons i la pràctica d’aquest macroconglomerat d’interessos que es presenta com a organització sense ànim de lucre, que factura anualment centenars de milions d’euros i que oficialment s’encarrega de gestionar el reciclatge dels residus que aboquem als contenidors, ja fa temps que circulen. Només que ara, aquesta mateixa setmana, Greenpeace ha fet públic l’informe de títol explícit, ‘Ecoembes menteix’, i subtítol aclaridor, ‘Desmuntant els enganys de la gestió de residus d’envasos domèstics’, en què es desgrana i esbomba la denúncia i es defineix aquesta cosa omnipresent, Ecoembes, com a ‘problema ambiental’ (el podeu llegir, sencer, aquí, per bé que tan sols n’he trobat versió en castellà).

El conglomerat empresarial hi ha respost amb un comunicat genèric que no desmenteix cap de les afirmacions de l’organització ecologista i que, de fet, es limita a dir que la denúncia tan sols desanimarà la gent a reciclar. I que això no s’ha de fer. Això de desanimar. Cap explicació sobre l’acusació explícita, i greu, que afirma, per exemple, que ‘empreses adjudicades per Ecoembes guarden, enterren i exporten plàstics de manera irregular’.

Conglomerat empresarial, he escrit, perquè aquesta és l’altra, o la primera: que la cosa que monopolitza els contenidors grocs de l’estat espanyol (i, per tant, els nostres, mentre encara hi continuem tancats) resulta que està formada per entitats tan ecologistes i tan de referència ambientalment i socialment i etcèterament com ara, jo què sé, les associacions estatals d’envasadors (ADELMA, d’empreses de detergent i productes de neteja; ANFABRA, de fabricants de begudes [dites] refrescants; ANIERAC, d’industrials envasadors d’oli comestible…) o Bimbo o Coca-Cola o Campofrío o Nestlé o Freixenet o Codorniú o Colgate. O Mercadona. O El Corte Inglés. La llista és més llarga. PepsiCo. Llarguíssima. Pascual. Carrefour. Vet aquí el llop amb pell d’ovella, és a dir, les empreses generadores dels residus màgicament transformades, plop!, en entitat de color verd i fent també màgicament lobby en contra dels envasos retornables, que és una cosa que segurament els complicaria força els beneficis. En contra del SDDR, per tant, el Sistema de Dipòsit, Devolució i Retorn, que defineix un mecanisme que ja funciona a Alemanya o a Noruega o a Finlàndia i que consisteix a modernitzar l’antiga i coneguda pràctica d’abonar, quan es retorna l’envàs reutilitzable, els cèntims de més que se n’havia pagat. Allò de tornar l’ampolla a la botiga i que te’n donin deu cèntims, posem per cas.

No és anecdòtic i en canvi és prou simptomàtic el fet que, quan, ara fa cosa d’un parell d’anys, el nostre govern insular va tirar endavant el projecte de llei de residus que incloïa la prohibició de plàstics d’un sol ús o l’obligació d’implantar un SDDR en cas que no es complissin els objectius de reciclatge amb els mètodes actuals (és a dir, amb l’SME, Sistema de Monopoli Ecoembes), hi plantifiqués recurs, precisament, oh sorpresa, el hòlding de l’SME. Els arguments? Una altra sorpresa: que el projecte de llei era contrari a la unitat del mercat ‘espanyol’ i, per tant, a la seva constitució.

Al capdavall, una pista de tot plegat ja ens la dóna l’acrònim del paraigua verd que aixopluga les empreses productores de tota mena de residus, Ecoembes: aquest ES final, sobretot, que, si no ve de cap nom de persona, EStanislau, o d’animal, EStruç, o de planta, ESpígol, o d’objecte normal, EStenedor, només pot significar que emana de la unidad de mercado en lo universal. I efectivament, Ecoembes ve d’això, d’eco-emb-es, eco-embalajes-ESpaña.

I com ella funciona.

I, com d’ella, ens n’hem, urgentment, de desempallegar.