13.10.2020 - 05:15
Qualsevol xica de vint anys sap que els continents es mouen i que el planeta Terra forma part d’una de les moltes galàxies que poblen l’univers. Potser desconeix molts detalls –o no–, com la inversió de la polaritat del camp magnètic terrestre que, gravada en les roques, mostra l’expansió dels fons oceànics; o la velocitat i forma de rotació de les galàxies, que suggereixen l’existència d’una hipotètica matèria fosca. No obstant això, les dades bàsiques les té. La tectònica de plaques i l’existència d’un univers sembrat de galàxies són coneixements que no ens venen de sèrie, però quasi. Aquesta xica pot entrar en un bar, parlar del tema a qualsevol, i ningú la mirarà com si fora una pobra il·luminada.
No obstant això, si els seus besavis feren el mateix, rebrien, en el millor dels casos, respostes de sorpresa o incredulitat. De fet, fa tan sols un segle aquestes teories no existien. Fa ara cent anys va tenir lloc el «Gran debat», en el qual els astrònoms Harlow Shapley i Heber Curtis van posar sobre el tapet les seues respectives idees sobre què dimonis eren les nebuloses. Shapley defensava que tot l’univers estava dins de la nostra galàxia, l’única existent, mentre que Curtis proposava l’agosarada idea que les nebuloses eren cossos celestes com la nostra galàxia, però allunyats –molt allunyats–, la qual cosa implicava un univers immens. Encara que aquesta idea ja s’havia proposat abans –per exemple, per Immanuel Kant–, la ciència no li va donar una resposta satisfactòria fins entrat el segle XX.
Els nostres besavis no somiaven amb galàxies, i encara menys amb plaques tectòniques que generaren terratrèmols, muntanyes i volcans. La teoria de la tectònica de plaques és sorprenentment recent, cuinada per la ciència a mitjan segle passat. El mateix Alfred Wegener, que va proposar la deriva continental en 1912, va morir davant la incomprensió de la comunitat científica. I, no obstant això, malgrat la seua joventut, aquestes teories que ens ensenyen a l’escola ens semblen ara tan evidents i coherents que tendim a pensar que són molt més antigues. Aquest és el punt al qual volia arribar: poques vegades observem amb una reflexió pausada la impressionant acceleració del coneixement científic i tecnològic dels últims 150 anys (en una enquesta informal que vaig realitzar al començament d’any en Twitter, només un terç dels participants van indicar que la teoria de Wegener de la deriva continental és del segle XX; la resta va indicar que aquesta teoria era del segle XIX, del XVIII o fins i tot del XVII). Tots hem assimilat que en el món urbà occidental la vida d’un xiquet –els seus costums, jocs, tecnologia– i el seu accés al coneixement són molt diferents dels que tenien els seus pares, i estan a anys llum de distància dels dels seus avis. No obstant això, aquesta formidable disparitat intergeneracional és, en si mateixa, una notable novetat.
Els nostres parents de fa 10.000 o 20.000 anys van tenir una vida exactament igual a la dels seus avantpassats de fa 20.100 anys, i aquests últims vivien en essència de la mateixa manera que els seus ancestres de fa 25.000 anys. I així podríem continuar remuntant-nos milers d’anys cap arrere. Un adolescent de fa 20.000 anys no sols s’entenia de meravella amb els seus pares, sinó també amb les seues rebesàvies. Aquesta estasi és la norma en la majoria d’espècies, però en la nostra ha desaparegut.
