03.04.2020 - 21:50
|
Actualització: 05.04.2020 - 22:44
Em deixa una mica parada el poc efecte de l’entrada en escena en temps vírics de Bob Dylan, el misteri que no cessa, l’artista que tantes vegades ha descol·locat uns i altres, l’última volta quan li van donar el guardó internacional de literatura. No havia estrenat res des del 2012 i va i reapareix amb un oratori de gairebé disset minuts. Per YouTube, de franc. M’ensumo que aquest passar-hi de llarg, bastant general, una atenció que no ha superat el cap de setmana, no només aquí, també allà, és una prova més de la catàstrofe que vivim: no estem ni per cançons. I això sí que no, gent. Joan Baez dixit: ‘Les cançons són una salvació enmig de la bogeria.’
‘Murder Most Foul’ (‘L’assassinat més repugnant’) em va permetre dissabte passat, per fi, acceptar la tristesa del moment i, doncs, el silenci endins que, també, cal per travessar-la: mullar-se en la pena és probablement el primer pas per, no ho sé, què dir-ne, com dir-ho: per recuperar un cert humor. L’humor negre va molt i molt bé, rebé. En començava a estar tipa, de tantes bones intencions per enllambordar aquest infern.
Dylan no està per romanços: això és un rèquiem, una lletania, una elegia. I qui vulgui creure que va dels EUA i prou, mira, si això et consola, endavant.
Va per ara, per nosaltres, per tots. Si no, de què, morena, el paio l’havia de publicar divendres? Quan tenim temps de sentir –i escoltar– una cançó (diguem-ne així) de disset minuts, si no és ara? Coincideixo amb el músic i articulista Andreas Borcholte, que diu això mateix a Der Spiegel, perquè també penso que, a partir de l’atemptat de Dallas el 1963 contra el president del seu país, aquest poema èpic s’endinsa en el present. Per la xarxa podem trobar, si ens vaga, alguna traducció més o menys afortunada de la lletra (cinc folis a un espai, cos dotze, un munt de paraules, vaja) que, cert, és un repositori de cançons –gairebé una vuitantena–, un indissimulat jukebox o spotify, com preferiu: sí, enmig de la bogeria les cançons salven. I d’altres referències, des de la imatge shakespeariana del títol (Hamlet, quan l’espectre del pare li diu qui el va matar i clama venjança per ‘l’assassinat més repugnant’) fins a Buster Keaton i tants més. I et pots preguntar quin artista entre nosaltres ho faria, ho podria fer: que ho faci aviat. I pots, també, seguir el fil del poema-riu que engega i s’estén des del moment fulminant que es va perdre la puresa, la claredat i la confiança en la veritat: ‘El lloc on va morir la fe, l’esperança i la caritat.’
Si ets nord-americà, tens prou raons per a demanar-t’ho en temps vírics trumpians. Si no ho ets, tu mateix, tu mateixa, nosaltres mateixos, vosaltres mateixes. Parlo per mi, potser per més. La veu treballada (Dylan no ha estat mai un gran cantant, el seu fort és una altra cosa), arran d’orella, sarcàstica quan convé, i convé i ho és molt en diferents moments de l’elegia, parla pel present.
Això dissabte. Diumenge, se’ns mor Arnau Puig. I no hi ha funeral. No sóc pas l’única que ho ha dit ni que ho dirà: un mestre. Vaig arribar a la crònica d’exposicions d’art per instint periodístic, a final dels vuitanta, quan vaig veure que s’obria un filó informatiu descuidat, que era només a les mans d’una crítica que no sempre atenia a la divulgació. No venia de belles arts ni d’història de l’art. L’estudi autodidacte, les converses amb la gent dels museus i les rodes de premsa, que poden ser una meravella, una visita guiada i una lliçó que ens donen els curadors, de vegades els artistes i tot, van ser la meva universitat. I allí, en les rodes de premsa, hi havia sempre l’Arnau. I un altre crític d’art i escriptor, l’enyorat Josep Iglésias del Marquet, que va morir fa anys. No feien cap pregunta, no interferien en la feina dels periodistes, no es posaven cap medalla, simplement hi eren, disponibles i prou. Amb tots dos primer, que es quedaven sempre un cop acabada la roda de premsa i conversaven, amb l’Arnau després, vaig aprendre molt, moltíssim, no perquè donés lliçons, sinó perquè li interessaven totes les preguntes i comentaris que fessis. L’important, em va dir quan vaig començar a fer classes d’art a la universitat, no és en els llibres ni els tractats (que també, però ben escollits) sinó deixar que cada alumne es situï en confiança davant d’una obra d’art, que els deixés escollir, que miressin, que cultivessin la mirada. Ho he procurat fer.
En memòria viva d’ell, reprodueixo alguns grafits de la pandèmia. El que encapçala aquest article és d’un carrer de Berlín, en una foto tirada per Adam Berry aquest 23 de març. El que teniu a sota, m’arriba també a través de la revista digital Artnet, que està fent una gran feina informant de com afronta el món de l’art, en el sentit ample, la Covid-19, amb reports com aquest, per exemple. És un dibuix a Los Angeles que signa el col·lectiu Teachr1 (Malith Devaka, Chris Braas, Louis James Williams, Gregory Karpov, Hiske Hilgenga, Cristian Ciprian Brauen Droz, Daniel Duarte Ontiveros, Jamy Zord and Kirk A J Zimmerman), que la revista difon per cortesia dels artistes.
I una mica més de música, amb el piano de Keith Jarrett, tant o més místic que Dylan, ben mirat, però sense paraules. Ací teniu el Solo de Tòquio, que després passa per altres composicions de l’artista, algunes que revisiten vells estàndards i altres que salten a músics de jazz igual de bons. Perquè, com diu Wislawa Szymborska:
No li retrec a la primavera
que arribi de nou.
No em queixo que compleixi
com tots els anys
les seves obligacions.
