Durruti i ell

‘Durruti i jo vam acudir al prec del president Lluís Companys. Era envoltat d’oficials de l’exèrcit. En veure’ns, obrint els braços, va exclamar: “Fills meus, gent de la CNT, avui sou l’única esperança de Catalunya! Oblideu-ho tot i salveu les llibertats del nostre poble!”

—Això és tot, Companys? –vaig dir-li–. Em pensava que ens volies aquí per a donar-nos armes.

—No en tinc, d’armes per a donar-vos. Només volia desitjar-vos molta sort!’

Aquesta és una del centenar d’escenes impagables que es llegeixen a El Eco de los Pasos, un dels llibres que han influït de manera més poderosa el meu cervellet. Són les memòries d’un anarquista català. A l’escena es veu tot un president de la Generalitat, Lluís Companys, adonant-se que la societat civil, en aquest cas el sindicat CNT, té agenda i projecte propi. Els franquistes s’han revoltat i el president català veu que, la feina, no la farà pas el govern i prou. La societat civil, via CNT, també: ‘Volia desitjar-vos molta sort!’

La societat civil d’aleshores, a diferència de l’actual, no va pas esperar en cap cas el poder polític. Va col·laborar-hi de tu a tu, però es va preparar per compte seu. Fent via. M’hi ha fet pensar la carta que Jordi Sánchez, president de l’ANC, va enviar a Puigdemont l’octubre passat demanant que no es fes la DUI. Ha estat una de les notícies de la setmana. ‘President, freni.’ Lluís Companys, en canvi, va tenir tota una altra societat civil al seu costat:

«Quan els militars preparaven el seu cop d’estat, el Comitè de Defensa confederal de Barcelona els portàvem un avantatge de gairebé any i mig en l’estudi i els plans per a contrarestar la revolta militar. El Comitè de Defensa confederal existia des dels primers dies de la República. Els Quadres de Defensa confederal també (…) Faltava decidir un pla, susceptible de donar-nos la victòria, flexible i previst. Les casernes militars de Barcelona eren fortaleses de recent construcció, en gran part. No havíem d’atacar-les en cap cas, perquè hi gastaríem les poques municions de què disposàvem. Calia deixar sortir les tropes al carrer i, un cop lluny de les casernes, atacar-les per l’esquena, sense pressa, intermitentment, perquè fossin elles que esgotessin les municions i els resultés difícil de tornar a les bases per refer-se (…) Preparar a consciència les fàbriques perquè posessin en funcionament les sirenes ininterrompudament, creant condicions psicològiques òptimes per a la lluita; sembrant el pànic entre els soldats i l’entusiasme entre els obrers. Aïllar completament les tropes revoltades, tallant-los les comunicacions a peu i donant-los des de la Central Telefònica falses notícies sobre l’estat de la lluita a la ciutat.»

Llançar falses notícies des de Telefónica contra l’equip rival en ple any 1936. Les notícies falses i Whatsapp de fa vuitanta anys. Això és també el llibre El Eco de los Pasos.

No és el primer cop que ho dic: hi ha gent que només necessita la Bíblia per a explicar-se el món. Allà dins, hi troben tot allò que necessiten: la paràbola de l’ambiciós, de l’horror, del sagrat, dels mediocres i els rentats, dels traïdors i els germans de vida. Tots els personatges que coneixem, explicats dos mil anys abans a Galilea. Tot un entramat moral que els guia segles després. N’hi ha que troben això mateix a la Divina Comèdia o a El capital. Són llibres totals, absoluts, que encapsulen tot un univers. A mi, em passa, ho he de confessar, amb El eco de los pasos. Una mica sí que em passa. Les memòries de Joan Garcia Oliver. Un cambrer anarquista que va arribar a ministre de Justícia en plena guerra. Brutals, també, en moments com aquests, de tanta confusió, i en què cal trobar lliçons de vida.