Durruti-Guerrilla-Guitarra (IV)

Em solleva l’ús abusiu que els intoxicadors mediàtics fan del plural. M’enerva tant com quan el metge pluralitza i diserta sobre l’estat de les meves vísceres. ‘Aquest fetge el tenim una mica cansat.’ ‘Hauríem de fer més esport.’ Parlen com els capellans ‘Lo q’hem de fer’, ‘Lo q’hem de dir’, ‘Lo q’hem de pensar’. Podeu comportar-vos com a fidels gossos guardians dels vostres amos, però qui sou per ficar-vos en la meva vida i el meu futur? Feu tard per convèncer-me. Em solleva que fins al més cretí dels comentaris polítics utilitzi el plural, i m’inclogui en les seves lletanies. I si és locutor i sé les fortunes que cobra ho trobo una obscenitat.

No hi crec. No tinc fe. No puc fer-hi més. Si això és ser lliure, sigueu-ho, apa-siau. Jo ja sóc lliure. A base d’hòsties i disgustos, he aconseguit prou llibertat individual, per no haver de fer propaganda de res per guanyar-me la vida, poder reclamar una mica de silenci i que em deixin en pau, d’una vegada.

Tampoc mai no he entès per què quan poso per escrit les meves opinions, activitat que cada dia m’interessa menys, per no dir gens, sempre surt algú, indignat, com no podria ser d’una altra manera , i m’acusa de fomentar l’autoodi. Ja hi som de nou amb el ‘nosaltres’. Auto? Per què m’ha d’incloure en la seva sensació d’odi? És més, jo no l’odio. Ni m’odio. Encara. Jo tinc aquesta opinió. Si pensar diferent d’alguns, o de molts, és fomentar l’odi, estem apanyats. Tot plegat fa ferum de convent i sagristia. Per no dir coses pitjors.

Bé, com us deia fa anys, com tants de vosaltres, jo em ‘llevo ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora…’ i em continuen ‘donant pel sac. A sac! pac!’  I res…, mira. Faig estiraments, m’esmolo les dents amb el guix, tric-tric-tric, trac-trac-trac, faig un glop d’aigua, i cap a la rodeta. A pedalar! Amb empenta. Amb il·lusió. Txin-txin-txin, txin-txin-txin. I el so de les campanetes m’estimula. Com que no tinc l’hàbit d’escoltar música amb cascos, per distreure’m, he penjat un pòster a la paret de la gàbia. És una pàgina d’una cartilla escolar que es repartia per les trinxeres de la guerra civil, per tal que els milicians analfabets aprenguessin de lletra. La pàgina triada diu: ‘Durruti-Guerrilla-Guitarra’. És un mantra que no paro de repetir mentre pedalo. Fa infinitament més agradable la pedalada. Em desperta i m’anima. N’he provat uns altres, com ara: ‘Bicicleta- cullera-poma’, o ‘I-inde-independèn-cia!’, però em provoquen somnolència.