Dues vides relligades pel tren

Sempre he viscut a Europa, però, com li passa a tanta gent, el meu país de naixement i el de residència no són el mateix. Tinc un peu a cada banda, una vida dividida, si preferiu dir-ho així. Durant nou mesos l’any visc a la riba del fiord de Trondheim, a seixanta-tres graus de latitud nord. Allà hi tinc la feina, la hipoteca, molts projectes vitals, un grapat de nous amics, falsos nebots, el cafè on embasto la columna setmanal, i les rutines diàries d’un noruec de mitjana edat. Els altres tres mesos estic a Catalunya, entre la ciutat natal de Girona i la casa familiar de Verges. M’instal·lo a casa dels pares, quedo amb els amics que vaig conèixer el segle passat, volto pels paisatges de la infantesa, i ara hi desenvolupo una modesta vida d’escriptor en la meva llengua. De tant en tant, en llocs ben inversemblants, un subscriptor de VilaWeb em ve a saludar.

Marxar a un altre país europeu vol dir invertir uns anys a aprendre la llengua i els costums, i fer créixer una nova identitat –primer local i després nacional– que no substitueix l’anterior (cert, n’hi ha molts que viuen com si fossin al país d’origen, però aquests tornen queixant-se que els “han tractat malament”). Un cop fet aquest esforç, i resolts els entrebancs burocràtics, és possible d’engegar la doble vida, perquè a més els viatges d’anada i tornada són tan freqüents que la distància mental s’escurça. Emigrar a altres continents és una experiència totalment diferent, però tenim Europa sencera a tres o quatre hores de l’aeroport del Prat –esmorzar en un país, dinar a l’altre.

Com que els viatges en avió són un desplaçament de punt a punt, i el territori que hi ha entremig és irrellevant, fa una dècada vaig pensar que em calia cosir els meus dos mons. Així que em vaig inspirar en Josep Pla i els intel·lectuals del període d’entreguerres, i vaig decidir que una vegada l’any faria el trajecte en tren. Si ells van poder fer-ho amb unes infrastructures molt més precàries, i sense apps ni Google Maps, per què jo no? També hi ha un altre motiu: la meva vocació de turista és molt escassa, però així puc visitar racons de la vella Europa que són a l’abast de la meva comprensió (els que volten uns dies per l’Àsia o per l’Àfrica, hi entenen res?).

De Girona a Trondheim són tres mil quilòmetres. Assegut al tren, unes trenta hores, més enllaços i pernoctacions. Amb diligència es poden fer en tres dies, però si no tinc pressa gairebé sempre allargo la ruta. Tinc la dèria d’evitar els grans centres urbans, i sempre m’aturo a la gran xarxa de ciutats mitjanes europees, aquests nuclis de cent mil o dos-cents mil habitants (com Girona o Trondheim, vaja) que són l’esquelet de totes les nacions modernes. Tant li fa de quin país siguin, l’ambient és força similar –una placidesa funcionarial, vitalitat allà on hi ha universitaris, una bona oferta cultural. La flaire de decadència només la trobo a França.

Fer tres mil quilòmetres en tren és poc pràctic, però Europa ha decidit que per als trajectes de fins a cinc o sis hores cal prioritzar el ferrocarril per sobre de l’avió, que contamina molt més. Les estacions són al centre de les ciutats i no a la perifèria com els aeroports, o sigui que la competència és viable (ara mateix el 82% dels desplaçaments entre Barcelona i Madrid es fan en tren). L’ambició de la Unió Europa és que aquesta dècada es dupliquin els passatgers de línies d’alta velocitat, però hi ha molts obstacles. En alguns estats la manca d’inversions ha perjudicat part del sistema ferroviari (Espanya fora de Madrid) o tota la xarxa (l’estat catastròfic de la Deutsche Bahn per culpa de les polítiques d’Angela Merkel). La liberalització ha creat una competició entre empreses, i les nacions que tenen al darrere han fomentat boicots. El gran repte, tot i això, és una classe política que sovint només pensa en els cotxes i els avions, i en ple segle XXI no ha trencat la inèrcia de fer carreteres noves i projectes d’èpoques passades. A Catalunya ho veiem amb el Quart Cinturó, amb l’ampliació de l’aeroport del Prat, i sobretot amb el debat absurd de la connexió del tramvia per la Diagonal de Barcelona, que s’hauria d’haver enllestit fa anys.

El meu viatge anual és simbòlic, i tots els altres desplaçaments els faig en avió, però és un primer pas. Fa temps també vaig decidir que sempre viatjaria entre Trondheim i Oslo en ferrocarril, aprofitant que a Suècia i Noruega els trens nocturns es mantenen amb un gran èxit. Els de la línia que agafo surten a les onze de la nit i arriben a dos quarts de set del matí: puc passar el cap de setmana a la capital, dormir mentre viatjo, i arribar a temps per fer la primera classe del dilluns. Hi ha moltes rutes planificades per tot Europa, però sembla que hi ha una falta de combois. El continent va cap aquí, i la dinàmica s’accelerarà amb totes les crisis –econòmiques, energètiques, climàtiques– que patirem les dècades vinents. Agradi més o menys, i malgrat els enormes interessos econòmics privats, el futur europeu és ferroviari.