08.05.2020 - 21:50
La resposta d’Alemanya a la pandèmia de la Covid-19 és un cas gairebé contraposat a l’espanyol. Fa uns dies, la cancellera Angela Merkel va fer unes declaracions que condensaven el tarannà amb què l’ha gestionada. ‘Si només pots creure en el govern federal, i en ningú més, això contradiu la nostra manera d’entendre la democràcia. Jo crec en els ciutadans.’ I encara va concretar: ‘Si ja no podem confiar ni tan sols en la feina que faran els batlles, els regidors i els professionals sanitaris, nosaltres mateixos també hauríem de plegar.’ La defensa del govern alemany de respectar les competències dels lands i dels ajuntaments i concedir-los el dret de gestionar autònomament la crisi ha estat nítida, i sembla que té bons resultats.
No és una cosa nova en Merkel. En tots els seus mandats, s’ha caracteritzat per respectar la distribució horitzontal del poder al seu país, i això, paradoxalment, l’ha enfortida. És clar que, d’entrada, ja hi ha diferències estructurals. Merkel és al capdavant del govern federal, però té fortes limitacions per a envair les competències dels setze lands, i encara més en una situació de crisi com aquesta. Les concrecions sobre què era permès de fer i què no durant el confinament han estat principalment en mans dels governs de cada estat. Hi ha lands que han tancat les escoles en moments diferents, o que les han tancades a mitges. A més, el sistema sanitari és força disseminat, amb uns quatre-cents centres sanitaris repartits pel país i gestionats per municipis o regions sanitàries.
Frenar el virus sense estat d’alarma
El respecte a l’ordenament habitual de competències no és l’únic punt on la gestió alemanya contrasta amb l’espanyola. Merkel no ha decretat l’estat d’alarma, ni d’excepció, ni ha fet servir cap recurs similar, sinó que en tot moment ha operat amb la legislació ja vigent. De fet, diversos juristes consideren que Pedro Sánchez podria haver fet igual, perquè la llei de salut pública espanyola ja permet gairebé totes les mesures que s’han emprès sota l’estat d’alarma. L’única cosa que el govern de PSOE i Podem no hauria pogut fer amb aquesta llei és acumular tot el poder de la gestió a les seves mans, però fins i tot l’estat d’alarma permet de prendre decisions de manera pactada amb les autonomies i mantenir-los les competències intactes. La dirigent alemanya fa servir la llei federal de protecció d’infeccions, que en el seu trenta-dosè article permet als lands de prendre les seves pròpies mesures, sota el marc general que dicti el govern federal.
Aquestes darreres setmanes, el Consell Interterritorial de Salut, en què el ministre de Sanitat espanyol, Salvador Illa, ha passat revista de la situació amb els responsables de Salut de cada autonomia, no ha tingut gens de marge per a pactar protocols, ni mesures, ni tampoc no ha pogut establir unitat d’acció, sinó que més aviat ha servit a Illa per a recaptar informació de les autonomies. La fórmula legal de l’estat d’alarma ha fet del ministre l’autoritat competent en la matèria, i el ministre pot fer i desfer, desoint allò que li demanen els consellers. El president Sánchez ha mantingut també diverses reunions amb els presidents autonòmics, les quals la portaveu del govern de Catalunya, Meritxell Budó, ha qualificat de monòlegs del cap de l’executiu espanyol.
La diferència amb l’actuació de Merkel és rotunda. Des del començament, la cancellera ha descartat d’aclaparar el poder i homogeneïtzar les mesures amb cap règim legal especial. Ha mantingut negociacions permanents per videoconferència amb els presidents dels lands, en què han provat de llimar discrepàncies. El pla de desconfinament es va acordar en una d’aquestes reunions, i en la conferència per a anunciar-lo acompanyaven Merkel el vice-canceller i dos dels presidents dels estats. El primer ministre bavarès, Markus Soeder, i el de Renània del Nord-Westfàlia, Armin Laschet, conservadors tots dos, proven de mantenir un perfil diferenciat del de Merkel perquè tenen plans d’esdevenir-ne successors aquest hivern. El primer demana més precaució i el segon vol que el desconfinament vagi més de pressa. Han procurat de manifestar-ho, però no han alçat el to amb la cancellera ni hi han tingut cap topada pública.
Tanmateix, cal aclarir que no tot és en mans de Merkel, perquè l’arquitectura de l’estat federal alemany ja té mecanismes que forcen aquesta negociació horitzontal: la cambra alta, el Bundesrat, l’equivalent al senat espanyol, ha d’avalar les mesures de la cancellera, i els territoris hi tenen un pes preponderant. Amb l’estat d’alarma espanyol, totes les mesures que decideixin Illa i Sánchez passen el control de la cambra baixa, el congrés, on la representació és proporcional a la població i no ofereix, per si mateix, cap pes particular a les autonomies. La disposició de la cancellera ha estat en tot moment d’allargar la mà. La claredat i l’ordre també han estat clau perquè les taxes de popularitat de la dirigent es disparessin. La tasca comunicativa del govern, que en cap moment ha recorregut a les forces armades ni de seguretat, ha estat directa i pedagògica, sovint de la mà de Merkel mateix, química de formació i de qui molts han lloat l’habilitat per a transmetre els seus coneixements científics.
