15.06.2024 - 21:40
|
Actualització: 17.06.2024 - 01:31
A Pedro Sánchez, li van fallar les eleccions europees. Havia posat tota la carn a la graella per, si més no, intentar d’empatar amb el Partit Popular. Si ho hagués aconseguit, després d’haver guanyat Salvador Illa les eleccions catalanes, molt probablement s’hauria atrevit a convocar eleccions espanyoles. En un intent de treure’s de sobre l’enuig que li causa haver de dependre dels vots dels partits independentistes catalans per a tot.
Acabat el llarguíssim cicle electoral que ha encabit en un any i una setmana eleccions municipals, autonòmiques, espanyoles i europees, ara el president espanyol té tres anys llarguíssims davant. Sap –perquè les europees ho han confirmat– que el PP i l’extrema dreta, ara desdoblada en Vox i Se Acabó la Fiesta, continuen tenint al seu abast d’arribar a la Moncloa i que no aturaran la campanya d’assetjament. I no vol viure una legislatura així de llarga tenallat entre les exigències de l’independentisme català i l’amenaça de Feijóo.
Però, de sobre, ha aparegut una alternativa, de què avisava la setmana passada el PNB, un partit sempre tan ben assabentat de què es cou a Madrid. Si hi ha, com així ho sembla, noves eleccions catalanes a l’octubre, Sánchez pot optar per convocar eleccions espanyoles el mateix dia. Per què? Per dues raons: Catalunya… i França.
Un estudi publicat al diari El País immediatament després de les eleccions europees mostrava què hauria passat si haguessin estat espanyoles. El PP hauria guanyat amb 152 escons, contra 131 del PSOE. Però, a més, Vox hauria estat tercera força, amb 22 escons, i, en canvi, Sumar s’hauria ensorrat amb solament 4 diputats. I Junts i Esquerra haurien augmentat la presència: els de Puigdemont haurien passat de 7 diputats a Madrid a 12, i Esquerra, de 7 a 8. En compte de tenir 7 vots incòmodes o 14, Sánchez hauria passat a tenir-ne 12 o 20, una situació molt més complicada que no pas ara. El PP i Vox no arribarien a la majoria absoluta, a manca de 2 vots, però tindrien el comodí del nou moviment d’extrema dreta Se Acabó la Fiesta, que obtindria 5 diputats. I, fos com fos, els partits que van votar la investidura arribarien, si volguessin repetir la maniobra, a 170 escons, lluny de les xifres que caldrien.
L’anàlisi, al camp socialista, és senzilla de fer. El PSOE no pot guanyar a Espanya si no és gràcies al factor diferencial de Catalunya –la diferència d’escons que el PSC treu al PP al Principat. Però si l’independentisme té més escons, els socialistes en tenen menys. De manera que no té més remei per poder arribar a la majoria que fer baixar el vot independentista al mínim, enfrontant-s’hi. I quina manera millor d’aconseguir-ho que acusar Junts i Esquerra d’haver obstruït la formació de govern i convertir Salvador Illa en una mena de màrtir de la irresponsabilitat dels partits independentistes?
La jugada, arriscada, podria implicar dos beneficis al PSOE. Els electors socialistes estarien molt motivats i això els afavoriria tant a les espanyoles com a les catalanes. Seria qüestió d’anar a votar un mateix dia i provar de causar així una mobilització socialista intensa per a empènyer Pedro Sánchez i Salvador Illa, amb una urna al costat d’una altra. Amb un roc més gran a la faixa: l’exemple del Nou Front Popular francès.
Als ambients socialistes espanyols hi ha entusiasme per l’aparició a l’estat francès de l’anomenat Nou Front Popular. Arran de la por d’una victòria de l’extrema dreta, una qüestió que Pedro Sánchez explota constantment, a l’estat francès s’han posat d’acord totes les forces d’esquerra per presentar-se conjuntament i repartir-se els escons per superar els dels partidaris de Marine Le Pen. I sembla que pot funcionar.
El projecte tindrà moltes dificultats, tal com s’ha vist en els pocs dies que fa que s’ha format, però encara sembla la manera més directa de frenar l’extrema dreta. La França Insubmisa, el Partit Socialista, els ecologistes i el Partit Comunista han arribat a un acord en un temps rècord per a concórrer amb candidatures úniques en les circumscripcions de l’estat francès.
De manera que la França Insubmisa de Jean-Luc Mélenchon decidirà qui és el candidat que pot aconseguir l’escó en 229 circumscripcions, el Partit Socialista, en 175; els ecologistes, en 92, i el Partit Comunista francès, en 50. I tots els partits votaran el candidat corresponent en cada circumscripció, amb independència de la formació a què pertanyi.
Evidentment, la gran diferència amb l’estat espanyol és la quantitat de circumscripcions. A l’estat francès n’hi ha 577, la gran majoria de base local o comarcal, però fins i tot de barri a les grans ciutats. En canvi, a l’estat espanyol es vota per províncies i tan sols n’hi ha 52. Però, hi ha marge en la conformació de les llistes per a aconseguir un repartiment d’escons entre els socis de la investidura en canvi d’acudir a les eleccions en llistes úniques? És a dir: el PSOE podria repetir la maniobra de Sumar a les europees, en què els llocs de sortida es van repartir segons els partits –primer escó per a Sumar; segon, per als Comuns; tercer, per a Compromís– i aconseguir així d’eliminar la competència dins cada circumscripció?
Evidentment, ningú no s’espera que Junts, Esquerra, Bildu o el BNG acceptin d’integrar-se en una maniobra com aquesta. Tampoc no és clar si Compromís, Més o Podem en voldrien formar part. Però solament que Sumar s’integrés a les llistes del PSOE, en canvi de llocs assegurats, i també formacions ara com Més Madrid, la Chunta o els Comuns, el panorama seria molt més favorable per a Pedro Sánchez que no ho és pas ara.
I aquesta podria ser la seva darrera oportunitat abans que el cicle electoral no es tanqui del tot: si hi ha eleccions a Catalunya a l’octubre, convocar eleccions espanyoles el mateix dia i provar de competir-hi amb una mena de Front Popular com el francès, en què inclouria alguns dels aliats que ara són en pitjor moment de forma. Així, el president espanyol, addicte a l’adrenalina, podria tornar a llançar els daus…
