19.09.2021 - 21:50
|
Actualització: 19.09.2021 - 21:57
La manifestació d’ahir contra l’ampliació de l’aeroport de Barcelona no va ser especialment concorreguda. És evident que, una volta retirat el projecte pel govern espanyol, el possible sentit d’urgència de la marxa s’havia esvaït. No sabrem, per tant, quanta gent hi hauria anat si el projecte encara fos vigent, però tots convindrem que segurament n’hi hauria hagut molta més. Ara, com que és evident que la marxa no va respondre a les expectatives creades, saber per què ha passat això i entendre, per tant, fins a quin punt és real l’oposició al projecte és la primera preocupació que tinc.
La segona és més de fons. Em preocupa constatar que ací no s’ha resolt res i que tan sols s’ha aparcat el problema durant cinc anys, com si això fos una alternativa viable. I al preu d’haver donat un colp important a la idea d’un hub aeroportuari a Barcelona.
I això és una cosa que em preocupa substancialment perquè, a parer meu, trobar un consens raonable no és pas tan difícil, en aquest cas, llevat d’aquells grups que, en realitat, proposen una sola idea de futur: empetitir Barcelona. I crec que el govern de Catalunya hauria d’agafar el bou per les banyes. Primer posant-se d’acord els dos partits i després pressionant el govern espanyol i AENA.
Especialment perquè les bases d’un possible acord, si més no per a tenir clar els punts a tractar, a mi no em semblen gaire difícils de trobar. Que cal preservar la Ricarda ho veig claríssim. I no solament per les raons que tothom ha aportat, relacionades amb el caràcter únic d’aquell espai. Em sembla claríssim també perquè la Ricarda no cal tocar-la per aconseguir l’objectiu d’un aeroport amb més capacitat. No n’hi ha cap necessitat.
Per una banda, la reconfiguració de les pistes actuals pot facilitar notablement l’augment dels vols. I per una altra és una tendència evident que cada dia avions més petits volen més lluny. Els avions enormes que sí que necessiten més metres per a operar són substituïts ràpidament per avions més petits capaços d’arribar més lluny. De tots els que operen avui al Prat segurament sols l’Airbus 380 d’Emirates necessitaria, per a anar millor, més pista. Però, alerta, que això solament ho necessitaria per a anar millor, perquè operar, de fet, ja opera al Prat. No calen, per tant, els famosos cinc-cents metres per a poder aterrar o enlairar-se. Potser facilitarien les coses, però l’aeroport funciona sense i pot créixer sense.
I, quant a la nova terminal, també hi ha solucions possibles. Jo sóc del parer que és millor construir-la. El terreny ja ha estat reservat i preparat de fa anys, no modifica l’entorn i la seua funcionalitat com a estació de parada dels vols intercontinentals és raonable. Però si no es vol fer, per la raó que siga, una alternativa ben evident és augmentar el volum i la capacitat de l’actual terminal 2, la vella.
Evidentment, la clau més important és si l’aeroport ha de créixer o bé si, simplement per a millorar la gestió, ha de ser dirigit en clau local i no des d’AENA. Aquesta és la mare dels ous, ho sabem tots. I ara el govern català té una oportunitat també en això, perquè Europa ha obligat el govern espanyol a posar-s’hi d’acord.
Una cosa és evident, vist això: esperar cinc anys sense fer res, com pretén ara el govern espanyol, no és cap solució. Sembla més una criaturada que no una decisió política. Sobretot perquè no parlem de cinc anys i prou. D’ací a cinc anys, segurament amb l’aeroport ja col·lapsat, en caldrien tres o quatre o cinc més per a fer operatius els canvis que ara no es faran, no sabem encara prou bé per què. Perquè una piulada del president o que el seu partit vaja a una manifestació no són arguments presentables quan es parla de la que potser és la principal instal·lació pública de Catalunya.
