Dues passejades pel territori de Miquel Pairolí

Un mal dia de juliol de 2011 ens va deixar Miquel Pairolí a l’edat de 55 anys. Va ser una mort especialment cruel perquè li va arribar en un moment àlgid de la seva maduresa com a persona i com a escriptor. Tot just deu mesos abans havia publicat el dietari “Octubre” (Acontravent, 2010), una obra mestra sense cap mena de dubte i un dels llibres més intel·ligents i sensibles que han vist la llum a casa nostra en molts anys.

L’alzina persevera
Per commemorar els cinc anys del seu traspàs diverses entitats i institucions gironines varen convocar un seguit d’actes amb el lema “Sense Pairolí, l’alzina persevera 2011-2016”. El programa s’obria a principis de juliol amb un acte literari i musical i s’acabava el primer diumenge de novembre amb una passejada literària entre Quart i Palol d’Onyar, el territori més íntim del nostre autor.

Tot i ser barcelonins d’estricta observança, a casa no ens calen gaires excuses per agafar el tren i visitar Girona. Qualsevol motiu ens val: una exposició, la presentació d’un llibre, admirar l’arquitectura de Rafael Masó o, senzillament, visitar els bons amics que allí tenim. Un ritual que, a partir de la lectura d’”Octubre”, té una fita més: el passeig pel cor de la Girona vella que Miquel Pairolí descriu en l’apunt “Girona, carrers i ombres” entre les pàgines 109 i 119 del llibre (*).

Defugint, doncs, la bullícia del penúltim dia de Fires dos barcelonins d’edat venerable aprofitem la tarda del dissabte per fer, llibre en mà, aquesta ruta que comença en el pla de la plaça de Catalunya, a tocar d’una discutible font dedicada a mossèn Cinto, s’enfila pel carrer dels Verns  –estret i coronat per una fornícula amb una Mare de Déu d’aires napolitans–  i s’acaba, cel amunt, a tocar de la Catedral, en els dos nivells de la plaça dels Lledoners.

És un trajecte que els amics de Miquel Pairolí segueixen un cop l’any (a l’estiu, si no m’erro) i que els de casa ja hem fet un parell de vegades pel nostre compte. Això ens ha permès comprovar com alguns dels edificis més desmanegats que l’autor descrivia el 2010 van sent substituïts per obres de nova planta.

Vicaris i canonges
Una de les coses que fan que aquest passeig d’uns tres quarts d’hora sigui inoblidable és la manera com Miquel Pairolí l’enriqueix amb la presència d’uns quants personatges que vivien en aquells mateixos indrets pels que s’enfila el visitant.

Penso, per exemple, en el senyor Pelai Negre i Pastell, historiador i propietari rural empordanès, que vivia en un casalot de la cantonada del carrer de les Beates amb la Pujada de la Mercè amb dues germanes i una senyora d’Olot amb qui es va casar en edat avançada.

Una mica més amunt, pel carrer del Portal Nou, trobem la casa Bartrina, que va allotjar a principis dels anys 60 Jordi Pujol quan, desterrat de Barcelona, es va refugiar durant uns mesos a Girona. Un edifici noble amb vistes privilegiades a la ciutat estesa als seus peus i, lluny, un teló de muntanyes que va del Montseny fins al Canigó. “Mai no viuré en un pis tan bonic”, evoca l’expresident en les seves memòries.

Al carrer de Bellmirall, a tocar del final del trajecte, davant de la casa que fa cantonada amb la plaça dels Lledoners, Pairolí ens parla de la senyora Lola Oliu, tia de la seva mare, que va viure una situació ben estrambòtica a l’Escala amb un vicari del qual era majordoma que un diumenge de 1950, a mitja missa i des de la trona, va comunicar als feligresos que abjurava de la fe catòlica i que es convertia al protestantisme.

La pobre tia Lola, però, va veure reconfortats els anys de la seva vellesa al servei de mossèn Arcelos, canonge i capellà del convent de les monges butinyanes que està paret per paret amb l’edifici on vivia l’egregi eclesiàstic.

El passeig l’acabem en el nivell més alt de la plaça dels Lledoners fent el mateix que fa Pairolí: “M’assec en una ampla barana de pedra, al costat de l’estela d’homenatge al reverend Francisco Butiñà, fundador de les Filles de Sant Josep  –nom agosarat, des d’una perspectiva teològica–, les butinyanes, que tenen el convent i l’església davant mateix.”

Després es gira una mica d’aire i sonen les campanes de la Catedral, que ara sembla que molesten tant a turistes i passavolants. És el moment que l’autor aprofita per cloure amb un final rodó el passeig: “El campanar (…) d’una rotunda geometria vertical, que s’alça cap al cel. Majestuositat de la torre. Una religió imperativa, poderosa, en contrast amb la modesta, recollida pietat de la mare de Déu del carrer dels Vern.”

Entre Quart i Palol
L’endemà  –diumenge 6 de novembre–  és el dia de la passejada literària pels indrets més propers a la vida de cada dia de Miquel Pairolí. La ruta, que no arriba als set quilòmetres, surt de Quart fins a Palol d’Onyar i torna al punt inicial després de visitar uns quants indrets significatius entre els quals, com no podia ser altrament, la tomba on reposa l’escriptor al cementiri de Quart.

La trobada, organitzada conjuntament per l’ajuntament de la localitat i Editorial Gavarres, té un únic objectiu: compartir lectures, records i emocions per part d’unes quantes persones  –prop de mig centenar, entre les quals Fina Pairolí, germana de l’escriptor–  que el varen conèixer i estimar. Com a persona i com a autor.

El punt de sortida, a les 9 en punt del matí, és el Museu de Terrissa de Quart i tot just sortim de la zona urbana enfilem per la Via Verda que segueix el traçat de l’antic carrilet de Sant Feliu a Girona. No gaire lluny trobem un banc de pedra sota un roure  —“Assegut sota el roure, al peu del camí, amb el ponent a l’esquena…” (p. 279)–  que és la primera etapa del trajecte i llegim: “Veig al lluny els masos de Palol i de Quart construïts a mig caire, en algun replà dels turons (…) Penso en la gent d’aquests masos, en les històries que en recordo (…) Històries de treball, la vida a la menuda, maldiences i rancúnies, però també gestos generosos, cordials, de bon veïnatge…” (p. 280 i 281). Un text que descriu molts dels indrets que al llarg del matí visitarem.

Travessem la llera del Celrè i no tardem a trobar, a peu de carretera, can Pairolí, la casa construïda el 1954, un any abans del naixement de l’escriptor. A “Octubre” li dedica un apunt específic, “La casa de Quart”: “Escriure en el càlid aixopluc de la casa, vestit amb roba còmoda i envoltat dels llibres apreciats, escollits, alguns d’ells amb una història pròpia, íntima” (p. 43 a 48).

El text triat per a aquest indret, llegit per Joan Ventura, antic cap de Cultura d’El Punt, és, però, “La terra, les eines”, un dels més suggeridors i sensibles del dietari: “Una serra de dues mans és una eina molt explícita. Calen dues persones per utilitzar-la, una mà necessita que n’hi hagi una altra a l’altre cap. Quan no hi és, quan no hi ha ningú, l’eina es torna absurda, i el buit, clamorós, impossible d’ignorar. Com podríem aleshores no evocar els morts?” (p. 195).

Al castell de Palol
Enfilant cap a can Serra i can Marcó la ruta ens porta al castell de Palol, un vell mas fortificat, amb església i cementiri annexos, que, pel que sembla, des de fa temps pertany a la família Ortega Monasterio, per bé que ara no hi viu ningú. A l’àmplia era ens aturem a esmorzar i a escoltar Xavier Albertí que ens llegeix un text de Pairolí que no és d’”Octubre”. Es va publicar en el primer número de la revista “Gavarres” (gener de 2002), a la secció titulada “Una mirada en el paisatge”. Fa catorze anys, doncs, descrivia una casa que no feia gaire que encara estava en activitat: “(…) hi trobeu aquelles coses primàries, essencials, que vol la vida humana, un sostre, una ombra, una mica d’aigua, uns pams per colgar els morts.”.

El vell casalot, que la imaginació popular anomena castell, evoca sobretot la discreció de la vida rural: “Hi ha una gran alzina, un surolí, amb una brancada esponerosa, que fa una bona ombra, i a prop té una bassa per abeurar el bestiar. El necessari per a la vida, per al treball i el repòs, per a l’oblit de la mort.”

Tot visitant el petit cementiri algú evoca la Maria Castanyer  –un personatge amb una vida no gens convencional i digna de ser coneguda–  que en l’antologia poètica que la Fundació Valvi li va publicar el 2010 apareix en diverses fotografies, a la coberta i a l’interior, fetes en aquella mateixa casa durant els anys 40.

En sortir fem una mica de marrada per un camí enmig del bosc que ens porta a Can Llagosta on ens espera Pep Vila, un vell amic de Miquel Pairolí, que ens explica diverses anècdotes de les llargues converses que tenien ells dos quan començava a fer-se fosc i la feina deixava lloc a l’expansió de l’ànima.

Allí mateix Quim Cufí  ens llegeix “El crit del mussol”, un altre fragment d’”Octubre”: “Em distreu de la lectura, però em complau sentir-lo. M’agrada la seva soledat, que comparteixo. De vegades ja sóc al llit i, al fil de la son, de sobte, esclata el seu crit. No em desvetlla, al contrari, em crea una sensació confortable. M’adormo mentre sé que el company de la nit caça i està alerta. El batec de la vida continua”. (p. 172)

“Ab urbe condita”
La darrera etapa de l’itinerari, la més emotiva també, ens porta al cementiri de Quart, a la tomba de Miquel Pairolí. Allí trobem la làpida amb el seu nom i dos jocs de dates: les de l’any de naixement i de mort tal com correspon al nostre calendari (1955-2011) i les que remeten a la fundació de Roma (2707-2763) amb la indicació “Ab urbe condita” com a testimoni volgut pel mateix Pairolí de la seva íntima relació amb el món clàssic.

El text que llegim, gairebé obligat entre aquestes parets carregades de silencis, és “No ha estat un somni, no” que el mateix Miquel Pairolí va preparar poc abans de morir perquè el seu amic Lluís Freixas el llegís en el seu funeral. Uns mots que desprenen senzillesa i pau i que ens ajuden a copsar la riquesa del temps que ens ha estat donat per viure i, alhora, la profunditat del misteri de la mort.

Uns mots que són, sens dubte, el millor colofó a aquest article que ens ha acostat, gràcies a una passejada, al territori de Miquel Pairolí. Una experiència que, per cert, la gent de la revista “Gavarres” està decidida a formalitzar un cop l’any, més o menys per l’època que a Girona són Fires i la tardor comença a escurçar els dies i a fer més frescos els matins:

Com Antoni en el poema de Kavafis, sempre acabem perdent aquesta Alexandria que hem tingut. Però no ha estat un somni, no.

Gràcies pels anys de convivència amb la mare, pels dies de la infantesa a Palol i per les paraules de l’avi.

Gràcies per la verdor fosca i llunyana del bosc de les Gavarres i per l’olor de la roureda i gràcies per tants capvespres en què hem vist pondre’s el sol entre el Montseny i Rocacorba.

Gràcies pel gust de les viandes i dels fruits que dóna aquesta terra, que hem pres cuinant amb saviesa humil i antiga coneixença, i gràcies pels vins que alimenten el cos i alegren l’esperit.

Gràcies per les estelades nits d’estiu, compartides amb els amics, potser ni lluny de mar.

Gràcies pel Concert per a violí i orquestra, de Beethoven, que és com dir la música, i gràcies per haver conegut Roma i Viena, Trieste i Lisboa, París i Amsterdam.

Gràcies pels llibres que he llegit i que tant m’han acompanyat sempre i, entre ells, pels més estimats, que a l’alta nit reprenia dels prestatges per tornar a un poema o a un paràgraf.

Gràcies també per les pàgines que he pogut escriure, per a mi i per als altres.

Alexandria és gran i tota plena de contrastos. Quan s’acosta la fi, el record s’expandeix com un oratge pels jardins de la ciutat i oblida els suburbis, les males hores, els dies amargs, els errors comesos, que també han existit.

A l’hora del comiat, només dos mots d’Horaci: carpe diem, amics, companys, beveu vi, gaudiu la mel. Que la vida és breu i passa, i tot és ara i res.

(*) Les citacions es remeten a l’edició d’”Octubre” publicada per Acontravent el mes d’octubre de 2010