26.12.2023 - 21:40
“Sóc nacionalista. Independentista. De Bétera. Em sembla que ho sóc des dels disset anys o divuit i no canviaré ara. Crec que el meu país arriba a Salses i salta sobre la mar, i treballe per convèncer els qui m’envolten que podem ser un país europeu normal, un país independent (o tan dependent com Espanya o França). Això sóc jo i no puc dir gran cosa més avui. Hi ha moments en què sents l’escalf del país i moments en què et penses que tot se n’anirà per l’aigüera. Ara únicament sé pensar que he de fer la meua feina (escriure aquest article, per exemple) com a únic antídot que em resta contra el mercadeig polític i el desànim.
Potser hi ha milers de persones que pensen com jo. No sé quantes, però sé que n’hi ha. En conec moltes personalment i, aquests dies, moltes m’apareixen cada pocs minuts a la safata d’entrada del correu, en missatges de WhatsApp, de viva veu pel carrer. No sé si totes se senten avui tan impotents per això que passa com jo m’hi sent. N’hi ha que m’ho han dit, però no he comptat quantes són ni m’importa. Allò que m’importa és saber on som.
He fet costat sempre als partits nacionalistes, això que ara en diem independentistes: són els meus. He intentat amb més fortuna o menys no oblidar allò que m’ensenyaren els més vells valencianistes, aquells que van viure el pitjor moment de la dictadura: que els mals sempre vénen d’Almansa i que hem d’unir-nos. Així de senzill. Així de difícil. Hi ha hagut ocasions en les quals això ha semblat possible. N’hi ha hagut en què ha semblat impossible. I jo no estic segur d’haver contribuït sempre de la millor manera a respectar aquest ensenyament tan senzill i complicat alhora. Però, com més temps passa, més d’acord hi estic.
I ara veig, a l’una banda i l’altra de la Sénia, que el futur polític immediat és més confús que mai. I que els polítics que em representaven, de partits diversos, no saben, no poden o no volen canviar de rumb. És clar que hi ha matisos i que no tots són iguals i que hi ha actituds molt més greus que no pas unes altres. Però com a col·lectiu, en conjunt, no tinc el menor dubte que els polítics nacionalistes avui no són capaços de fer-me sentir còmode amb el meu vot, amb les meues preferències o amb les meues actituds. Però no per això deixe de ser què sóc.
En conseqüència, únicament sé allò que puc saber segur: que no m’amagaré. El meu nacionalisme no es desfà perquè els uns pacten rebaixes, perquè els altres formen en quatre dies govern aberrants o perquè els de més enllà no siguen capaços ni tan sols de fer una coalició, qualsevol, per a representar-me. M’agradaria que aquest país fóra diferent. M’agradaria que els nacionalistes foren diferents (i ja fa anys que no em baralle pel nom: digueu-me valencianista, catalanista, nacionalista, independentista, sobiranista… podeu triar). M’agradaria confiar en els meus polítics. M’agradaria més generositat i més humilitat, més diàleg i més intel·ligència, menys oportunisme i menys prepotència. M’agradaria no tenir la sensació que el vent va movent els camps d’ordi mentre ningú no sembla disposat a respectar l’opinió d’altri sense fer sortir tots els seus fantasmes particulars i no veure-hi sinó una posició contrària o interessada.
Jo no diré que el país estiga malalt. El país no està malalt. Un país no cau malalt. Potser la seua gent cau o està malalta. O una part de la seua gent. O els qui diuen que el representen. Però el país no viu fora de cadascun dels seus ciutadans, i el futur del país, la seua salut, no depèn de ningú que no siguem nosaltres. Avui no sé aquest ‘nosaltres’ qui designa, quanta gent representa, però sé que hi ha molta feina a fer i que no ens podem permetre el luxe de plegar els braços i rendir-nos, per més desil·lusionats que estiguem. I si som molts els qui decidim de no rendir-nos tot serà per fer i tot serà possible.”
Això que acabeu de llegir és l’editorial que jo mateix vaig escriure a VilaWeb fa disset anys, el 7 de novembre de 2006 –tan sols n’he retocat quatre paraules o cinc. Aquell dia, ERC havia anunciat que, malgrat la victòria electoral clara de CiU, optava per fer president el candidat del PSC, José Montilla, l’home que havia executat la mort social del president Maragall i el gran perdedor de les eleccions.
Allò era un gran error, monumental, tal com es demostraria amb el temps, i una decisió molt difícil d’explicar, car per primera vegada a la història CiU i ERC tenien majoria absoluta i podien encarrilar Catalunya cap a la independència. Optant per aquell segon tripartit, moltes esperances que el país tiraria endavant i que l’independentisme –que ERC representava tota sola en aquell parlament– deixaria de ser una cosa residual semblava que desapareixien per sempre.
Però encara no havien passat tres anys que el 4 de juny de 2009 l’Ajuntament d’Arenys de Munt va aprovar de fer una consulta popular sobre la independència. I el Tribunal Constitucional espanyol un any després va decidir de destruir l’estatut d’autonomia del president Maragall.
La resta de la història ja la sabeu. Vam eixir més forts que mai d’aquell pou on els nostres polítics ens havien ficat. I avui cal recordar que, efectivament, era un pou molt profund, perquè la divisió i l’odi eren fins i tot més explícits que no pas avui.
Però, el 2011, Oriol Junqueras –el mateix Oriol Junqueras que tenim avui– es va posar al capdavant d’una Esquerra que, aquesta vegada sí, acabaria pactant amb CiU. Un reconeixement explícit de l’error anterior. Aquell mateix any es fundava l’ANC. I la manifestació de l’any següent, entre més coses, va canviar per sempre CiU, la va apartar del conservadorisme autonomista que l’havia definida. El 2013, ara fa deu anys, fèiem la Via Catalana. El 2015, Junts pel Sí, amb CiU i ERC plegades, va guanyar les eleccions. Arribaria el president Puigdemont i solament dos anys després es faria el referèndum del Primer d’Octubre i es proclamaria la independència. I, en renunciar a implantar-la, arribaria la repressió espanyola.
El 2019, però, el país va demostrar com mai la seua duresa i capacitat de resistir amb les Marxes per la Llibertat, a Urquinaona i a l’aeroport, amb el Tsunami. Enmig de sis anys d’una repressió duríssima que ens ha desestabilitzat a tots, tant si ho volem reconèixer com si no. Tot això que expliquem aquests dies sobre l’espionatge en massa executat per l’estat espanyol és la prova que Espanya ha posat tota la carn a la graella per frenar-nos. Però també és la prova –i no ho mireu si no ho voleu– que no pot.
Bona part de la base social de l’independentisme que tenim avui prové de l’autonomisme. Són la gran majoria dels votants de CiU i el PSC que, en un moment determinat, van entendre la realitat d’allò que passava a Catalunya i van ser prou coherents i valents per a passar-se directament al bloc rupturista. Això és magnífic –la millor notícia per a l’independentisme sempre és l’últim que arriba a afegir-s’hi, no el que hi era des del primer minut. Però també implica alguns peatges amb què hem de coexistir.
I un dels quals, molt important, és la poca consciència històrica, no haver viscut els vaivens i les experiències que han viscut els qui eren dins el moviment d’ençà dels anys setanta, vuitanta, i fins ben entrats els dos mil. La incorporació de milions de ciutadans al moviment fou tan espectacular que ens va catapultar a proclamar la república en tan sols cinc anys. Tan sols cinc! I és comprensible que d’aquesta perspectiva tot el que ha vingut després ens semble poc o tinga un regust amarg. Però aquesta és una visió parcial, derrotista i, sobretot, molt poc útil.
Ara, per exemple, s’acaba un any particularment important en termes polítics, segurament el més important que ha viscut l’independentisme d’ençà del 2017 i el 2019. Un any que potser –això ho veurem l’any vinent– tindrà la virtut de tancar el cicle de la repressió. Un any que, en tot cas, ha tornat a posar l’independentisme català al centre de la política espanyola i europea. En què s’han aconseguit coses que eren impossibles d’imaginar quan començava l’any: l’amnistia, una negociació política a Suïssa amb un mitjancer internacional, l’oficialització del català al congrés espanyol… I, sobretot, s’acaba un any en què l’independentisme català, per mitjà de les urnes, ha desestabilitzat del tot Espanya, i ha sumit l’estat opressor en una crisi de conseqüències encara imprevisibles. Tan sols han calgut set diputats per a posar de cap per avall el sistema polític espanyol…
És veritat que també ha estat un any complicat d’entendre, i difícil d’assimilar, pel tomb de guió sobtat d’alguns dels actors significatius, especialment del president Puigdemont. Un tomb que, ara com ara, ningú no sap on ens portarà aquests mesos vinents, però que no és raonable de desconnectar d’una presidència –autonòmica, primer, i a l’exili, després– que ha canviat el país i la manera d’entendre’l.
I també és veritat que ha estat un any complicat d’entendre perquè molta gent s’inquieta per tots aquests canvis i pel pas del temps i cerca de mil i una maneres com rellançar el projecte nacional català, com crear nous artefactes que ens tornen a la victòria, i així augmenten la incertesa a curt termini.
Tanmateix, amb una cosa d’aquestes dimensions espectaculars sobre la taula, va i resulta que el 2023, aquest any a què manquen quatre dies, l’acabem enmig de retrets, males cares, violència verbal, desqualificacions abusives, insults a tort i a dret, manipulacions contínues… Amb la conseqüència que sembla –he dit sembla– que l’independentisme no havia estat mai enmig d’una guerra civil tan descarada, absurda i maniquea, tan dolenta per al país, com la que vivim ara mateix. En què tots som traïdors o tots som imbècils i les formes més elementals s’han perdut fins i tot entre els amics, entre els veïns, en aquest mateix diari…
És aleshores, en vista d’aquest panorama, que no se m’acut fer res més que tornar al 2006, per extreure lliçons dels pous més fondos en què hem caigut abans. I per repetir públicament, per si serveix de res i interessa a algú, algunes paraules i conceptes elementals que, quan estàvem pitjor, ens van servir per a eixir de la foscor. Conceptes que en l’eufòria del 2015, del 2017 i del 2019 vaig procurar de no oblidar:
1. “He de fer la meua feina (escriure aquest article, per exemple) com a únic antídot que em resta contra el mercadeig polític i el desànim.” I això val per a tothom.
2. “No m’amagaré.” I això val per a tothom.
3. “El país no està malalt.” I això val per a tothom.
4. I “el futur del país, la seua salut, no depèn de ningú que no siguem nosaltres”. I això, també, val per a tots.
(Demà, si no passa res, més.)
PS1. Tot això que intente explicar avui ho explicava molt més bé Gil Matamala en aquesta entrevista d’ara fa un mes. Cal llegir-la una vegada i una altra.
PS2. Als Estats Units creix l’alarma per la possibilitat que Donald Trump guanye les eleccions de l’any vinent amb un programa encara més ultra que no el que va proposar al primer mandat. La darrera polèmica és arran de l’ús de frases i conceptes creats per Adolf Hitler, tal com Isaac Arnsdorf i Marisa Iati ens expliquen en aquest article.
PS3. No ho oblideu: necessitem el vostre suport. Us podeu fer subscriptors de VilaWeb o fer una aportació única i sense cap més compromís en aquesta pàgina.
