Dues mirades per a confegir l’esperada biografia de Joan Fuster

Aquesta entrevista a Salvador Ortells i Francesc Pérez Moragón s’ha fet per separat i, de manera excepcional, per escrit. És a dir, enviant un qüestionari a cadascun dels autors, que l’han lliurat complimentat. Aquesta va ser una condició de Francesc Pérez Moragón per a accedir a fer-la i, arran d’això, vam oferir a Salvador Ortells de fer-la de la mateixa manera, i ho va acceptar.

Tots dos són els autors de Joan Fuster. D’un temps, d’un país (1922-1992), una biografia llargament esperada del pensador de Sueca. A pesar d’aquesta doble autoria, no es pot dir que siga una obra feta a quatre mans, sinó que cada escriptor s’ha encarregat i responsabilitzat d’una etapa vital de Joan Fuster. Ortells escriu sobre els primers anys, del naixement fins al 1961, i Pérez Moragón, del 1962 fins al 1992. El tall l’han establert pel punt d’inflexió que representa la publicació de Nosaltres els valencians i El País Valenciano, i per les repercussions que van tenir.

El pròleg, escrit per Francesc Pérez Moragón, el signen tots dos. Diuen que el fet d’haver-se dividit la feina els ha permès de tenir un to propi a l’hora d’escriure, i que el resultat és un text confegit a partir de dues mirades distintes.

El volum és un llibre, blanc, de gran format, quadrat, amb més de cinc-centes planes i desenes de fotografies que mostren Fuster en totes les etapes de la vida. També s’hi reprodueixen diversos fulls que formen part de l’abundosa documentació que es conserva a l’arxiu. Han participat en la publicació d’aquest treball el Consell Valencià de Cultura, la Generalitat i l’Ajuntament de Sueca.

Salvador Ortells: “Encara em sembla inexplicable com Fuster va optar per escriure en català en unes condicions tan adverses”

—Heu estat cocomissari de l’Any Fuster. El nom de l’escriptor ha sonat i ha ressonat molt. S’han fet tota mena d’actes, però què en restarà, de tot això?
—Desconec, ara mateix, què en quedarà, de l’Any Fuster. S’han dut a terme moltes iniciatives, tant en l’àmbit institucional, com en el de la societat civil valenciana, catalana i balear. Edicions, antologies, reedicions i traduccions de la seua obra literària, junt amb un seguit d’estudis, exposicions, simposis i monogràfics de temàtica fusteriana, posen en relleu la vitalitat, encara avui, del personatge, però potser cal una mica de distància en el temps per a valorar-ho en conjunt.

—Haurà servit perquè augmente el coneixement de Fuster per part de la ciutadania? O, una volta acabat l’any, passem a una altra cosa i Fuster serà arraconat?
—Vull creure que tots els actes al voltant de Fuster, independentment de qui ho haja fet, han servit per a donar a conèixer la seua activitat cívica i literària. Em sembla que és un intel·lectual de primer ordre que cal acostar a la ciutadania. Des d’aquest punt de vista, l’Any Fuster ha estat positiu, atès que la seua figura ha estat abordada amb un enfocament multidisciplinari. Amb propostes escèniques, audiovisuals, musicals, literàries…

—Una de les coses que s’ha criticat de l’Any Fuster és que ací, al País Valencià, s’ha donat poc pes al Fuster polític, al Fuster creador del concepte de Països Catalans, i al Fuster que de facto va defensar la unitat de la llengua catalana.
—Si ho mires amb la perspectiva dels darrers trenta anys, el simple fet que la Generalitat Valenciana haja declarat l’Any Fuster ja em sembla un pas endavant en el reconeixement de persones que, com Fuster, van dedicar tota una vida a defensar la unitat de la llengua i a reivindicar els vincles històrics, polítics i culturals dels Països Catalans. Si, a més, fas un recompte de les participacions conjuntes dels comissaris de l’Any Fuster del País Valencià, Catalunya i les Illes Balears, el pas endavant encara es fa més evident. En el meu cas particular, com a comissari adjunt, he participat en diversos actes a les Illes al costat de la comissària Josefina Salord i del comissari Damià Pons, i també a Catalunya, amb el comissari Enric Sòria. I ells també han vingut al País Valencià unes quantes voltes. Això, al meu entendre, demostra l’abast nacional de l’Any Fuster. I, en darrer terme, el fet que a l’Espai Joan Fuster es fes un acte conjunt amb les conselleres i el conseller de Cultura dels tres grans territoris de parla catalana, i amb els comissaris respectius, em sembla un encert i una reivindicació explícita del Fuster polític i de la dimensió del seu llegat.

—Aquesta biografia que ara publiqueu, és allò que en termes editorials a vegades se sol dir, la “definitiva”?
—En absolut. Em semblaria una arrogància dir-ho. Tal com s’especifica al pròleg, és una biografia sobre Fuster, i no la biografia.

—Us heu deixat res al tinter? Coses que no heu dit per algun motiu?
—Sempre queden coses al tinter. No es pot resumir una vida –si més no, una vida com la de Fuster– en un llibre.

—L’obra es divideix en dues parts. Al pròleg, que signeu tots dos, dieu que potser hauria estat millor publicar la biografia en dos volums. Per què no ho heu fet així?
—En la meua opinió, el 1962 és un any sobradament important en la trajectòria personal i intel·lectual de Fuster per a dividir la biografia en dos grans blocs. A més, per una qüestió de diferència d’edat entre els autors, crec que convenia actuar així. Pérez Moragón va conèixer Fuster en la dècada dels seixanta del segle passat i podia parlar de fets que va viure en primera persona. Siga com siga, la biografia era un projecte seu, de Pérez Moragón, i jo m’hi vaig incorporar a petició seua. En aquest sentit, és ell l’autor més important d’aquest llibre, qui va idear la manera d’executar-lo i qui em va guiar i orientar en la meua part, en la qual té un pes considerable el seu article “Alguns moments de la vida de Joan Fuster”. Tot amb tot, les dues parts que conformen la biografia són concebudes en un marc general que les cohesiona, que és el context històric del personatge.

—La vostra part de la biografia és la que explica els primers anys i la joventut, i la talleu l’any 1961, just abans de publicar Nosaltres, els valencians i El País Valenciano. D’aquests anys de joventut, què en destacaríeu que fins ara no se sabés?
—Hi ha alguns fets anecdòtics poc coneguts, com ara la mort del germà major de Fuster, que es va morir prematurament, abans que ell nasqués. O l’any en què, ja llicenciat en dret, estudià els cursos de doctorat. I n’hi ha uns altres de més importants i decisius en la seua vida, i que no han estat massa tractats, com ara l’impacte de la guerra civil en la seua família. També hem pogut disposar de cartes de Fuster que ens han fet arribar unes quantes persones, i que no coneixíem perquè no eren incorporades a la seua correspondència. En alguna d’aquestes cartes es retrata molt bé la misèria intel·lectual de la postguerra i el tedi que havia de suportar en una societat rural com la suecana. A més, s’hi han incorporat escrits autobiogràfics de Fuster que mostren, de manera directa i descarnada, l’impacte devastador de la guerra en la seua adolescència i joventut, amb una atenció especial a les limitacions a què va ser sotmesa la seua formació cultural.

—Remarqueu que l’interès per la llengua catalana el té molt aviat, sobretot per a fixar-la com a llengua literària.
—Sí, és un aspecte que no es pot deslligar de la seua evolució intel·lectual i literària. Encara avui em sembla inexplicable com optà per escriure en català en unes condicions tan adverses i la manera tan brillant com reeixí. En aquest sentit, la biografia rescata documents del seu arxiu personal que palesen aquest interès ja en l’adolescència.

—El trencament amb el grup Torre és una mostra de l’interès de Joan Fuster d’anar més enllà, d’eixamplar fronteres?
—Per sobre de qualsevol altra consideració, crec que el trencament amb Torre pinta l’home i les circumstàncies. Una persona tan inquieta culturalment com Fuster devia sentir-se tenallada al costat de personatges tan intransigents com Miquel Adlert i, sobretot, en un ambient tan opressiu com el País Valencià de la postguerra.

—També dieu que quan trenca amb Torre, Fuster es considera un outsider, ho va ser sempre?
—Sens dubte. És una constant al llarg de la seua vida, la independència de criteri, fins al punt que, en la meua opinió, és el gran eix transversal que defineix la seua activitat intel·lectual. És en aquest sentit que es pot afirmar que Fuster és un liberal, tal com ell mateix es reclamava.

—Parleu d’una novel·la inconclusa. Ell en parla en diverses cartes i els seus corresponsals l’animen a acabar-la. Finalment no ho fa. Es conserva el manuscrit d’aquestes pàgines? És a l’arxiu? Quin era l’argument? On la situa?
—La primera referència escrita de què es té constància és una carta a l’historiador i amic Bru i Vidal, a final dels anys quaranta, en què li comenta que no aconsegueix passar del tercer capítol. Qui més li va insistir perquè l’escrivís fou Joan Sales, que pretenia publicar-li-la a Club Editor. Fins i tot arribà a suggerir-li alguns temes i arguments que podien servir-li per a dur-la endavant, però finalment no va quallar.

—En una revista de l’exili català aferma la catalanitat del País Valencià. És la primera manifestació que deixa escrita d’allò que seria el seu pensament polític.
—L’article “València en la integració de Catalunya”, publicat el 1950 en la revista de l’exili antifranquista la Nostra Revista, mostra un Fuster amb unes idees molt clares sobre la catalanitat del País Valencià, unes tesis que després desenvoluparia en uns altres títols cabdals de la seua bibliografia, molt especialment en Nosaltres, els valencians.

—El 1951 parla de l’exili interior i es compara amb els exiliats catalans. Se’n va sentir sempre, d’exiliat?
—En aquells anys, per descomptat. El retrocés de la llengua catalana durant la postguerra el va preocupar sempre, una preocupació que va compartir amb escriptors catalans exiliats, com ara Vicenç Riera Llorca i Agustí Bartra.

—L’any 1954 fa el primer viatge a Barcelona. Té trenta-dos anys i entra en contacte amb els intel·lectuals de l’època, la major part amb carreres consolidades, que ja el tracten amb respecte i el lloen.
—Fuster també es mirava amb una mica de recel aquestes lloances, si més no aquelles que destacaven la seua procedència valenciana com un fet lloable per si mateix. Paradoxalment, la campanya de descrèdit a la premsa valenciana que va patir Fuster arran de la publicació d’El País Valenciano li va obrir definitivament les portes a col·laborar en mitjans barcelonins. Foren aquesta presència, gairebé diària, a la premsa catalana, unida als llibres que anava publicant, dos dels factors més importants perquè es convertís en un referent de les lletres catalanes.

—Cap al final de la vostra meitat del llibre parleu dels aforismes i expresseu el vostre desgrat que els comparen amb les piulades de Twitter, per què?
—Vinc a dir que, estilísticament, els aforismes són textos molt treballats, que sorgeixen d’un procés de decantació previ que els situa a l’extrem oposat en l’espectre d’un tuit. Tan sols una coincidència epidèrmica com la brevetat de la forma ha causat una identificació, a parer meu, errònia en l’estil i la intencionalitat del missatge. No s’ha d’oblidar que, en un aforisme, cada paraula ha estat sotmesa a una revisió exhaustiva i ha estat sospesada molt minuciosament. Dubte que els usuaris de Twitter estiguen hores i hores, o dies i dies, o fins i tot mesos, pensant i reelaborant els seus tuits. A més, molts dels aforismes de Fuster necessiten uns coneixements enciclopèdics previs i la predisposició, per part del lector, d’entaular un diàleg amb l’autor.

—Fent aquest llibre, remenant entre els papers o entre les lectures que heu hagut de fer, o les converses que heu tingut amb més estudiosos, què heu descobert? Us ha sorprès res?
—No és que m’haja sorprès, perquè era un aspecte que tenia en consideració, però encara continua impressionant-me la immensa capacitat de treball de Fuster i la seua intel·ligència, dues coses molt difícils de reunir en una mateixa persona.

—Com a director de l’Espai Joan Fuster, ara que ha passat l’any del centenari, teniu previst de fer alguna activitat nova? De repensar l’espai? De mostrar més documents o fotografies?
—Encara queden alguns actes pendents de l’Any Fuster, fonamentalment presentacions de llibres i monogràfics que encara no hem pogut encabir en la nostra programació cultural, que ja està perfilada fins a l’estiu. Per exemple, el 20 de gener presentarem els volums 4 i 5 de l’Obra completa de Fuster, que han estat preparats per Antoni Furió i Josep Palàcios, i que han coeditat Edicions 62, la Institució Alfons el Magnànim-Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació i Publicacions de la Universitat de València.

Francesc Pérez Moragón: “Fuster va tenir temps de veure com l’autonomia, minsa i tan condicionada com es vulgui, començava a donar fruits”

—Heu estat comissari de l’any Fuster. Ara que s’ha acabat, quin balanç en feu?
—En unes setmanes es presentarà la memòria d’activitats de l’Any Joan Fuster, organitzades per institucions de la Generalitat Valenciana o que formaven part de la commemoració, segons el decret que li donava caràcter oficial. Hi ha hagut moltes actuacions més. És massa aviat per a parlar-ne. I, des del meu punt de vista, complida la tasca de comissionat, no retribuïda i simplement consultiva, deixaré crítiques, subratllats o elogis per a després de les eleccions del maig vinent.

—Penseu que aquesta commemoració haurà servit perquè la vida i l’obra de Fuster siguen estudiades i conegudes, o tornarà a haver-hi un silenci?
—No crec que hi haja hagut un silenci estentori entorn de Fuster. Per la meva participació en la Càtedra Joan Fuster d’ençà que es creà, el 1993, poc després de la seva mort, i per més responsabilitats durant els trenta anys que seguiren, puc dir-vos que, contra el que sol passar en aquests casos, ell no ha patit cap mena de “purgatori” immediatament posterior a la mort. S’ha continuat llegint i publicant Fuster. Se l’ha estudiat en jornades, tesis doctorals, etc. L’interès i el debat han estat permanents. I així calia que fos.

—Ara publiqueu aquesta biografia, trenta anys després del traspàs de Joan Fuster. Per què heu tardat tant?
—Vaig signar el contracte d’edició a principi del 2022. No em sembla un retard excessiu, tenint en compte que he tingut unes altres obligacions.

—Segons dieu al pròleg, l’encàrrec o la proposta us va arribar del director de publicacions de la Institució Alfons el Magnànim, l’any 2016.
—M’ho va proposar Vicent Ferri, llavors editor al Magnànim i després jubilat. No vaig començar a redactar fins que no vam signar el contracte. I algun capítol el vaig escriure quan ja en maquetaven la resta.

—Quin paper ha tingut Josep Palàcios en la redacció d’aquesta biografia?
—Sóc amic de Josep Palàcios de fa més de cinquanta anys. Ell només és deu anys més gran que jo, com solem comentar ritualment en les converses directes o telefòniques. De fet, el vaig conèixer parlant a casa de Joan Fuster moltes vesprades, a partir del 1971, sobretot de llibres i edicions. Llavors començava a desplegar l’interès pels llibres antics i pel disseny tipogràfic. Per què l’hauria d’haver destorbat, ara? Prou feina té amb l’edició de les obres completes de Fuster

—Vàreu tenir una relació molt estreta amb Joan Fuster. Del punt de vista humà, ens el podríeu descriure?
—Era una persona excel·lent, d’una intel·ligència extraordinària, una envejable capacitat de treball, un humor sempre a punt i una paciència de benedictí.

—Aquesta és la biografia que a Joan Fuster li hauria agradat de llegir?
—Pregunteu-li vós, si el veieu. No practico l’espiritisme.

—Al pròleg, que signeu amb Salvador Ortells, remarqueu que les dues parts en què es divideix l’obra ben bé podrien haver-se publicat separadament, com dos llibres. Com és que no ho heu fet així?
—Com sol passar en aquests casos, el pròleg el vaig redactar jo i el senyor Ortells hi va estar d’acord. Que el llibre vagi en un volum o dos és una decisió merament pràctica, editorial. Cinc-centes pàgines haurien estat excessives en un format més petit. En aquest, no ho semblen tant. En gran manera cal agrair això a Germán Segura, d’Espirèlius, que ha fet una tasca impecable de maquetació, malgrat presses i dificultats.

—El tall l’heu fet a partir de la publicació de Nosaltres, els valencians i El País Valenciano, que és quan Fuster va començar a ser molt incòmode i molt atacat. En compte de rebre crítiques irades per Nosaltres… les rep per El País Valenciano. A què ho atribuïu?
—Ja ho va explicar ell mateix, en cartes i comentaris, part dels quals reprodueixo amb tota la fidelitat possible en la meva part del llibre. Era més fàcil de mossegar El País Valenciano. El més curiós és que, després, cap dels promotors de la maniobra no van ser capaços d’escriure res que s’hi pugui comparar. En això he mirat d’estendre’m, amb alguna notícia nova.

—En molts texts, Fuster relativitza aquests atacs, aquestes crítiques tan descarnades i alhora barroeres que li fan. Però íntimament, com ho vivia? L’afectaven?
—Quan la campanya es produí a primeries de l’any 1963, jo en tenia catorze. No el coneixia. Vaig ser testimoni de les reaccions que provocà en alguns escolapis, al col·legi on jo feia el batxillerat. Però això ho conto a les memòries.

—Parleu del testament. S’ha pogut complir tot allò que va deixar escrit?
—Amb retard, sí. Tot o quasi tot. Josep Palàcios ha mostrat ser un hereu responsable, fidel i atent a dur a terme la voluntat del testador. En qualsevol cas, tinc la certesa absoluta que Fuster, després del 1974, prengué en consideració decisions testamentàries distintes, però no arribà a formular-les per escrit o a signar-les. Dit això, crec que amb una fórmula o una altra, Palàcios hauria continuat essent hereu de Fuster. Era de pura justícia.

—Es van destruir els papers que volia que es destruïssen?
—No en sé res. Crec que falten alguns llibres, determinats gravats, discos… Jo no hi era ni tenia res a fer-hi.

—En algun moment parleu del pessimisme de Fuster sobre l’evolució del País Valencià. En quin moment històric s’adona que les coses no van com hauria volgut?
—No recordo el comentari a què al·ludiu i potser em vaig expressar amb poca claredat. Ell creia en un futur positiu del País Valencià i va tenir temps de veure com l’autonomia, minsa i tan condicionada com es vulgui, començava a donar fruits. No responia a l’estatut que ell havia postulat, però era infinitament millor que el règim a què estava sotmès el país des de principi del segle XVIII.

—Parleu també del procés de liquidació civil de Joan Fuster i narreu l’episodi tan trist de la seua incorporació a la Universitat de València, tots els entrebancs. Ell ho va viure com una humiliació?
—És evident que sí. Contra la seva justificadíssima entrada a la universitat com a catedràtic extraordinari van actuar decididament el franquisme que encara dominava la institució i innegables mecanismes de defensa gremial, molt actius llavors i probablement encara avui.

—Un altre capítol destacat és la maniobra de la tercera via, el fet de premiar un llibre que anava contra les seues tesis justament amb el guardó que duia el nom de Joan Fuster. Dieu que és una maniobra d’Eliseu Climent.
—Sí. Com que sou menorquina, coneixeu perfectament una certa tradició corsària, típicament insular –no sé si més eivissenca, però Joan March era mallorquí–, i sabeu què vol dir “navegar amb bandera de conveniència”. No crec que aquest empresari n’hagi tingut mai cap altra. En aquest cas, la meva hipòtesi és que actuava en benefici d’un sector del PSPV-PSOE i de Convergència Democràtica de Catalunya. Tots sabem que Jordi Pujol mai no va ser un entusiasta dels Països Catalans com a idea política. I que mantenir aquesta reivindicació hauria entrebancat greument les possibilitats d’intervenció en la política de l’estat. Recordeu l’Operació Roca? I els pactes posteriors amb el PSOE o amb el PP d’Aznar?

—Vós éreu al jurat i en aquell moment, quan vàreu veure que s’havia canviat el resultat de la votació, sense fer-ne una altra, no ho vàreu fer públic?
—El resultat canvià perquè vaig veure que no responia a les expectatives de l’empresari que convocava el premi. Li ho vaig dir, acudí a la taula on estàvem els jurats i feu acceptar a la resta aquella falsa votació, amb el pretext dels greus mals que patia el País Valencià i la necessitat de buscar-hi solucions com aquella. Ni que fos estúpida. Com que evidentment els mitjans de comunicació a què m’hauria pogut aclamar estaven controlats per la Generalitat, és a dir, pel PSPV-PSOE, on volíeu que anés: a Las Provincias? Al cap de pocs dies vaig convocar Vicent Partal en una petita cafeteria del carrer de Moratín, de València, i li vaig explicar els fets. Ell entrevistà en el Temps els guanyadors amb una certa displicència. I prou. No fou el cas d’Enric Solà, que recollí en uns articles les meves crítiques a l’obra premiada i n’afegí moltes més, dignes de la seva reconeguda autoritat en un seguit de matèries per a mi inabastables.

—Cap al final del llibre, sou molt dur contra Eliseu Climent. Fuster es va sentir traït o menystingut per Climent?
—Fuster havia pensat sempre que Climent era “partidari de l’embolica que fa fort”, com em va dir unes quantes vegades i vaig anotar en el seu moment. Ara, probablement no esperava una traïció tan oberta i clara. Ni tan òbviament interessada. És la història del doctor Frankenstein i la seva criatura abominable. Ara, crec recordar que la criatura no atacava el pare creador.

—Aquesta biografia de Joan Fuster és escrita contra algú?
—No, a quin sant! És un intent d’aclarir determinades coses i d’informar sobre la vida i les peripècies de Joan Fuster. La meva part és només una petita porció del pagament d’un deute d’amistat i de respecte per la grandesa intel·lectual del personatge i per la seva valentia civil.

—És la biografia definitiva, aquesta que signeu conjuntament amb Salvador Ortells?
—No ho crec de cap manera. Tracta d’una personalitat que deixà una quantitat ingent d’opinions i punts de vista en milers de cartes, articles de premsa i uns altres escrits. Farien falta molts volums per a situar aquests materials en la peripècia vital de Fuster, explicant-la. Fa ja anys, en un article d’Afers, vaig establir un esquema de com creia que podia narrar-se la vida de Fuster. Aquest llibre hi respon en bona part. Amb la intervenció, als primers capítols, d’un altre autor.

—Hi ha algun episodi de la vida de Joan Fuster que no hàgeu volgut explicar per algun motiu?
—Com he dit en començar, la redacció de la meva porció l’he feta en pocs mesos, amb interrupcions i sense la calma necessària. No crec haver silenciat res important de manera deliberada. Hi deu haver oblits o potser detalls o anècdotes a què, davant l’ordinador, no he donat la importància que uns altres els atribuirien o que jo, en un altre moment, els hauria atribuït. Ara, no he suprimit ni callat res per una estratègia o una altra. La meva incapacitat per a la maniobra i el càlcul és llegendària.

—Voleu afegir res?
—Moltes gràcies per la vostra paciència. Les dates nadalenques –tan entranyables– i algunes circumstàncies personals m’han impedit de respondre de seguida les vostres preguntes, com hauria volgut.