11.10.2018 - 22:00
La veritat és complicada de saber, perquè sempre hi ha aquest detall o aquell altre que acaben fent molt discutible el dibuix complet i irrefutable de la veritat en qüestió. Però la mentida és molt més senzilla d’enxampar. Normalment. Per això, simplement, la gent quan parla de coses serioses mira de no fer afirmacions rotundes que se li puguen girar en contra. Especialment, en qüestions documentades.
Això li ha passat a la vice-presidenta del govern espanyol, Carmen Calvo, que ha tingut la gosadia d’afirmar que a Escòcia no hi va haver un referèndum acordat. Sí que n’hi va haver. Concretament, el 18 de setembre de 2014. Hi va participar un 84% del cens, poc més de tres milions i mig de votants. Es va imposar el no amb un 55%. La pregunta no deixava espai al dubte: ‘Escòcia hauria de ser un país independent?’
El referèndum va ser el fruit d’una proposta del primer ministre d’Escòcia, Alex Salmond, que va ser acceptada i negociada pel primer ministre del Regne Unit, David Cameron. Tots dos van signar els documents que acordaven de fer el referèndum. I no solament això: el parlament britànic va haver de cedir temporalment les competències per a fer un referèndum al parlament d’Escòcia, de manera que hi va haver acord, col·laboració i tot allò que es vulga dir. Però, per a Carmen Calvo, no hi va haver un referèndum acordat sinó que a Cameron ‘la situació se li’n va anar de les mans’, una afirmació més que tenebrosa. Implícitament, la vice-presidenta espanyola avisa que un bon governant, a qui no se li’n van les coses de les mans, evita de consultar els ciutadans. No sé si la peculiar explicació és un lapsus, però és ben significativa en termes, diguem-ne, ideològics.
L’altra mentida a la qual em vull referir ha estat proferida també des del govern espanyol, també sobre Escòcia i, evidentment, també amb la mirada posada en Catalunya. L’ha feta el ministre Borrell, qui, per cert, encara no ha dimitit pel cas Abengoa.
A Brussel·les, Borrell prova d’aprofundir en la idea que el Brexit és igual que el procés d’independència de Catalunya, encara que els dos processos s’assemblen com un ou a una castanya. La mentida borrelliana admet més matís i més opinió, però no tanta com ell voldria.
Joe Brew, en un fil de Twitter molt documentat que recomane que llegiu, desmunta l’afirmació de Borrell posant sobre la taula un grapat de dades objectives antagòniques que deixen al ministre d’Exteriors ben pelat. Brew explica en diversos idiomes com Borrell o bé és un ignorant o bé vol embolicar la troca, que és l’opció que sembla més evident. Les dades són:
—pel que fa a l’educació: en el cas del Brexit, com menys educació més partidaris de l’eixida, i en el cas català, com menys educació més partidaris de restar a Espanya.
—pel que fa a la immigració: en el cas del Brexit, com més contraris a la immigració més partidaris de l’eixida, i en el cas català, com més contraris a la immigració més partidaris de romandre a Espanya.
—sobre llei i democràcia: en el cas del Brexit, com més autoritaris més a favor d’eixir de la Unió Europea, però en el cas català, com més autoritaris més partidaris de romandre a Espanya.
—sobre la solidaritat: en el cas del Brexit, com més contraris a la redistribució de la riquesa més partidaris d’eixir de la UE, i en el cas català, com més contraris a la redistribució de la riquesa més partidaris de continuar a Espanya.
—sobre l’edat: en el cas del Brexit, com més vells més partidaris d’eixir de la UE, i en el cas català, més partidaris de romandre a Espanya.
—finalment, sobre els ingressos: en el cas del Brexit, com menys ingressos més a favor de deixar la UE, i en el cas català, com menys ingressos més a favor de continuar a Espanya.
La bateria de dades que presenta Joe Brew hauria de fer emmudir Borrell, tot i que ja sabem que això no passarà. Si no té prou vergonya per a dimitir pel cas Abengoa, ja m’explicareu com s’ha de preocupar per una mentida política, que sempre pot presentar com una opinió.
