Dues mans

Tenim dues mans. I les podem fer servir totes dues alhora. Aquesta idea, per mi dolenta, de separar en compartiments estancs els independentistes de la unilateralitat dels de la taula de negociació, els pragmàtics dels unilateralistes, els activistes dels institucionalistes, es trenca en mil bocins en dies com la setmana passada amb els indults –i no solament això. Aquesta idea, per mi nefasta, de veure en els unilateralistes uns enemics dels pragmàtics i a l’inrevés. Aquest error, per mi, de no veure que la mà unilateral ajuda la dialogant, i la mà partidària del diàleg, la mà unilateral. No entren en competició, sinó que, ben jugades, s’ajuden entre si.

Ho deia ahir mateix l’unilateral senyor Josep Costa: els indults que proposa Sánchez no són res més que la reacció a la pressió internacional que rep. No són tant fruit de la negociació amb els pragmàtics, sinó fruit de la pressió dels unilaterals. Pressió feta bàsicament a Europa, a instàncies europees, de denúncia de l’estat actual. El Consell d’Europa ha demanat aquesta setmana que “es consideri l’indult o l’excarceració” dels presos polítics. Amnistia Internacional creu que els indults són “una bona notícia”, tot i que no la millor que, segons ells, és l’amnistia i l’alliberament dels presos. I el Tribunal General de la Unió Europa diu que cal tornar la immunitat a Comín, Ponsatí i Puigdemont, i també que cal estudiar si hi ha persecució política. Si acaben afirmant que n’hi ha, se’n podran servir també els presos, no solament els exiliats.

Els partidaris dels indults, els pragmàtics, alguns dels quals veien amb recança la batalla a l’exili (d’Europa no n’arribarà res, ho hem de fer a casa), ja poden agrair a Europa, i a la pressió exercida pels unilaterals (tan agressiva, i que denuncia constantment la pitjor cara del PSOE), que instàncies com el Consell d’Europa i Amnistia Internacional no diguin pas no als indults. Són unilaterals fent-los la feina i trobant-los aliats.

Els unilaterals haurem de tornar el favor les setmanes vinents, quan l’espectacle lamentable de la dreta i de l’extrema dreta espanyoles al carrer contra els indults, i la més que previsible reacció, també contrària, del Tribunal Suprem, faci visible la pitjor cara del nacionalisme espanyol. Nosaltres, que sempre hem defensat el “com pitjor millor”, haurem d’agrair-los, a ells, que ho aconsegueixin. Soroll i tensió, que és justament allò que volem nosaltres, ens arriba gràcies a l’estratègia dels qui no volen soroll.

Tenim dues mans, i es poden fer servir totes dues alhora. Parem, els unilaterals, de posar bastons a les rodes dels pragmàtics, i que els pragmàtics parin de posar-nos-en a les nostres. Que cadascú s’ocupi de fer feina al seu camp, i acceptem, tots plegats, que l’estratègia de l’altre bàndol també pot acabar essent la nostra: mostrar la pitjor cara del PSOE. O fer avançar els indults i eixamplar la base.

Com a partidari de la unilateralitat, doncs, agraeixo el favor als pragmàtics, en primer lloc, i després lamento que els únics dels unilaterals que fan feina excel·lent siguin a l’exili, i que dins de casa siguem, continuem essent, bàsicament espectadors. Els pragmàtics ens guanyen de molt, i de fa temps. Si l’Assemblea Nacional de Catalunya, el Consell per la República repartits per tot el país, els CDR, i més eines unilaterals tinguéssim la força, empenta, trempera, estratègies i recursos d’aquest govern nostre tan pragmàtic i tan tècnic que ens ha sortit, les dues mans, i la seva dinàmica retroalimentada, funcionarien molt millor. I el combat, el podríem jugar, alhora amb la mà dreta i l’esquerra, molt millor que no fem ara.

Podem, sí, queixar-nos (i amb raó!) els uns i els altres dels bastons a les rodes que ens posem mútuament. És cert. Passa. O podem agrair els favors que ens fem mútuament, gairebé sense voler. També passa. Perquè d’aquí a dos anys no tan sols ens podríem trobar que l’estratègia dels pragmàtics no hagi funcionat (ni taula de negociació, ni indults, ni res semblant), sinó que els unilaterals no hàgim fet absolutament res, a banda confiar en un exili que sort en tenim.

Fem feina, cadascú al seu camp i alhora. Tenim dues mans. Que es noti.