12.12.2019 - 21:50
No us deixeu enganyar pel logo. La Mostra (un esdeveniment cultural de primer ordre, al qual us recomano, malgrat tot, que assistiu) és com una botiga de queviures paquistanesa: l’única cosa que té en català és el rètol del carrer (per la subvenció?). Tota la resta, dels subtítols a la informació del web i de les presentacions als debats, serà estrictament bilingüe italià-espanyol. Exactament igual que si la fessin a Valladolid. Sota una aparença de modernor, és la visió rància de sempre, aquella Itàlia atrapada entre l’admiració postmussoliniana pel Caudillo i la veneració per sant Zapatero en la grisa època berlusconiana.
Per sort, les coses han començat a canviar. La diàspora italiana a Catalunya és tan nombrosa que finalment apareixen veus discordants. O més ben dit es fan sentir, perquè d’haver-n’hi n’hi havia. Així i tot, la versió que arriba a Milà i a Roma del conflicte catalano-espanyol encara és molt esbiaixada (com si calgués!), tant com l’ull del partisanisme que s’entesta a mirar Catalunya a través del filtre podemita. Una veu tan respectada com la historiadora Paola Lo Cascio encara insistia el mes passat (en coautoria amb el també historiador Andreu Mayayo) que l’independentisme és la ‘revolta dels rics’ i associava els antecedents del sobiranisme català al feixisme. ‘A Catalunya –tradueixo– no cal que hi intervingui la Unió Europea. Per descomptat que cal una solució política, però fins que els independentistes no reconeguin l’error d’haver forçat la constitució, l’estatut i el reglament del parlament (repetidament avisats pels serveis jurídics de la cambra i unànimement pel Consell de Garanties Estatutàries), no hi haurà sortida possible, perquè no es pot pretendre un diàleg sense acceptar unes normes compartides.’ Costa de creure que això ho signin dos dels referents intel·lectuals dels comuns.
Ves per on, quinze dies després que Il manifesto el publiqués, un amic meu de Pisa, que n’és lector, em va enviar un whatsapp. Volia saber com vèiem a Barcelona la possibilitat d’un pacte de govern PSOE-Podem; senyal que allà se’n parlava. Però el més significatiu d’aquest missatge és que trencava un llarguíssim silenci de més de dos anys, durant els quals havia estat incapaç de fer-me arribar ni una trista icona de companyonia mentre el TC jutjava i condemnava a penes delirants un grapat de dirigents polítics i civils. I no precisament perquè d’això la premsa transalpina no en parlés.
En aquesta lluita pel relat hi ha una mena d’efecte mirall mutu força xocant: tant el sobiranisme com el podemisme, si em permeteu l’etiqueta, consideren periclitada la interpretació que l’altre fa del problema. Per als primers, l’esquerra internacionalista antisobiranista són aquells obrers barbuts i arrossinats del quadre Il quarto stato, el del cartell de Novecento; per als segons, els partidaris de la independència som els burgesos carques i pesseters de les comèdies de Santiago Rusiñol (‘Els problemes de les nostres societats no es poden resoldre amb receptes del segle XIX’, escriuen a l’article). Òbviament, són dues caricatures que només funcionen en la ignorància recíproca. La deformació interessada del diferent (ara en diuen deshumanització) es va dissolent a mesura que escurces la distància que te’n separa, i això és el que alguns asseguren que passarà tard o d’hora entre indepes i comuns.
En el cas que ens ocupa, però, hi ha un obstacle molt evident: el prejudici lingüístic. Llevat de comptadíssimes excepcions (començant per la professora esmentada), l’italià zapaterista no vol saber res de la llengua catalana, que és tant com dir que no vol saber res de nosaltres. Es resigna a entendre-la, però la menysprea, i de retruc menysprea els qui la parlem. La considera una llengua local, per tant prescindible, i a sobre burgesa, i per tant demoníaca. Caca. Com que la llengua és identitat, defensar-la implica arriscar-se a rebre la llufa de supremacista, o de racista, que avui les engaltem pel broc gros. Cada dia més, a mesura que la corda de la impaciència mútua es tiba. La llengua, diu el ciutadà del món, no té gens d’importància, serveix per comunicar-se, només és un instrument. La paradoxal conseqüència d’aquesta actitud és que, en matèria lingüística, l’internacionalista-solidari-amb-tots-els-pobles-oprimits s’acaba convertint en instrument propagador de les llengües dominants. Això arrossega tota l’anàlisi cap a la fallida. Com es pot comprendre un conflicte com aquest negant el paper cabdal que hi té el fet lingüístic?
Fora dels ambients acadèmics i dels mitjans, la fatxenderia anticatalana estil revista Mongolia augmenta. La superioritat moral de l’esquerra que ha teoritzat Ignacio Sánchez Cuenca sembla transformar-se progressivament en arrogància. Massa agressiva per ser només un mecanisme de defensa. Segons la sociòloga Rossella Selmini, ‘denota sobretot el nerviosisme de qui constata que ha perdut l’hegemonia cultural: la de detentor de la veritat absoluta (des de l’esquerra, però amb arguments de l’extrema dreta) sobre com presentar la qüestió catalana a Itàlia’. Podria molt ben ser, perquè mentrestant, a Bolonya, algunes veus de les que us deia celebren una doble jornada sobre la criminalització de la protesta a tots dos estats. Prova que, efectivament, el relat pro-espanyolista ha deixat de ser hegemònic. La setmana entrant ho veurem.
