Dues grans victòries a Brussel·les

Cada vegada es veu més clara la poca o nul·la qualitat democràtica d’Espanya. I ara, després del que ja va començar a passar ahir, els membres de la comissió europea, poden començar a veure que no tindran altra eixida que canviar d’aliat. Perquè l’estat que presideix Rajoy, a més a més, és manifestament incapaç de resoldre el seu problema. I, si Juncker i companyia no reconeixen aviat el seu error i rectifiquen, s’enfonsaran juntament amb Espanya. Fins i tot poden arrossegar tota la UE amb ells. De fet, els parlamentaris britànics, que ja es consideren fora, ja ho van dient ben clar.
De moment, però, cal gaudir de la presència del President i quatre dels seus Consellers a la manifestació com a ciutadans lliures europeus. (Només perseguits per les seues idees a l’estat espanyol). Guanyarem.

Vicent (per confiança de lector goso adreçar-me de tu, a una figura gegantina com és el director d’aquest digital), avui has estat magnífic, moltíssimes gràcies. Res a veure amb l’editorial d’ahir, que com deia un comentari, costava de creure que l’hagués escrit en Vicent Partal, i que gairebé em va entravessar el sopar! Avui VilaWeb ha estat el primer mitjà en alertar que la decisió del jutge Ñol era una trampa … una barroera temptativa de trampa que immediatament ha sortit per la culata deixant al descobert les raons més profundes de la decisió, i que impecablement descriu aquest editorial (entre altres coses perquè em sembla haver vist que el propi escrit del jutge no ho amaga!!): “Llanera retira l’ordre de recerca del president i els consellers perquè sap que Bèlgica o bé no l’atorgarà o bé l’acceptarà però marcant els límits de la possible condemna … la justícia espanyola s’estima més fer-se enrere i reconèixer, de fet, davant Europa que no hi ha cap crim que puguen homologar amb els seus socis de la Unió.” A partir d’aquesta impecable constatació, l’editorial construeix un marc per al seu habitual optimisme, que avui no criticaré malgrat que el trobo un cop més un pèl exagerat: pensar que alguns estats que conformen la UE, gosaran aixecar el dit per contradir la posició oficial (indefensable però oficial) de la Comissió Europea, no em digueu que no és pecar d’optimisme una mica exagerat… però en fi, repetint el final del meu comentari d’ahir (manllevat dels Esquirols), “cada dia surt el sol i tot recomença, i la fosca de la nit amb força hem de vèncer”.

Com més hi penso més gran veig la victòria de la retirada de l’ordre de cerca i captura i més maldestre la decisió del jutge.

El ridícul que ha fet Espanya retirant-la és tant o més gran que el que hauria fet arribant fins al final. Arribant fins al final s’arriscaven a que la justicai belga “condemnés Espanya” o que dictés una sentència salomònica. Però retirant-la és ben bé que Espanya ha confesat la seva culpabilitat. El resultat és exactament el mateix que si haguessin arribat al final i haguessin perdut totalment amb una ordre denegada però no poden dir que no estàn d’acord amb la sentència. Son ells qui han confesat el seu crim i han acceptat la culpa.

Però, a més, si haguessin arribat fins al final, pel capbaix haurien tingut al President i als consellers obligats a esmerçar un munt d’energia, temps, talent i recurssos a defensar-se juridicament i amb el neguit d’un resultat incert. Ara poden concentrar-se a fer campanya i/o a reactivar el govern de la República a l’exili.

Només hi veig una explicació plausible: El jutge Larena és més intel·ligent que la jutgesa Lámela. Potser sigui tant o més mal parit, però més intel·ligent. En veure que l’altre la habia cagat demanant l’extradició per delictes inexistents en comptes de carregar les tintes en delictes versemblants i una vegada el tinguessin aqui llavors carregar-li els neulers, s’ha cabrejat com una mona i ho ha engegat tot a rodar.

Potser els mitjans de comunicació hi vulguin trobar explicacions que intentin vendre la gran jugada estratègica del jutge però és força clar que no hi ha res més que una baralla de gats entre els jutges espanyols i una machada d’un d’ells.

La veritat, esparava que la decisió del jutge belga escombrés els delictes de “sedició/rebelió”, de manera que el de malversació caigués per si sol sense proves. Però ara resulta que si tornen se’ls menjaran a tots amb totes les proves que es vulguin inventar i la complicitat de la (in)justícia espanyola.
I del ridícul judicial i polític… porten molts anys demostrant que no tenen vergonya ni sentit del ridícul. I les darreres setmanes ho demostren també fora de les seves fronteres. I la UE… de la posició actual a forçar a Espanya a… a què? A acceptar la República? O un referèndum d’autodeterminació? Veig tant lluny ambdues posicions…
Conclusió: revolució total i fins al final. A la nostra manera: perseverant, resistint i sempre amb bones maneres. Però tocant els pebrots sense treva fins que els forcem a negociar: 1O, 3O, 27O, 8N, 7D, 21D, les petites accions del dia a dia… i el que calgui.

I un detall que ho diu tot és que, enmig d’aquest dia que els ho trinxa tot, Espanya ja ha decidit que no admetrà observadors internacionals el 21D. I això és tant com proclamar a bombo i plateret a la plaça major del poble que van a fer trampes, INDRA inclosa. Definitivament Espanya no és normal. I m’oloro que en faran una de tan bèstia que la detectarà tothom, cancelleries incloses. Ara mateix només tenim un punt negre: mentre Juncker i Tusk siguin on són no farem res, el que vol dir que se’ns gira feina, que per sort no vol dir res estrany sinó simplement informar, informar, informar. Molta sort als manifestants demà.

Aquesta matinada haurem sortit cap a Brussel·les, com molts milers que necessitem la llibertat com l’aire que respirem. Hi anem, com aquell març del 2009, a desvetllar consciències d’aquesta Europa cada cop més enterbolida pels interessos del capital sense escrúpols. Hi anem amb els Jordis, Junqueras i Forn als cors, per fer pont amb el President i els Consellers i Conselleres que ens representen, legítimament.
En l’emoció del viatge gaudirem en sortir, ni que sigui per unes hores, d’aquest empresonament psíquic que sentim en ser tractats com a colonitzats, amb l’arbitrarietat política amb que mouen l’economia i l’anomenada justícia. Lluitem per a eixir d’aquest mal son que dura segles, i tants i tants anys propers, des de xiquets. Caminem cap a bastir, des de l’empenta del poble, un futur millor per a fills i nets. Treballat-ho cada dia, també avui dia de la seva Constitució, demà i demà passat, dia també de la seva Puríssima. Salut!.

Doble victòria? no és tan clar. La decisió del jutge Llarena és un arma de doble fil l’ha dictat per no estar encotillat per la justícia belga. El que posa de relleu davant d’Europa i el mon els té bastant indiferents. Fins ara els han aplaudit.

La manifestació demà a Brussel·les tindrà un gran impacte en els mitjans de comunicació i en l’opinió pública. Però farà moure el més mínim la posició de la posició de la UE?

Aquestes “victòries” no ens poden fer oblidar que cal fer cada hora cada minut per guanyar les eleccions del 21D.

Una de les coses que cal fer és explicar ben clar que aquesta decisió és un pas més per arrasar les institucions catalanes mitjançant la persecució judicial dels nostres líders, que es suma a l’estratègia de desmuntar la sanitat, l’escola, la cultura, els nostres mitjans públics i privats a poder ser … per tal d’assimilar-nos. Que estem en un estat d’excepció.

L’altre és que només guanyarem si, com has dit altres vegades, la gent ens posem per davant dels partits i convertim el que resta fins el dia 21 en un clam per la República que és l’única via de supervivència del nostre país.

Avui sentia les declaracions de l’alcalde d’Argentona, un home valent i honest.
Quan els murris ens diguin ” todos los politicos són iguales,” mantra recurrent a la capital del Reino, podem contestar-los que no, perquè molts polítics catalans estan compromesos completament amb la demanda de la ciutadania. Perquè ells també ho són de ciutadans de Catalunya.
Molts dels nostres polítics han treballat, s’han esforçat , han pagat multes injustes i han anat a la presó o a l’exili per defensar el mandat de les urnes.
És veritat que n’hi ha hagut un que sí que “és igual” en el sentit castizo de la paraula.
Per contra tenim la sort de comptar amb gent jove i decidida. I en primer lloc posaria al President, que s’està manifestant en un excel·lent governant que ja voldrien en altres paisos. Tenim un gran capital humà. No perdem el món de vista, aquests homes i dones són la força dels habitants de Catalunya, i els ciutadans que els voten la seva. El cercle és perfecte.
Hem d’agrair la col·laboració de valencians, mallorquins i persones decents de totes les terres de parla catalana, ja hi eren a Brussel·les fa set anys i continuen senti ara. Ens consta.

Brussel·les, Tusk, va demanar que no es declarés la independència, els polítics independentistes catalans van ignorar les recomenacions Europees, es a dir dels qui se suposa esperavem tenir com aliats. Encara no ho entenc.

Anem amb molt de compte, la segona volta (1O-21D) forçada per l’Europa democràtica perque nosaltres no la voliem jugar, espero ens doni la legitimitat i permeti restituir el president, però no es poden cometre més errors.

Hem de seguir les recomenacions Europees, és la única sortida. Ni unilateralitats ni EFTAs polars ni tonteries, la via Scotland és la sortida, portarà temps, s’ha d’explicar molt bé, i cal anar a guanyar, ben preparats, ben units, tots.

La retirada de l’ordre de recerca i captura és només una victoria moral. El relat moral fa temps que Catalunya el guanya, i a España tant li fa perdre’l per la mínima que per golejada. L’han donat per perdut. Però des del punt de vista pràctic i efectiu, és un tanto per a l’estat espanyol. Li permet seguir posant la presió sobre el president i mig govern, fent-los veure que NO poden tornar a España, com a mínim el President. Mantenir el Vice President a la presó n’és el trist recordatori. I mantenir-hi el Conseller d’Interior n’és l’avís per als consellers a l’exil.li.

Penso que el comentari de Francesc R.LL. és molt interessant. Si realment hi ha alguna possibilitat de denunciar a l’Estat espanyol i a la Justícia espanyola, ara hauria de ser el moment adequat per fer-ho. Cal saber jugar la Carta dels Drets Humans, la Democràcia i la Llibertat, tant d’expressió com la d’autodeterminació. Suposo que el MHP Puigdemont està juntament amb els seus consellers Juristes (Belgues i Catalans) analitzant aquesta tremenda possibilitat, que podria ser la clau perquè el nostre procés posés en escac també l’actuació de l’EU fins avui. Donem temps al temps sense oblidar els que encara segueixen presos a Espanya.

Sí que és una victòria. Potser afinant més és el reconeixement d’una gran debilitat seva. Espanya s’ha quedat sense estat de dret. Normal i lògic si utilitzes la judicatura d’infanteria. I sí, torna a tenir raó en Partal, politicament el mètode 155 és un forat en la línia de flotació del règim del 78, una via d’aigua que l’ha enfonsat. De tal forma, que les derrotes espanyolistes d’aquest dies, van aillant el discurs de l’independentisme. L’alliberen del pes que portaven fins ara. L’alliberen de fer d’esquer d’aquest cop d’estat. L’alliberen del paper de la ingenuïtat. Ens alliberen de la revolta declarativa, una veritable contradicció, que ha sortit efecte i han picat. I ara a fer el que toca, resistència, i desobediència. No cal trencar-nos les banyes; nosaltres no podem jugar el paper de Goliat, som David.

I un desacord amb el relat independentista que ara agafa espai i oportunitat de ser dit. Fins ara, en cap moment l’independentisme ha portat la iniciativa en aquesta “tensió” amb l’estat espanyol. El “proceso” el comença l’estat, des de la direcció d’una dreta neoliberal que juga l’experiment d’empoderar-se’l. Per encàrrec? Ja ho veurem. El procés, és, en tant que reacció al proceso. Primer, popular, després polític filtrant-se en els partits. Només així sóc capaç d’entendre’n les dinàmiques. Els camins de no retorn, els costos per figures com Mas, la necessitar d’un full de ruta; no són sinó, l’expressió de com es vertebren respostes ràpides a la pressió rebuda. Això té un mèrit que no ens imaginem. És únic en la nostra història. També ho és pel cost i la dinàmica assumides. La victòria del 27 O és aquesta. El cost humà dels nostres representants, i de la gent del carrer és important. Però s’ha fet, contra tot pronòstic. Així doncs, es clar que tenim simpaties al món, i és clar que tenim respecte.

Vicent. Moltes gràcies pel teu article. M’ha tornat a donar els ànims imprescindibles per a continuar la lluita. Realment, la situació de la “justícia espanyola” en el món va sent cada vegada més impresentable. Em comunico sovint amb els amics islandesos i els envio notícies i vídeos del que està passant aquí. M’expliquen que no ho poden entendre, que quan ho reben, les reaccions es divideixen entre els que es queden deprimits i fets una merda i els que es peten de riure de les animalades oficials del “gobierno de España”. Ara tinc ganes de conèixer les reaccions davant del “vaivén del sucu sucu” de la justícia. Ho esperen amb ansietat, perquè s’ho han agafat com a la millor sèrie de l’any i reclamen el proper capítol. Quan a les conseqüències que això pot tenir per als nostres MHP. Puigdemont i els seus ministres, em penso que podran ser incòmodes, però superables. Brussel·les està aquí mateix, i és perfectament possible governar des d’allà. Quant a que puguin tornar si són elegits i la tupinada no és extraordinària, crec que només depèn d’aquest govern, i que amb un mínim acord de l’oposició el poden enviar a les seves tan estimades clavegueres, però per quedar-s’hi per sempre. Un nou govern a Espanya, si no fos tan obtús com l’actual, veuria ràpidament que l’única solució intel·ligent és el diàleg que el nostre President ha estat demanant sense treva durant anys, faria una amnistia general i aniríem tots plegats a buscar la situació més pràctica i democràtica possible, que evidentment no és la violència pepera.
Temps al temps. Però tampoc Europa deixarà que aquests energúmens posin en dubte el seu tarannà democràtic indefinidament, ni que es posi en dubte la consistència d’una Unió sense principis, cada dia una mica més. Crec que arribarà un moment, en què la Unió Europea (potser al senyor caldera ja l’hauran acomiadat per inepte, per alcohòlic o per delinqüent sentenciat), farta de tanta inoperància veurà que això del “problema interno de España” és una pura entelèquia i els obligarà a seure i parlar com a persones de com es resol el merder que han fabricat els ultradretans en el poder. Llavors, el Rajoy i els seus ultres, no tindran més remei que dimitir (verb demoníac pels espanyols) perquè no estan capacitats per a negociar res. Així potser podràn mantenir davant de la seva claca una mica d’això que aquí ens fa tanta gràcia: “el honor patrio”.

D’acord amb Sergi Guitart i Victor Serra: lligar la nostra supervivència a Europa és una estratègia ara mateix odiosa, lentíssima, però potser una mica més segura a llarg termini donada la nostra desesperada situació present, que no pas l’enfrontament directe amb les seves ja putrefactes institucions. Però amb un matís: no crec que l’únic realment important sigui el resultat del 21D, que és importantíssim, ( sí, és imprescindible guanyar clarament, fent els esforços màxims per evitar a peu d’urna el previsible intent de tupinada) , però això no treu mèrit ni sentit a tot lo altre, començant pel que passarà demà a Brussel·les: aquests actes pacífics de lliri a la ma, a la UE no li fan ni pessigolles, se’ns pixen a la cara i diem que plou, però a les opinions públiques dels seus estats membres sí que les activen, i per tant, amb el temps, i les tres P’s (paciència, perseverança i perspectiva) poden corsecar lo just aquesta estaca de la UE (ja força tibada per l’altra banda, la diametralment oposada a la nostra, la de les xenofòbies), la seva Comissió i els seus dirigents, començant pel borratxo, una mica en la línia del comentari de l’Albert Miret. Però m’emprenya haver de vigilar i gestionar tant de temps la meva salut anímica i mental.

Anem be però què voleu que us digui, em preocupa molt la tupinada d’INDRA.

Deixeu-me tornar a insistir: faràn trampa i sel’s en fot els recursos, els observadors internacionals i tot el que fem.

No hi haurà més possibilitats de fe rés després del 21 i això em te obsessionat. No vull ser un esclau el que em queda de vida!!!

Se senten tant acorralats que, mossegaran i esgarraparan per fer trampes el dia 21.

Si veuen que tenim majoria d’escons, en donaran un als putus comuns i un altre al fastigós de l’ Iceta.
Com tantes vegades hem dit, els ñls necessiten guerra, no saben parlar, ni pactar, ni governar. Saben robar, aixafar, enmalalti, assassinar, violar, empressonar, autosuicidar-se, tot.

Ho miraré des.de Anglaterra, quasi directe, i serà molt interessant de veure la informació com la presentan tant la BBC com las independents.
En Juncker i la seva dreta a Brussel.les són una pedra, perdó, feixista a la sabata. Allà evidentment han de conviure corruptes oficials com el Luxemburgues Juncker amb escrupulosos del dret com ha demostrat Bèlgica. Dit això, el seu cap de govern feia la gara gara a Rajoy quan hi va ser per allà.
Ergo, ens haurem d’acostumar a una realpolitik sense acceptar corruptes pocas vergonyas com Rajoy, Juncker i altri.
Demà passat tindre un altra visió de com l’affaire català remou, o no, la UE.
A més, avui és el 100 anniversary de l’independència de Finlàndia. Un bon referent per els Catalans.
Endavant la República.

Espèri que los amics occitans que son suls camins seràn plan recebuts a Brussels, que s’i parla tanben una lenga d’opression e que los amics valents, occitan e viatjadors la parlan per obligacion jacobina e republicana. M’aurà calgut problèma grèu personal per non pas seguir lo viatge aquel, e pensi ara que l’Idèa d’aquela manifestacion qu’en Enric Garriga Trullols m’aviá indicat en 2006, es magnifica!
Serà enfin realizada pel pòble de Catalonha, una volontat CIUTADANA EUROPÈA.
Lo PPe que govèrna l’UE es aital criticat grandament, ambe sos/as amics/igas del PSe.
Los Catalans fan avançar una idèa geniala de la CIUTADANETAT EUROPÈA, FELICITACIONS !

Eva, les teves paraules les agraeixo i són mooolt maques, et llegeixo sempre i tinc en compte el que dius.
Dit això que també queda be, vull dir-te que, de manera patológica no paro de parlar amb el veí, amb el veí del veí i així vint-i-dos quilòmetres a dreta i esquerra.
A cada lloc que vaig i puc, i creu-me que faig el que puc, el que no puc i més, començo a deixar anar el rotllo de la tupinada i m’han de fotre a fora, evidentment pensant que m’ha tornat l’oligofrenia de sempre.
Dels catalanets que no aniran a votar, covards insolidàris, curts de tot plegat i que encara et diuen que “no ho veig clar…” creu-me que “m’esgargamello” a dir-los que obrin els ulls i entenguin d’una vegada que viure com un troç de carn amb ulls, tampoc els ha de sarisfer tant.
No he pogut anar a Bélgica, he quedat sense cames pujant i baixant el Toubkal d’una manera poc normal, i no saps lo que quedo endeutat amb tota aquesta gent. Ara be, segur que hi anat algú amb carquinyolis i el porró de moscatell i això, que està molt be i no fa nosa, no toca. Hi ha gent privada de llibertat i s’hi ha d’anar amb cara d’emprenyat, indignat i que vegin ben clar que ets un esclau. Quan dic que vegin, no vull dir la UE, vull dir la gent d’ Europa, aquella que,mquan hi ha morts amb una discoteca o amb un camió pel carrer, em fan sortir a mi a les 12 del migdia a la plaça. I en canvi per mi i per tu, no varen tenir els dellonsis de manifestar-se cap dia.
Eva, a la gent que mana a n’aquesta finca privada que es Ñ, que fa el que vol amb els que governen, es passen pels dellonsis tot i més.
I com es normal, ells faran la tupinada i nosaltres ai, qui ho havia de dir, tres-cents anys més collint cotó.
Tota revolució te morts i jo m’apunto. En Ghandi va dir que no es tractava d’evitar i esquivar, sinó d’aguantar-los, cosa mooooolt diferent. Aqui no estem preparats ni per Sérbia ni per la masacre de la India.
Ajuda’m, t’ho demano sincerament Eva, a tenir mès esperança pel dia 21.

Sr. Salart. Si us plau deixi la matraca, o reservi-la per aquest reducte en què pocs de la corda contrària escolten, perquè amb la matraca no es convenç ningú que no estigui ja convençut. Jo dic que no vull convèncer ningú, però en realitat sí que vull, per la raó senzilla del natural que resultaria que els nostres governants fossin d’aquí que no que siguin de fora, aliens a les nostres coses i a 600 km i a sobre sense cap possibilitat de fer-los fora quan calgués.. que caldria.,
No caldrien greuges, això només ja seria un motiu.
Sense parlar del Procés en parlo sempre perquè no penso en altra cosa. Necessitem que s’acabi el Procés per a poder fer via en les petites coses de cada dia i per a poder tenir una vida normal. No parlo mai de la Independència amb gent que no és independentista però la força que sento a dintre en la meva convicció estic segura els arriba.
No tinc la certesa i crec que podem perdre però també guanyar de llarg. Però passi el que passi ells mai no em governaran mai no em tindran i mai no em venceran. No tinc res més ni res menys. Però això només sento que és un tresor aquesta força que no estic disposada a posar a l’abast de cap d’aquests que avui diuen que dubten. No. Que dubtin. Jo sé amb qui estan si dubten, i no els donaré arguments perquè només els convenceria del contrari. Amb la meva força només puc orientar-me per a ser millor jo, i en tot cas observar la mena de força que els mou a ells; i quina és la seva orientació.
Quan parlava del veí i la veïna em referia a aquesta mena d’observància i a aquesta mena de cultiu de la pròpia força per a ser transmesa en el tracte quotidià, sense que calgui esmentar res, observants..
Però els nostres polítics sí cal que s’expliquin, i que s’expliquin bé, i que els entengui tothom. I que un cop fets els inventaris de greuges passin a exposar inventaris d’ítems a constituir i quan abans millor. Necessitem país, ja!
Desitgi. Sobretot desitgi molt. 🙂