Dues dones

El mes de maig d’enguany s’ha acabat amb la pèrdua de dos referents en la lluita pels drets lingüístics: Tove Skuttnabb-Kangas (1940 – 29 de maig de 2023) i Ama Ata Aidoo (1942 -31 de maig de 2023). Finesa la primera, ghanesa la segona, ambdues van viure la mateixa contradicció: tot i estar a favor de la diversitat, la seva obra la van escriure majoritàriament en anglès. Una contradicció que, d’altra banda, vivim tants i tants i que, si no l’enfrontem de manera clara, acabarà per destruir la mateixa font de l’intercanvi (la diversitat) i el que elles van lluitar per preservar.

Skuttnabb-Kangas tenia molts lligams amb Catalunya, com ho demostra el fet que va compartir el premi Linguapax 2003 amb Aina Moll. L’atzar va voler que el seu home, Robert Phillipson, compartís el mateix guardó amb Miquel Siguan l’any 2010. La vaig conèixer personalment el 1996 en la proclamació de la Declaració Universal de Drets Lingüístics. La recordo fent punt de mitja a les sessions i, especialment, aixecant la veu per reivindicar que les llengües de signes també es tinguessin en compte. Vam compartir taula a l’hora de dinar i em va comentar escandalitzada un projecte que jo desconeixia: una escola trilingüe català-castellà-anglès que deia que hi havia a Barcelona. Em deia que ella no voldria això per als seus fills. No vaig poder opinar perquè desconeixia el projecte però quan aquest model es va proposar a tort i a dret, hauria estat bé tenir en compte la seva opinió. En tot cas, un simple seguiment dels seus treballs mostra que va anar deixant de banda el bilingüisme com a model i va optar pel multilingüisme.

La segona vegada que vam coincidir va ser en un tribunal de tesi a Santiago de Compostel·la. Així que em va veure em va demanar que no la deixés perquè volia que li traduís totes les intervencions. La nostra relació cordial va viure una sacsejada en la nostra tercera trobada (potser n’hi havia hagut més, però no les recordo). Era en una reunió d’experts de la UNESCO. Jo no hi participava, només moderava una taula, però, arran d’alguna intervenció, vaig fer un comentari demanant-los per què no cercaven un altre terme alternatiu a “llengua materna”. Quan es va obrir el debat, un dels assistents va saltar com si l’haguessin propulsat i em va demanar a mi com se m’acudia dir una cosa així. A mi em semblava una qüestió bastant òbvia, de fet, jo diria que la sociolingüística ja l’ha eliminat, perquè crea molta confusió i conflicte. El cas és que després va intervenir ella i em va recordar que ella sempre havia treballat amb aquest concepte. Justament, ella té setze definicions de “llengua materna” en cap de les quals es menciona la “mare”. S’hi combinen trets com la transmissió, l’ús habitual i, sobretot, la identificació, però cap contempla res que s’assembli a “llengua de la mare”.

Aquesta manera de fer, aquest gust pel debat la feien una dona molt interessant i la seva obra mostra que era una pensadora original i punyent. Tot i això, mai no es va qüestionar ella mateixa que escrivís quasi tota la seva obra en anglès, mai no es va plantejar que el seu comportament lingüístic era clarament contradictori amb les seves idees. I el tema no li era aliè perquè, des que es van trobar, sempre va fer tàndem amb Phillipson, un anglès en lluita contra l’imperialisme lingüístic; algú que sempre ha descrit l’expansió de l’anglès com una forma de submissió. Bé, si més no, els seus articles no van caure en el pou dels milers i milers d’articles de recerca publicats però no llegits, però sempre vaig trobar a faltar aquesta reflexió sobre la coherència en els usos lingüístics.

Ama Ata Aidoo va viure el mateix conflicte però de manera diferent. Ella era escriptora, la seva llengua era el fante i, en el seu cas, el públic no era la “comunitat científica” sinó tots els lectors i, òbviament, els fante. El debat sobre la llengua de la literatura a l’Àfrica és un clàssic i, en la mesura que Aidoo hi va intervenir, va manifestar el seu malestar per no escriure per a la seva gent. També va escriure algunes obres en fante però el gruix de la seva obra el va publicar en anglès.

Ama Ata Aidoo va liderar també la lluita feminista al seu país i la va compartir amb altres escriptores africanes. A vegades la cosa era tan bàsica com que l’acusessin de plagiar un bon títol com No sweetness here (la font del plagi encara és desconeguda), però també va haver de sortejar les diferències en el si del moviment feminista africà, on hi ha corrents ben diversos, des de les que reclamen la maternitat com a forma de feminisme fins a les que reivindiquen el retorn a les arrels ancestrals amb la supressió del gènere.

Ama Ata Aidoo va ser una de les pioneres de la literatura contemporània africana, juntament amb les nigerianes Flora Nwapa i Buchi Emecheta, la senegalesa Mariama Bâ, les sud-africanes Bessie Head i Miriam Tlali, les kenyanes Grace Ogot i Rebecca Njau, i tantes altres que van obrir un camí difícil però que, en general, es van oblidar dels seus possibles lectors més propers perquè van triar escriure per a nosaltres. Potser és cert, també per a Skutnabb-Kangas, allò que ara en diuen transversalitat: ja n’hi ha prou de pertànyer a una minoria (ser dona) i, si ens podem estalviar pertànyer a una altra (lingüística), doncs ho fem. Potser el pitjor de tot, en el cas de la literatura, és que en obrir el camí de les llengües colonials com a llengües de creació van arraconar les altres llengües i ara ens trobem amb obres o bé estereotipades, clarament adreçades al públic occidental, o bé, en el cas d’escriptores compromeses, amb aquesta contradicció lacerant de voler canviar-ho tot però haver-ho de fer en solitari perquè s’ha trencat el vincle amb els protagonistes reals del canvi. I, en l’àmbit de la ciència, les conseqüències ja s’estan veient: el coneixement controlat quan no és anorreat perquè l’adreçador que és la llengua actua com un supressor de la creativitat. I el debat encara no s’ha plantejat mai seriosament.

M. Carme Junyent és membre del Grup de Lingüistes per la Diversitat (GLiDi).