Dues correccions

Ara que falta poc per a Sant Jordi crec que val la pena explicar com es fa un llibre. Alguns direu que encara falten més de dos mesos per al dia del llibre, però sapigueu que els títols que es vendran aquest 23 d’abril ja estan (o haurien d’estar) més que enllestits, alguns arriben ara a les llibreries, uns altres surten de la impremta, però tots han passat ja per totes les mans que han de passar perquè siguin això, llibres.

Qui fa un llibre? És una pregunta que faig sovint quan tinc la sort d’anar a una escola a parlar-los dels que escric jo. D’un temps cap aquí m’he proposat fer una mica de pedagogia sobre el procés editorial sempre que en tinc l’oportunitat, i m’enduc moltes sorpreses. Hi ha figures que són ben invisibles, i no parlo pas dels traductors, que us asseguro que la gent ja els té prou presents. Però no és tanta la gent que sap que els llibres es corregeixen, i encara en són menys els que saben que els llibres es corregeixen… més d’un cop (salutacions cordials als que ho descobriu ara mateix, per a vosaltres és aquest article).

Tornem-hi, doncs: qui fa un llibre? Fa una setmana vaig a anar a una escola i noranta nens de primer i segon de primària van descobrir que fan falta com a mínim vuit persones perquè ells puguin llegir un llibre. Vaig fer pujar vuit voluntaris a l’escenari i cadascú feia un paper. El primer era l’autor. El segon, l’editor. El tercer, el corrector. El quart, l’il·lustrador (parlàvem de llibres il·lustrats). El cinquè, el maquetista. El sisè, l’impressor. El setè, el distribuïdor. El vuitè, el llibreter. Els vuit nens i nenes es van anar passant simbòlicament un llibre de mà en mà i quan vam arribar a la nena que feia de correctora vaig dir ‘aquí hi hauria d’haver dues nenes i no una’ i se’m va encendre un llum: ja ho sap, la gent, això? I si ho explico?

Deixo els tecnicismes de banda i m’hi poso: hi ha un corrector que corregeix el text tal com arriba de l’autor (per entendre’ns: en word), i que és el que fa la feina més grossa, perquè s’ha de fixar en tot, i aquí ja toca aclarir una altra cosa: els correctors editorials no s’encarreguen només de vetllar per la llengua, també fan tres quarts del mateix per la versemblança del text, l’estil, la cohesió i la coherència, i molts altres intangibles que fan que un escrit sigui literari. És una feina que demana desar l’ego en un calaix i transformar-se en l’autor, llegir-lo primer sense tocar res, per captar-ne la veu, la intenció, l’actitud, la voluntat, i després ajudar-lo a acabar de deixar el text com s’intueix que ell el volia deixar, a banda de mirar que no hi hagi incorreccions (no parlem d’errades) lingüístiques. El corrector, el bon corrector, suggereix més que corregeix i, en bona part dels casos, és el lector més atent que té l’autor abans d’arribar a les llibreries. Després les correccions i els suggeriments del corrector se les miraran tant l’editor com l’autor i decidiran què accepten i què rebutgen, i enviaran el word definitiu al maquetista, que hi donarà ‘forma de llibre’. I és en aquesta forma que arriba, en PDF o en paper, al segon corrector, que per una banda revisa que el text estigui ben col·locat dins la maqueta i per l’altra acaba de polir els quatre detalls que es pugui haver deixat el primer corrector. A les editorials amb més pressupost, o a les que treballen sense presses (n’hi ha, us ho juro), hi pot haver un tercer corrector, si el llibre ‘ho demana’ (tradueixo: perquè el primer i el segon corrector han tingut ‘molta feina’ a fer que el text tingués cara i ulls i cal una nova llegida atenta per acabar de polir la cosa).

Deixeu-me dir que hi ha més oficis implicats en la creació d’un llibre que els vuit que vaig dir l’altre dia en aquella escola, començant pels traductors si el llibre està escrit en un altre idioma, i seguint per l’agent editorial, pel fotògraf (si el llibre porta fotos), etcètera, i després hi ha tota una sèrie de professionals que s’ocupen de detalls no menys importants com ara els drets d’autor, el disseny de la coberta, la difusió del llibre, i més etcètera. Hi ha molta gent que, fent coses diferents, pot resumir la seva feina dient ‘faig llibres’.

Però jo vull seguir parlant-vos dels correctors i, sobretot, de les dues correccions, perquè el que us he dit més amunt no és del tot cert, no sempre tots els llibres passen per més d’un corrector, de vegades la pressa fa que l’editorial es vulgui saltar un pas, per exemple, o potser no ho fa la pressa sinó el pressupost que tenen calculat per produir aquell llibre ⎯un pressupost que sovint fa curt pel que fa als correctors, diguem-ho tot. Saltar-se una correcció sempre (repeteixo: sempre) es paga, amb diners o amb temps. Si tot va bé, els diners els hi posa l’editorial i el temps va a càrrec del corrector. Si no, hi ha un intercanvi de papers i el corrector hi perd diners mentre l’editorial el que perd és ⎯a banda de diners⎯, sobretot, temps.

Pot ben ser que mentre escric aquestes ratlles hi hagi un corrector que faci hores extra per acabar una revisió de maqueta d’un llibre que d’aquí a dos mesos comprareu en una parada de la rambla del vostre poble. També pot ser que hi hagi un editor que ara mateix s’adoni que no arribarà a temps per tenir el llibre imprès i ben distribuït a llibreries abans del 23 d’abril, potser perquè es va voler saltar la correcció d’original (la del word) pensant-se que el text venia molt ‘net’, i el corrector de maqueta li ha fet veure que anava errat… I em freno perquè no us vull avorrir amb les penes del sector, cada gremi es coneix les seves.

Torno als vuit nens dalt de l’escenari de la sala d’actes de l’escola, torno a la tercera nena, la que feia de correctora, i penso que el pròxim cop faré pujar nou nens, perquè hi ha una cosa que també s’ha de dir amb totes les lletres: dues correccions vol dir dos correctors, és a dir, dos parells d’ulls diferents que es mirin el llibre de dalt a baix amb el deteniment que se’ls mira algú que es passa el dia corregint el que escriuen els altres amb l’ego desat al calaix, perquè els correctors sí que han de ser invisibles per al lector ⎯he dit ‘per al lector’.