Dubtes i errades freqüents en l’ús de ‘a’, ‘amb’, ‘de’ i ‘en’

L’ús de les preposicions àtones en català suscita uns quants dubtes. Per una banda, hi ha les confusions entre per i per a, que ja hem explicat en més d’un article. I, per una altra, hi ha dubtes sobre l’ús de a, amb, de i en. Això ens fa cometre errades de tota mena: fonètiques, sintàctiques i fins i tot semàntiques. Vegem-ne unes quantes.

Dóna-ho an el meu germà

Hi ha una errada freqüent, sobretot en català central, que consisteix a afegir una n de suport a la preposició a d’un complement indirecte. Això passa segurament perquè al i el, en tot el català central, es pronuncien de la mateixa manera i, per marcar la diferència, hi afegim una consonant. Col·loquialment, doncs, diem Dóna-ho *an el meu germà (correctament, Dóna-ho al meu germà); o bé *Ana qui ho has dit? (en compte de A qui ho has dit?); o Demana-ho *an en Pere (Demana-ho a en Pere), etc.

En alguns parlars del País Valencià, la consonant de reforç és la d: No li hem dit res, *ad ell (No li hem dit res, a ell).

Sopàrem en els meus pares

En el català del País Valencià és habitual la confusió, en alguns contexts, entre en i amb. La Gramàtica Normativa Valenciana ens forneix aquest exemple: Ahir sopàrem *en els meus pares, que en registres formals cal canviar per Ahir sopàrem amb els meus pares, atès que és un complement circumstancial de companyia.

Entrevistem a la jove actriu

Una errada encara massa habitual, fins i tot als mitjans de comunicació, consisteix a encapçalar amb una a el complement directe, sobretot quan és una persona. És una pífia que devem a la influència del castellà. No hem de dir, doncs, Entrevistem *a la jove actriu, sinó Entrevistem la jove actriu; ni Consideren *a l’acusat culpable del crim, sinó Consideren l’acusat culpable del crim; ni Això afecta *a la gent més pobra, sinó Això afecta la gent més pobra; ni He vist *a la teva amiga, sinó He vist la teva amiga.

Quanta gent va participar a la manifestació?

Alguns verbs regeixen –és a dir, reclamen– una preposició determinada, però, per la raó que sigui, els la canviem. Molt sovint, al verb participar, que regeix en, hi adjuntem un complement començat per a, i diem, per exemple, Quanta gent va participar *a la manifestació? (en compte de Quanta gent va participar en la manifestació?). Val a dir que, amb un significat diferent (‘compartir, tenir en comú’), també diem “participar de”; per exemple, Vol que participin de la seva alegria.

Un altre verb que sovint escrivim amb una preposició equivocada és pensar. Ha de dur la preposició en i no pas amb. Per tant, en compte de Sempre penses *amb ell, hem de dir Sempre penses en ell.

Ens veurem per la nit

En el català del País Valencià –i, com més va més, a tot el domini lingüístic, per influència del castellà–, introduïm els complements de temps referits a una part del dia amb la preposició per. Posem per cas, Ens veurem *per la nit. Però la normativa diu que en els registres formals és preferible la preposició a: Ens veurem a la nit.

Porta una camisa a quadres

Un castellanisme molt més evident és l’ús de la preposició a en expressions com ara camisa a quadres o jersei a ratlles. Ací la preposició que hi escau és de. No hem de dir, doncs, Porta una camisa *a quadres, sinó Porta una camisa de quadres. Ni tampoc olla *a pressió, sinó olla de pressió; ni màquina *a vapor, sinó màquina de vapor, etc.

Als tres dies ja tornava a voltar per la ciutat

L’ús de la preposició a seguida d’un article i una unitat de temps és un altre castellanisme indiscutible. Per exemple, en compte de dir *Als tres dies ja tornava a voltar per la ciutat, hem de dir Al cap de tres dies ja tornava a voltar per la ciutat (o bé Tres dies després, ja tornava a voltar per la ciutat).

Arribaré en quinze minuts

Aquests darrers temps s’ha anat escampant un castellanisme sintàctic que consisteix a fer servir la preposició en en expressions temporals, amb el valor de ‘quan hagi passat un període de temps a partir d’ara’. En aquests casos, hem de fer servir d’ací a (o d’aquí a). Per exemple, no hem de dir Arribaré *en quinze minuts, sinó Arribaré d’ací a quinze minuts (o Arribaré d’aquí a quinze minuts). Compte: si volem dir ‘dedicant-hi un període de temps’, sí que hem de fer servir en. Penseu, doncs, en la diferència entre Ho faré en quinze minuts (és a dir, “tardaré quinze minuts a fer-ho”) i Ho faré d’ací a quinze minuts (“ho començaré a fer d’ací a quinze minuts”).

 Cocentaina, a 25 de novembre de 2024

De vegades, escrivim la preposició a quan no toca, en unes certes expressions temporals. Per exemple, en un document signat, abans de la data. No hem de dir Cocentaina, *a 25 de novembre de 2024, sinó Cocentaina, 25 de novembre de 2024. Aquest tic burocràtic ha acabat arribant al llenguatge periodístic, de manera que llegim: *A 31 de desembre, el valor de l’immoble és de… (hem de dir: El 31 de desembre, el valor de l’immoble és de…); o bé Recompte de guanys *a setembre de 2023 (hem de dir: Recompte de guanys el setembre de 2023). Tampoc no hem de dir *A dia d’avui, sinó, simplement, Avui o Avui dia, per exemple.

No tenim res que dir

Copiant el castellà, diem res que + infinitiu, en compte de res a + infinitiu. Cal evitar, doncs, No tenim res *que dir i canviar-ho per No tenim res a dir.

Necessiten de l’ajut del govern

Verbs com ara necessitar o requerir són transitius i, per tant, van units amb el complement directe sense preposició. No diguem, doncs, Necessiten *de l’ajut del govern, sinó Necessiten l’ajut del govern. Tampoc no hem de dir Això requereix *de paciència, sinó Això requereix paciència.

Finalment, hi ha uns certs usos de preposicions que també ens fan dubtar, però que la normativa accepta o no aclareix. En fem un breu recull.

–Podem dir En entrar, tothom es va alçar, però també s’admet A l’entrar, tothom es va alçar.

–Podem dir Anar amb automòbil i Anar en automòbil.

–La construcció acabar amb (‘posar fi a’) és d’origen castellà i suscita confusions, però el IEC l’accepta. Malgrat això, no la recomanem. Compte, és totalment vàlida en l’ús recte. Per exemple, Aquell atac va acabar amb la mort de nou persones vol dir “El final –o resultat– d’aquell atac va ser la mort de nou persones”. En canvi, Aquell atac va acabar amb la vida de nou persones –tot i ésser acceptat–, recomanem de canviar-ho per Aquell atac va posar fi a la vida de nou persones.

–Es pot dir Dos dies la setmana i Dos dies a la setmana. Segons la gramàtica del IEC, l’absència de preposició és habitual davant hora, setmana i any.

–Tot i que la normativa no en diu res, sembla preferible de dir S’ha mort a noranta anys més que no pas S’ha mort als noranta anys. Ho recomana, per exemple, el diccionari castellà-català de la Gran Enciclopèdia Catalana (que dóna l’exemple A vint anys es va casar) i el DIEC (en l’entrada plantar, on trobem la locució plantar-se algú a tants anys).