14.06.2022 - 05:00
A l’abeurador pròxim al fielat, diverses carretes carregades de troncs esperaven l’arribada del dia per a entrar en la població […]
[…] A les tavernes, els mossos, ensonillats, alineaven en una taula, vora l’entrada, la bateria de l’enverinament matinal: flascons quadrats d’aiguardent amb herbes i bocins de llima.
Es presentaven els primers matiners tremolant de fred, i després d’escurar la copa d’alcohol o de cafè “d’aguileta”, continuaven la marxa cap a Madrid a la llum macilenta dels reverbers de gas. Acabava d’obrir-se el fielat i els carreters s’amuntegaven al voltant de la bàscula. Els cànters d’estany brillaven en llargues files sota l’ombratge de l’entrada. Discutien a crits pel torn. (Blasco Ibáñez, 1905)
Un problema sanitari i social
L’alcohol ha sigut un dels productes que més ha circulat per camins, ports i mercats. En alguns països del sud d’Europa, el vi era un producte que concentrava una gran varietat d’interessos i preocupacions. Per a les classes populars del segle XIX, el vi era un aliment que proporcionava una font de calories indispensable per a compensar les limitacions d’una dieta molt reduïda. També era un dels productes econòmicament més rellevants per a la societat espanyola de l’època. Al seu voltant s’articulava un consolidat mercat local, una creixent indústria de fabricació d’aiguardents i un importantíssim comerç d’exportació a l’exterior. Per això, el vi i l’alcohol eren productes subjectes a nombrosos controls administratius, incloent-hi regulacions sobre la qualitat i la circulació, així com normatives per a aplicar diferents impostos, taxes i aranzels. Tots aquests elements els va apuntar Vicente Blasco Ibáñez en el fragment de La Horda, una de les seues obres més socials, que descriu el consum d’alcohols de mala qualitat per part dels transportistes i altres obrers en l’arrancada del matí, així com el paper del fielat o caseta dels consumers, en el qual es pesaven les mercaderies per a poder calcular després els impostos corresponents.
Com apunta el relat literari, el consum diari d’alcohol suposava un «enverinament» i la seua escassa qualitat obligava a mesclar-lo amb herbes, llimona o altres substàncies que en facilitaren la ingesta. Al llarg de la història s’han utilitzat procediments molt diferents per a adulterar alcohol i que podien implicar l’addició de diverses substàncies químiques. Un dels més senzills consistia en la dilució d’alcohol en aigua. Aquest frau es va veure facilitat pel desenvolupament, a mitjan segle XIX, de nous colorants com la fucsina, una substància potencialment tòxica ja que sovint contenia impureses d’arsènic. També podia adulterar-se per mitjà de destil·lacions incompletes o imperfectes, realitzades en alambins casolans o en petites destil·leries il·legals. A més de produir l’alcohol etílic que es desitjava, es corria el risc d’obtindre el nociu alcohol metílic o metanol produït en les etapes inicials de la destil·lació a causa del seu menor punt d’ebullició. Finalment, les begudes alcohòliques podien adulterar-se mesclant diversos tipus d’alcohols, incloent-hi els obtinguts industrialment a partir de productes com ara patates, remolatxes o cereals (Guillem-Llobat, 2010).
La fabricació d’alcohol artificial, fonamentalment en les modernes indústries alemanyes, elaborat amb productes diferents al vi, va generar un intens debat al camp, els negocis, l’administració i la premsa de l’Espanya de la dècada de 1880. Depenent del percentatge d’alcohols diferents a l’etílic, les mescles d’aquest tipus podien resultar especialment perilloses i causar cefalees, vertigen, nàusees, visió borrosa, ceguesa i fins i tot la mort. Tanmateix, les crítiques més enceses a aquests productes no procedien dels consumidors amb escassos recursos, sinó del poderós sector vinícola dedicat a l’exportació. Aquest va acusar l’alcohol importat de Centreeuropa d’agreujar la crisi causada pel preu tan baix del vi. Es denunciava que causava enverinaments massius i fins i tot la degradació de la societat i dels costums de l’època. No obstant això, el problema que més preocupava era els seus efectes en el prestigi del vi local exportat a altres països. A vegades es mesclava amb alcohol industrial per a obtindre’n major quantitat i aconseguir un marge de benefici més alt, la qual cosa va generar queixes i conflictes als països que rebien el vi (Suay-Matallana i García Belmar, 2020).
La coneguda com a «qüestió dels alcohols» de la dècada de 1880 va motivar diferents normatives i fins i tot la contractació de nous experts per a fer-ne la inspecció i la creació de nous espais per a analitzar-los, com ara laboratoris municipals i de duanes (Figura 1). Malgrat aquests intents per a controlar els alcohols, van continuar sorgint periòdicament controvèrsies sobre la qualitat del vi i de l’alcohol fomentades pel seu protagonisme en la societat i l’economia de l’època. De fet, quasi un segle després, en 1963, va tindre lloc un dels enverinaments més greus de la història d’Espanya. Aquell any el propietari d’una fàbrica d’aiguardents gallega va preparar milers de botelles de licor barrejant uns 75.000 litres d’alcohol metílic amb altres aiguardents, aromes i productes diversos. El resultat d’aquesta intoxicació massiva va ser tràgic ja que, a pesar de ser silenciada per la dictadura, es van reconèixer oficialment 51 morts i es van imposar condemnes que sumaven 140 anys de presó als seus responsables. Alguns treballs més recents eleven la xifra a milers de morts, tant en diverses zones d’Espanya com en les llavors colònies de Guinea i el Sàhara (Méndez, 2013). El cas mostra també els errors evidents en els controls fets per les diverses administracions del règim franquista, ja que no va ser detectat pels serveis oficials de Sanitat, Agricultura, Hisenda o del Sindicat Vertical d’Indústries Químiques, sinó gràcies als assajos realitzats per María Elisa Álvarez Obaya (1934-2010), una inspectora farmacèutica municipal destinada a un llogaret de Tenerife (Torres Bouza, 2013).
La coneguda com a «qüestió dels alcohols» de la dècada de 1880 va motivar diferents normatives i fins i tot la contractació de nous experts per a fer-ne la inspecció i la creació de nous espais per a analitzar-los, com ara laboratoris municipals i de duanes (Figura 1). Malgrat aquests intents per a controlar els alcohols, van continuar sorgint periòdicament controvèrsies sobre la qualitat del vi i de l’alcohol fomentades pel seu protagonisme en la societat i l’economia de l’època. De fet, quasi un segle després, en 1963, va tindre lloc un dels enverinaments més greus de la història d’Espanya. Aquell any el propietari d’una fàbrica d’aiguardents gallega va preparar milers de botelles de licor barrejant uns 75.000 litres d’alcohol metílic amb altres aiguardents, aromes i productes diversos. El resultat d’aquesta intoxicació massiva va ser tràgic ja que, a pesar de ser silenciada per la dictadura, es van reconèixer oficialment 51 morts i es van imposar condemnes que sumaven 140 anys de presó als seus responsables. Alguns treballs més recents eleven la xifra a milers de morts, tant en diverses zones d’Espanya com en les llavors colònies de Guinea i el Sàhara (Méndez, 2013). El cas mostra també els errors evidents en els controls fets per les diverses administracions del règim franquista, ja que no va ser detectat pels serveis oficials de Sanitat, Agricultura, Hisenda o del Sindicat Vertical d’Indústries Químiques, sinó gràcies als assajos realitzats per María Elisa Álvarez Obaya (1934-2010), una inspectora farmacèutica municipal destinada a un llogaret de Tenerife (Torres Bouza, 2013).
Llig ací l’article complet publicat en la Revista Mètode
Ignacio Suay-Matallana. Professor del Departament d’Història de la Ciència i Documentació de la Universitat de València i també secretari de l’European Chemical Society Working Party on the History of Chemistry.
