08.07.2023 - 21:40
|
Actualització: 09.07.2023 - 22:58
The Washington Post · Anthony Faiola
L’addicció colla cadascun dels racons d’aquesta vella ciutat portuària. Als carrers, unes persones amb mans demacrades i gestos maldestres s’acosten la pipa de crac als llavis i la xeringa a la vena. Les autoritats precinten els passatges amb barres de ferro; als parcs, la policia barra el pas per aturar la proliferació de campaments. Enmig d’enclavaments de pisos multimilionaris, hi preval una mentalitat de setge.
Portugal va despenalitzar el consum de totes les drogues (incloent-hi la marihuana, la cocaïna i l’heroïna), en un experiment que va inspirar iniciatives similars en uns altres països. Tanmateix, ara la policia atribueix l’augment de la delinqüència a l’increment del consum de drogues. En un dels barris de la ciutat, la parafernàlia distribuïda per l’estat –taps de xeringues de color blau pàl·lid, paquets d’àcid cítric per a diluir l’heroïna, entre més objectes– s’acumula a la sortida d’una escola de primària.
La policia de Porto ha augmentat la freqüència de les patrulles als barris assolats per la droga. Amb la llei a la mà, no hi ha gaire més a fer. Una tarda, un home amb aspecte demacrat que dormisqueja davant un centre estatal de consum de drogues es desperta amb una patrulla de quatre agents al davant. L’home s’incorpora i, en un gest de desafiament, comença a preparar-se la pipa de crac. Els agents, fent que no amb el cap, es limiten a prosseguir la ruta.
En cert moment de la història, Portugal es va convertir en un model per a les administracions progressistes de tot el món que defensaven la despenalització de les drogues, com ara l’estat d’Oregon, als Estats Units. Però ara sembla que la mesura ha arribat a un punt mort. La policia identifica com més va menys persones com a consumidors de drogues, i el temps d’espera per a accedir a un tractament de desintoxicació en un centre estatal és d’un any, per bé que la xifra de persones que cerquen ajuda ha disminuït dràsticament al llarg d’aquests anys. Mentrestant, la revifada del consum de drogues a la via pública ha dut el batlle i més alts càrrecs de la ciutat a plantejar-se una pregunta incòmoda: ha arribat l’hora de repensar la política de drogues portuguesa, aclamada a tot el món?
“Avui dia, a Portugal està prohibit fumar tabac davant una escola o un hospital. Està prohibit fer publicitat de gelats i caramels. I, no obstant això, es permet que [la gent] es punxi qualsevol droga en aquests llocs”, diu Rui Moreira, batlle de Porto. “Ho hem normalitzat.”
L’hora de repensar les polítiques antidroga
La producció de cocaïna es troba ara en màxims mundials. Les confiscacions de substàncies com ara l’amfetamina i la metamfetamina s’han disparat. L’arribada de la pandèmia va empènyer milers de persones cap a la solitud i l’aïllament social, tot fomentant l’ús d’aquestes substàncies. Tan sols als Estats Units, el 2021 i el 2022 hi va haver més de cent mil morts l’any per sobredosi de substàncies com ara els opiacis i el fentanil, el doble del 2015. Segons l’Institut Nacional de la Salut nord-americà, un 85% dels presoners als Estats Units bé té un trastorn per consum de substàncies o bé va ser empresonat per un delicte relacionat amb les drogues o el consum.
A l’altre costat de l’Atlàntic, a Europa, semblava que el petit país de Portugal havia trobat la solució al problema. El 2001, va posar fi a anys de polítiques punitives en favor d’una política de reducció de danys basada en la despenalització del consum de drogues per a ús personal, incloent-hi la compra i possessió fins a un màxim de deu dies. El consum de drogues continua essent tècnicament contrari a la llei portuguesa, però en compte d’anar a presó, qui n’abusa és registrat per la policia i enviat a una “comissions de dissuasió”. Les autoritats, alhora, poden imposar sancions als consumidors més problemàtics, com ara multes i recomanacions de tractament. Tanmateix, la decisió d’assistir a aquests tractaments és voluntària.
En uns altres països també s’ha mirat de canalitzar els delictes relacionats amb les drogues fora del sistema penal. Però cap altre país a Europa no ha fet tant com Portugal per institucionalitzar aquesta opció. En pocs anys, la taxa de transmissió del VIH per l’ús compartit de xeringues –un dels principals arguments a favor de la despenalització– va caure en picat. Del 2000 al 2008, el nombre de reclusos es va reduir d’un 16,5%. A mesura que els diners públics passaven de les presons als programes de rehabilitació, la taxa de sobredosi també va disminuir. Tampoc no semblava que hi hagués proves que apuntessin cap a un augment en el consum de drogues, tal com es temia.
“No s’ha produït cap dels horrors que van predir els opositors a la despenalització a Portugal –i que solen invocar els opositors a la despenalització a tot el món”, afirmava el 2009 un cèlebre informe del Cato Institute.
Però ara, i per primera vegada d’ençà que es va aprovar la despenalització, alguns portuguesos demanen que es replantegi una política que durant molt de temps va ser tot un motiu d’orgull nacional. El consum a la via pública, segons la policia, es troba en el pitjor moment d’aquestes darreres dècades, i les ONG finançades per l’estat, que fins ara s’han encarregat de tractar les persones amb addicció, semblen més preocupades per recordar que el consum de drogues ha de considerar-se un dret humà que no pas pel progrés dels programes de tractament.
“La policia, al cap i a la fi, està lligada de mans i peus”, assegura el cap de la policia municipal de Porto, António Leitão da Silva, que afegeix que la situació actual és comparable a la dels anys previs a la despenalització.
Una enquesta nacional publicada fa poc indica que el percentatge d’adults que han consumit drogues il·lícites va augmentar un 12,8% el 2022 (contra el 7,8% del 2001), tot i que la xifra roman per sota de la mitjana europea. La prevalença del consum d’opiacis d’alt risc a Portugal és superior a la d’Alemanya, però inferior a la dels estats francès i italià. Però fins i tot els partidaris de la despenalització admeten que hi ha quelcom que falla.
La taxa de sobredosi ha arribat fa poc a màxims de fa dotze anys, i en ciutats com ara Lisboa gairebé s’ha duplicat entre el 2019 i el 2023. La detecció de cocaïna i ketamina a les mostres d’aigües residuals a Lisboa es troba ara entre les més altes d’Europa. Les xifres són especialment altes els caps de setmana, cosa que suggereix casos d’ús intensiu en ambients festius. A Porto, la recollida de residus relacionats amb les drogues als carrers de la ciutat va augmentar d’un 24% entre el 2021 i el 2022, i enguany va camí de superar amb escreix les xifres de l’any passat. La delinqüència –incloent-hi els robatoris en espais públics– es va disparar d’un 14% entre el 2021 i 2022, un augment que la policia atribueix en part a l’augment del consum de drogues.
“Què passarà quan la policia marxi?”
Al sud de Porto, els bars de vins dolços i les esglésies medievals donen pas a complexos austers d’habitatge social. A tan sols un carrer de la caserna general de la policia hi ha un edifici ocupat. És un nou centre estatal de consum de drogues, obert amb l’esperança d’oferir als addictes a l’heroïna i la cocaïna, que com més va més n’hi ha, un lloc per a consumir sense ser vist.
A dins, un home de quaranta-set anys malda per barrejar heroïna cendrosa amb fragments de crac, tot aixafant-los en una mena de bola. Sota la supervisió d’una infermera, agafa l’agulla i se la clava en una vena del coll. “Se li han assecat totes les venes de les mans”, informa la infermera.
“No puc usar-ne a casa”, diu un altre addicte del centre. “Em porta massa problemes. Per això faig el viatge d’una hora i mitja fins aquí.”
En un barri turístic, a l’ombra de la catedral de Porto, una treballadora social d’una organització sense ànim de lucre finançada pel govern, SAOM, reparteix paquets de xeringues netes a consumidors d’heroïna. Quan hi ha pipes de crac disponibles, els treballadors socials també en reparteixen. No hi ha cap mena de judici, i tampoc cap pressió per a canviar d’hàbits.
Luísa Neves, presidenta de SAOM, resumeix així la filosofia rere aquesta escena: “Cal respectar l’usuari. Si vol consumir, és el seu dret.”
En uns altres indrets del món, les administracions que han abraçat la despenalització també s’han d’enfrontar a desafiaments. A Oregon, als EUA –on la mesura, que cita obertament Portugal com a model, va entrar en vigor a començament del 2021–, els esforços per a redirigir els addictes de la presó a programes de rehabilitació no han tingut un començament fàcil. La policia ha mostrat poc interès a imposar citacions per consum de drogues, les subvencions per als tractaments triguen a arribar i molt poques persones han demanat la rehabilitació de manera voluntària. Mentrestant, les sobredosis han augmentat d’un 46% enguany a Portland, la ciutat més gran de l’estat d’Oregon.
Algunes jurisdiccions que van ser pioneres a l’hora d’adoptar polítiques progressistes en matèria de drogues han acabat frenant les lleis més permissives, o bé s’han fet enrere a l’hora d’implantar canvis encara més radicals. Amsterdam –una ciutat coneguda pels seus “cafès”, on es pot comprar marihuana– va prohibir el mes passat de fumar aquesta planta en espais públics. A Noruega, l’any 2021 va fracassar un pla similar al de Portugal per a despenalitzar les drogues i el govern va optar per un enfocament més progressiu.
“Quan et fas enrere a l’hora d’aplicar la llei, poca gent passarà les línies vermelles que acabes d’eliminar. I el públic pensarà que tot continua funcionant bé”, explica Keith Humphreys, ex-assessor en cap sobre drogues durant el mandat d’Obama i professor de psiquiatria a la Universitat de Stanford. “Llavors corre la veu que hi ha un mercat obert, amb penes molt limitades, i comences a atreure com més va més consumidors de drogues. Aleshores acabes tenint una cultura d’ús de drogues més arrelada i, francament, la despenalització deixa de semblar tan bona idea.”
A vuit minuts a peu del centre segur de consum de drogues de Porto, en un barri de cases elegants de dues plantes amb tanques de roses i hibiscs, els veïns parlen d’una “invasió” de consumidors de drogues d’ençà de l’esclat de la pandèmia. Alguns addictes van arribar aquí abans i tot, provinents d’un conegut complex d’habitatges públics demolit fa gairebé una dècada. Uns altres van arribar fa poc.
En aquests divuit mesos, un campament informal de drogaddictes ha aparegut tot d’una sota una escola. També hi ha hagut més robatoris a les llars. Una veïna diu que va trobar-se una persona, nua de cintura en avall, que es punxava a la porta de casa seva. Una altra diu que li han robat la bugada tres vegades. Els veïns han posat en marxa sistemes de vigilància a l’estil nord-americà, i fins i tot han contractat guàrdies de seguretat privats, una iniciativa molt poc freqüent a Europa. La policia es va desplegar amb força a la zona ara fa tres mesos per reprimir els traficants, que poden ser, i són, detinguts. Ara hi ha cotxes patrulla al barri les vint-i-quatre hores del dia per tal de dispersar els consumidors de drogues.
“Fins quan?”, es pregunta Rui Carrapa, un dels fundadors de l’associació de veïns Jardim Fluvial Lliure de Drogues. “Hem de fer quelcom amb la llei. Sabem que no poden quedar-se aquí per sempre. Què passarà quan marxi la policia?”
El batlle de Porto i més veus crítiques, incloent-hi uns quants grups d’activistes veïnals, no demanen una derogació total de la despenalització sinó una recriminalització limitada en àrees urbanes i a prop d’escoles i hospitals, per a fer front al nombre creixent de consumidors de drogues. En un país on la política antidroga es considera sagrada, fins i tot això ha suscitat rebuig: gairebé dos-cents experts van signar una carta d’oposició a la resolució que la comissió municipal de Porto va aprovar el gener per a demanar canvis a escala nacional.
Avenços modests
Els experts sostenen que una política antidrogues centrada en la criminalització continua essent més perjudicial per al conjunt de la societat que no pas la despenalització. Si bé l’empitjorament de les xifres suggereix que els beneficis de la despenalització són fràgils, l’empitjorament de la situació també es pot explicar per la disminució del finançament públic per als programes de rehabilitació. A Portugal, per exemple, la xifra de consumidors de drogues que reben tractament ha descendit dràsticament aquests anys, d’un màxim de 1.150 el 2015 a tan sols 352 el 2021, l’últim any amb dades disponibles.
João Goulão –director de l’Institut Nacional de Consum de Drogues de Portugal i artífex de la despenalització– va admetre a la premsa local el desembre que “això que tenim avui ja no serveix d’exemple a ningú”. Tot i això, Goulão no creu que l’empitjorament de la situació sigui culpa de les mancances intrínseques de la política antidrogues portuguesa sinó a la manca de finançament.
Després d’anys de crisi econòmica, Portugal va descentralitzar el programa de supervisió del consum de droga el 2012. Una caiguda en el finançament públic de setanta-sis milions a setze milions d’euros va obligar la principal institució antidrogues de Portugal a externalitzar a grups sense ànim de lucre la feina que abans feia l’estat, incloent-hi els equips a peu de carrer encarregats de relacionar-se amb els consumidors drogues. Ara el país es prepara per crear un nou institut destinat a revitalitzar els programes de prevenció del consum de drogues.
Segons que explica Goulão en declaracions a The Washington Post, “fa vint anys vam tenir força reeixida a l’hora d’abordar el gran problema, l’epidèmia de consum d’heroïna i tots els efectes relacionats, però hem patit la manca d’inversió i hem perdut una mica d’eficàcia”.
De les dues dotzenes de persones que consumeixen drogues al carrer amb què va parlar The Post, totes van dir que no havien comparegut mai davant una de les comissions de dissuasió de Portugal, concebudes amb l’objectiu de canalitzar els addictes cap a la rehabilitació. Els reporters van veure com els agents de policia passaven per davant de gent que consumia droga al carrer i ni tan sols hi parlaven, cosa que hauria de ser el primer pas per a dirigir-los a una d’aquestes comissions.
“Per què?”, va dir un agent quan li van preguntar per què no parlava amb la gent que consumia droga davant de nosaltres. L’agent, que no està autoritzat a parlar amb la premsa i va accedir a respondre de manera anònima, va dir: “Perquè coneixem a la majoria. Ja els tenim registrats. Si hi parlem ara, res no canviarà.”
