Drogueria Rovira, la botiga de Sant Gervasi dels 30.000 productes

“Aquí realment tenim de tot. Si no ho tenim, ho aconseguim, i si no, diem on es pot trobar.” Ramon Segarra i Rovira és la quarta generació d’adroguers d’una mateixa família. Són els propietaris de la Drogueria Rovira. El besavi, Jaume Rovira i Creixell, ja es dedicava a aquest negoci al seu Sant Celoni natal. I l’any 1910 va obrir una drogueria a Barcelona, a l’avinguda de la República Argentina. Més tard, el negoci es va moure, primer al carrer de Pàdua i més tard al carrer de Saragossa. Del besavi va passar a l’avi, Ramon Rovira Auleda, i en acabat a la filla, Montserrat Rovira Vendrell, que va arribar al món a la rebotiga de la drogueria que l’any 1940 va aixecar la persiana a l’emplaçament actual, al número 127 del carrer dels Madrazo, que aleshores es deia de Molins de Rei.

Abans d’entrar, la botiga ja promet. Davant els aparadors veiem de lluny una exposició d’escombres, galledes, penjadors de roba, fustes per a tallar i escales que amb prou feines deixen veure tot el que hi ha a dins les vitrines que donen entrada a l’establiment. Una vegada som a dins, la vista no troba un sol forat sense producte. Tenen gairebé 30.000 referències d’articles de neteja i bricolatge. Hem arribat al paradís de les solucions. Que se’ns embossa un baixant? Ací tenen què ens cal per a desembossar, i juntament amb el producte que haurem de fer servir, ens expliquen pas per pas com aplicar-ho. Desinfectants, sabons, desembussadors, com llevar taques o evitar els corcs, les xinxes i qualsevol insecte, tot això hi és. I tres dependents darrere el taulell tenen al cap unes 10.000 referències cadascuna, i tot allò que convé explicar-ne. De raspalleria, en tenen 3.000, cosa que vol dir raspalls de totes les mides, materials i funcions, del raspall de dents a les escombres de jardí, passant pels especials per a pentinar barbes. I de raspall de dents, en tenen un de fet per ells amb fusta de tia i faig, “que fa massatge a la geniva per reactivar la circulació, però sense fer mal”, explica Toni Navarro.

Tenen pintures per a totes les superfícies, tractaments per a restaurar materials diversos, brotxes d’afaitar, ceres per a terra i mosaic, ganivets. També reparadors de fusta, parquet, i solucions per al manteniment de sòls, pells, roba i mobles.

A més, entre tants i tants productes, hi ha autèntiques peces de museu, com ara una caixa registradora del 1910 importada dels Estats Units, de la marca National, i sobre la qual Toni Navarro, que fa quaranta-tres anys que despatxa a la botiga, explica una anècdota: “Va entrar un dia un client dels Estats Units i la va veure. Es va emocionar perquè, segons que em va explicar, aquesta màquina la va fer el seu avi. Em va demanar fins i tot si la podia tocar. La va fotografiar i des d’aquí mateix va trucar al seu país per explicar-ho.” Al calaix de la registradora, hi tenen monedes i bitllets de l’època.

El granel del principi

A principi del segle passat, pràcticament tot allò que es venia era a granel, diu Ramon Segarra. Explica que hi havia molts productes químics, fins i tot àcids per a revelar fotografia. I els àcids es despatxaven també a granel, cosa que avui és impensable. La botiga era plena de bidons de líquid, pols, terres, sosa càustica, calç viva, en pols, i calç morta, barrejada amb aigua, guix de pintor…, una infinitat de coses. “Servíem a granel amb les mans i després ens les rentàvem perquè alguns productes et provocaven picor”, diu Toni Navarro. “I venia la gent amb gibrells i galledes i amb la mà preparàvem la pintura amb el blauet i la cola vegetal. També teníem tints naturals, fets de terra”, explica Ramon Segarra. Recorda també que el dissolvent de les tintoreries per a netejar en sec el despatxaven en ampolles de vi que duia la gent. La drogueria ha vist l’evolució dels productes; en tints, per exemple, primer va ser el benzè, i després el benzol, el tricloroetilè i, ara, el percloroetilè.

El lleixiu Conejo es venia en ampolla de vidre com a producte de neteja domèstic. Amb Netol ja es netejaven metalls l’any 1916, i fins avui. I el cèlebre Cerebrino Mandri era un xarop miraculós que es venia a la drogueria contra el mal de cap i per guarir els dolors reumàtics. “Les fórmules magistrals dels apotecaris venien de la drogueria. Cap a l’any 1700, hi va haver un judici de farmacèutics i adroguers”, conten.

L’any 1928 va arribar el primer atrapamosques de la marca Orión. També venien aigua de Carabaña, amb propietats purgants, depuratives i laxants. “Les boles de naftalina venien en caixes de vint-i-cinc quilos, se’n venia molta”, expliquen. “Quan arribava un encàrrec de deu o dotze caixes, a tot el carrer de Muntaner i en aquest nostre se sentia l’olor de la naftalina”, recorda Toni Navarro. Tenia uns setze anys quan va començar a treballar a la drogueria, d’aprenent. La seva mare treballava a la vora i n’era clienta i va llegir el cartell en què s’oferia feina de dependent. Aleshores, era el pare de Ramon Segarra Rovira, Francisco Segarra Folguera, qui, amb l’avi Ramon Rovira Auleda, duia el negoci, en què també ajudava la mare d’en Ramon, Montserrat Rovira, que avui encara hi passa cada dia a treure el cap un parell d’hores.

“El meu pare va saber donar una bona empenta a la botiga perquè era molt afable i carismàtic i tenia molta paciència. Va agafar les regnes del negoci i va ser gràcies a tot el que jo vaig veure i aprendre d’ell que jo també vaig voler fer-ho després”, diu Ramon Segarra. “Em sento absolutament adroguer, amb sentiment. Els qui som en una botiga tenim una sensibilitat especial. Jo, pel comerç, faig el que sigui”, explica. No sap què passarà en un futur, perquè la seva filla creu que difícilment continuarà amb el negoci, però diu: “Buscaré alguna manera per fer que la botiga continuï oberta. Si es perd el comerç de barri, Catalunya i Espanya s’enfonsen. Així mateix”, sentencia. “Tenim molts clients que ens demanen: ‘Per favor, no tanqueu, no plegueu.’ I jo ho entenc, perquè nosaltres donem molt de consell, igual que si vas a una bona merceria de tota la vida, però, quants som, ara mateix, de comerços com el nostre?” Amb cent tretze anys d’història, la Drogueria Rovira ha sobreviscut fins i tot al gremi dels adroguers, que cap al 2015 es va extingir.

El valor d’un bon consell

Un ordre excepcional regna entre pot i pot als nombrosos prestatges de l’establiment. No en trobareu ni un que no tingui l’etiqueta ben centrada a la vista. Entre tanta varietat de productes, el que té més valor en aquesta botiga són els consells que acompanyen cada venda, i tens la sensació que en aquest comerç res no és car, perquè tot són solucions. “Vivim dels bons consells que donem i dels mals consells que es difonen a les xarxes socials”, diu Toni Navarro. Explica que hi va gent a demanar tot allò que difonen suposats experts en miracles domèstics. “Ens demanen productes que han vist a TikTok o a Instagram que serveixen per allò que necessiten solucionar, però que moltes vegades són veritables barbaritats.”

Una altra peça de museu a la vista és la caixa de fusta amb calaixets amb vidre que deixen veure les capsetes de fulles d’afaitar, Gillette i d’unes altres marques, que expliquen que compraven molts arquitectes per esborrar el paper dels plànols rascant amb les fulles.

Quan Ramon Segarra, aquesta quarta generació Rovira, va posar-se al capdavant del negoci, va aplicar-se una màxima: primer de tot, mantenir el saber fer d’una botiga de barri petita en què cada client arriba amb un problema per a solucionar i s’endú un remei cap a casa. I, després, va saber conquerir fabricants de productes que volia vendre perquè els va anar a buscar; si no, segurament no s’haurien fixat mai en un comerç tan petit com el seu. “Vaig aconseguir-ho amb l’única arma perquè confiessin en mi: pagar per avançat. I això em feia diferent de la resta. Tenia fama de bon pagador, i això em va donar un reconeixement exterior, alhora que controlava més bé els meus números, perquè feia només el que podia fer.”

De vendre, en saben. Quan demanes pels raspalls, t’asseguren que tenen els més bons del món. Diuen que el 80% de clients que entren per la porta diu, “Bon dia, tinc un problema”, i que gràcies als telèfons mòbils amb càmera fotogràfica han deixat de ser els reis de les endevinalles. “Ara la gent ve amb la fotografia d’allò que se li ha espatllat, o el que vol pintar, restaurar o tenyir, o la taca del sofà que han de treure, i això ens ho facilita molt”, expliquen els adroguers. “Som una drogueria tècnica especialitzada, coneixem el món de la drogueria, que és molt ampli, i la nostra botiga és de les que té més productes”, explica Ramon Segarra.

Quan instrueixen els clients i els diuen com han de fer servir els productes, i la quantitat necessària, senten que contribueixen a promoure el consum sostenible. “Si gastes producte de més qualitat, n’hauràs de fer servir menys, amb la qual cosa, estalviem envasos, i el resultat de l’aplicació, sigui en neteja o el que sigui, serà més bo”, diu. També diu que la seva drogueria, per la qual passen personatges coneguts del món polític, artístic i de tots els rams, va ser el primer establiment d’aquesta mena que va donar a conèixer el reciclatge. Visitant les fires internacionals de drogueria, Segarra es va fixar en els cubells per a separar les diferents menes de brossa, i els va començar a vendre. Va posar un cartell a la porta que deia: “Li ensenyem a reciclar”, i, a banda de disposar dels primers cubells de reciclatge a la ciutat, que feia portar d’Alemanya, va penjar un quadre dins la botiga en què la clientela podia veure com separar els diferents materials per llençar. D’això fa trenta anys o quaranta. “Vaig veure que allò tindria futur”, recorda l’adroguer.