30.08.2017 - 12:47
MADRID, 30 (EUROPA PRESS)
Aquest dimecres, en el Dia Internacional de les persones desaparegudes, no se sap quantes hi ha. Són més que mai des que va acabar la Segona Guerra Mundial, això segur, però resulta “impossible” donar una xifra exacta. I aquest és el veritable problema, l’oblit dels desapareguts i de l'”irrefrenable” sofriment dels qui esperen anys, dècades, fins i tot tota una vida, a conèixer la veritat.
“Hi ha milers de persones desaparegudes en aquest món. Des de 1945 mai hem vist tantes persones migrants, refugiades, desaparegudes”, tantes que virtualment el fenomen afecta cada país, “però es parla d’això? No es reconeix el problema? No”, lamenta Frederique Desgrais, cap de la Unitat de Persones Desaparegudes del Comitè Internacional de Creu Roja (CICR).
Desgrais explica, en una entrevista concedida a Europa Press, que, més enllà de la destinació dels desapareguts –que moltes (massa) vegades és irreversible– la principal conseqüència és el “sofriment” de les persones que deixen enrere. Desgrais ho coneix bé perquè ha estat dos anys treballant al Perú, on la guerra entre les forces del Govern i els guerrillers de Sendero Luminoso va deixar prop de 16.000 desapareguts entre 1980 i 2000.
“El que veiem al Perú és que, malgrat els anys que han passat, les mares no poden oblidar ni un sol dia. Necessiten saber què va ocórrer”, compte i subratlla que a qualsevol en aquesta tesitura li succeiria exactament el mateix: “Jo sóc mare i, si no sé el que està passant amb la meva filla, no puc viure”.
El 17 de setembre de 2014 Yana va desaparèixer en l’est d’Ucraïna, enmig de la guerra que lliuren les tropes de Kíev i els separatistes prorussos, que ha deixat uns 1.500 desapareguts. “No sabem en quines circumstàncies. Simplement no tenim notícies d’ella des d’aquest dia”, expliquen Elena, la seva mare, i Aleksander i Svetlana, els seus avis.
El dolor d’aquesta família és inexplicable. No és la primera vegada que perden a algú. El pare d’Aleksander va desaparèixer a Alemanya durant la Segona Guerra Mundial. “El nostre pare mai va tornar. Va ser com si s’hagués esvaït”, recorda. És conscient que ja no li tornarà a veure i no vol que li passi el mateix amb la seva néta. “Si és possible, ajudin-nos a trobar-la. Fins i tot la més petita informació sobre ella”, diu Svetlana al CICR.
“Jo sóc taxista i el meu fill va seguir la meva professió”, relata, d’altra banda, el pare de Rodrigo Correia, que despareció el 2012 al Brasil. “Va sortir a treballar un divendres i ja no vaig poder trobar-lo. Vaig trobar el cotxe i els documents però no a ell”, afegeix. Si escau el dolor ha transcendit l’esfera emocional. “Vaig perdre la salut, vaig perdre la feina i ara estic aturat”, afirma.
Victor Blinov, psicòleg del CICR, indica que, encara que les famílies puguin seguir endavant i aconseguir una vida normal, “en cap cas podem dir que han guarit el seu trauma, la seva pèrdua”. “Això és impossible”, aclareix. “Vivim en un dol inacabat, amb la pena de la incertesa. És una ferida que no sana. Un dolor infinit”, afirma la mare de la brasilera Fabiana Espiridiao, de qui gens se sap des de 1995.
Desgrais subratlla que “saber és el primer dret i la primera necessitat de les famílies” amb persones desaparegudes. En molts casos, el sofriment dels familiars és “angoixant” perquè volen conèixer la veritat de l’ocorregut “abans que passi el temps i es morin ells mateixos”.
