Aquestes darreres hores vivim una cascada de notícies sobre el PP que deixaria estabornit qualsevol. Tots sabem què és aquest partit. Tots sabem què és la dreta espanyola. Però crec que tots estem d’acord que veure’ls actuar tan desenfrenadament, amb tanta desimboltura i procacitat, provoca a qualsevol ànima civilitzada una profunda inquietud.

Per exemple, enmig del caos més absolut en la reconstrucció de les comarques valencianes arrasades per la gota freda, ahir el Consell es va permetre d’apujar-se el sou. Com sona: la Generalitat Valenciana va eliminar el límit salarial per a alts càrrecs mitjançant –a més!– un decret d’emergència sobre la gota freda.

Gràcies a aquest acord els consellers i els secretaris autonòmics –però solament els consellers i els secretaris– deixaran de tenir un topall salarial i podran cobrar allò que considere bé el president. Mentre a Catarroja, a Picanya, a Paiporta o a Massanassa la gent continua vivint en un infern.

Però és que, hores després i a pocs quilòmetres de distància, el PP balear va validar un decret llei que permet d’edificar en zones inundables. Tal com sona. Quan encara no fa ni un mes de la gota freda.

La situació és surrealista i, per eixir del pas i fer callar les crítiques, els del govern han dit que aquesta llei la modificaran ells mateixos d’ací a pocs dies. Però aleshores per a què l’aprovaren ahir?

Per si no n’hi havia prou, el mateix PP Balear resulta que en la mateixa sessió va votar “per error” d’eliminar el català de la funció pública. I féu l’enfadat perquè Vox, ves per on, no el va deixar rectificar.

Cal que recordem, aleshores, que, bo i aprofitant la situació de caos que es viu al País Valencià, Mazón va eliminar l’altre dia el requisit lingüístic de català als inspectors educatius?

Això d’aquests personatges és una cosa d’una dimensió tan descomunal que és impossible de no preguntar-se com pot ser que la dreta espanyola, i especialment les sucursals locals, siga tan cavernícola? Com és possible que siguen tan destralers, tan insensibles, tan desenfrenats.

És cert que sempre ha estat així. Espanya no ha tingut mai una dreta allò que es diu democràtica. El senyor Joaquín Costa potser hauria passat dissimulat en algun gabinet de ministres europeus. Però no sé si ningú més hauria pogut seure-hi. Ni el tan exageradament venerat senyor Maura. Aquell llunyà Raimundo Fernández Villaverde, potser. Anècdotes, però. La dreta espanyola no és homologable, ni ho ha estat mai i ara tampoc, a la dreta europea. Per raons ben profundes que no es canvien d’avui per demà.

Hi ha autors que ho atribueixen a la influència primitiva del carlisme o del conservadorisme oligàrquic de la restauració borbònica. És obvi que les dues dictadures del segle XX no hi ajuden, tampoc. Ni el trànsit a la democracieta aquesta que tenim, de la manera com el van fer els Fraga i companyia. Però ha d’haver-hi alguna cosa més profunda.

Alguna cosa, potser, com la que s’explica en un llibre curiós però molt interessant, publicat recentment i titulat Érase una vez España: el mal radical de la españolez.

Aquest text de l’historiador andalús –però que va passar una bona temporada a València– José Luis Villacañas és d’una gran originalitat, perquè se centra a estudiar “com el poder i els segles”, no pas el poble, van inventar Espanya. I posa en relleu que el seu mal és precisament aquest mateix naixement.

Perquè “l’estat espanyol en la seua condició prematura es va expressar en una legislació que cercava l’omnipotència com a forma de sobreviure […], fent que el dret i la norma s’orientassen cap al mal, sembrant sempre la discriminació, l’exclusió, la desconfiança, la por i la divisió”.

Villacañas és molt contundent en l’anàlisi: a diferència dels altres estats europeus, l’estat espanyol no ha estat mai un instrument per a unir, sinó per a dividir i separar. Començant pels jueus sefardites, contra els quals es basteix la primera Espanya estat, i acabant, de moment, pels catalans.

I en el recorregut històric riquíssim que fa, quan arriba a la transició Villacañas defineix la dreta espanyola amb una frase per a emmarcar: “Tots oblidaven la guerra que els havia portat fins allí, però no oblidaven pas la victòria que en va ser el resultat.” En cap moment, ni ara, han oblidat que ells guanyen amb la força i amb la brutalitat.

I d’ací ve la permanència de la base ideològica d’aquesta dreta espanyola, del seu “hàbit de mantenir la posició d’un poder que no consent discussions, amenaces ni desafiaments, que no coneix la negociació ni el compromís”. D’un poder que, al capdavall, solament confia en la seguretat que li dóna “un tribunal d’estat legitimat des d’una definició cada cop més tancada” i més intransigent quant a allò que significa ser espanyol.

D’aquesta cova fosca, negríssima, tan bruta, doncs, aquests cavernícoles.