17.10.2017 - 22:00
Amb perplexitat aquestes darreres hores hem assistit a l’empresonament de dos homes plens de raó –en nomenclatura raimoniana– per part de l’Audiència Nacional, els companys Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, en una interlocutòria que ens posa els cabells de punta a aquells que hem cregut en el dret com a eina de resolució de conflictes i sobretot en la necessitat de no deixar-lo mai despullat de garanties i de principis democràtics. La decisió d’ahir de la magistrada Carmen Lamela se situa als antípodes de la justícia democràtica i conté alguns dels elements de la tradició jurídica més autoritària i més reaccionària que hem conegut.
Cal fer una menció prèvia al tribunal on ha passat, l’Audiència Nacional, un tribunal d’excepció hereu literal del Tribunal d’Ordre Públic franquista, per on ha desfilat bona part de la dissidència política del país, des dels anarquistes de l’operació Pandora fins a la gent d’Aturem el Parlament o dels antimonàrquics que cremaven fotos del rei. No hem deixat mai de denunciar que és un tribunal especial amb fiscals especials i jutges especials, constituït com l’antítesi de la independència i la imparcialitat perquè centralitza els casos sensibles i els aplica un criteri repressiu uniforme des d’una òptica extremadament obedient amb els interessos del govern central. Segurament aquest caràcter de procés polític es revela clarament amb el delicte que els és imputat, el de sedició, el mateix delicte pel qual va ser encausat Joan Coma, el regidor de CUP-Capgirem Vic, per haver dit allò dels ous i la truita.
Als juristes ens sorprèn que sigui l’Audiència que assumeixi la investigació, perquè actualment el delicte de sedició es troba en el capítol de delictes contra l’ordre públic del codi penal del 1995, i això fa competent el jutjat de Barcelona. Només mantenint el repartiment que feia el codi penal del 1973, que situava la sedició en el marc dels delictes contra la forma de govern, es pot continuar investigant a l’Audiència Nacional. Em sembla que el matís no és pas banal. D’una banda, perquè el codi franquista i el codi del 1995 ens situen en dos universos jurídics diferents i d’una altra perquè entendre que la clau es troba en l’ordre públic o en la voluntat d’actuar contra l’estat ens diu quina és la comprensió que fa la judicatura del que va passar el passat dia 20 a Barcelona.
Hi ha també, seguint el fil del codi franquista, una altra dada que a mi em fa tremolar. El delicte de sedició, com explica el fiscal en el seu informe inicial a aquest expedient, és una ‘rebelión en pequeño según concepción decimonónica’. Una manifestació de la fiscalia que ens demostra la continuïtat jurídica des del segle XIX fins avui, una continuïtat en què els operadors jurídics de l’estat no distingeixen entre èpoques democràtiques i èpoques dictatorials, de manera que n’utilitzen el mateix dret i els mateixos conceptes. De fet, el delicte de rebel·lió i el de sedició van ser les acusacions amb què es van servir els consells de guerra franquistes que van portar milers de republicans a la mort. Potser només per això haurien de ser delictes proscrits en qualsevol sistema jurídic hispànic. Però ja fa temps que el règim del 78 no té ni memòria, ni vergonya.
Però la intempèrie jurídica en què ens trobem no s’acaba aquí. Els delictes, al final, només són categories buides, una mena de calaixets que cal anar omplint de contingut. Quan llegim la resolució de la jutgessa Lamela ens adonem que allò que dóna contingut a la imputació, allò que la situa en el delicte de sedició –i no en una altra categoria, com el delicte de desobediència o el de resistència– és la finalitat política dels investigats. És a dir, allò que els envia a la presó és que executen el full de ruta independentista. A la jutgessa no la preocupa si els Jordis van atacar l’ordre públic –que no–, sinó només que els fets, segons la seva tesi, constituïen un episodi més del procés sobiranista. I aquest matís fa miques el món garantista. No solament és pervers i contrari a qualsevol dret democràtic sinó que ens situa en el paradigma del dret penal d’autor –el model propi de governs autoritaris–, en què no són els fets sinó les idees que sustenten la interpretació dels delictes. Diu literalment la resolució d’ahir:
«[…] els fets esdevinguts els dies 20 i 21 de setembre no van constituir una protesta ciutadana aïllada, causal o convocada pacíficament en desacord amb unes actuacions policíaques dutes a terme per un jutjat d’instrucció. Per contra, les activitats descrites s’emmarquen dins una complexa estratègia amb la qual des de fa temps col·laboren els investigats Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, en execució del full de ruta dissenyat per arribar a obtenir la independència de Catalunya.»
A Alemanya, als anys 1930 i fins al 1945, grans teòrics del dret penal (d’Edmund Mezger fins a l’escola de Kiel) van arribar a raonar i enraonar a fons per establir que el dret penal havia de ser un dret de lluita per a atrapar l’enemic allà on té el punt de partida, en la voluntat criminal. L’enemic del nacionalsocialisme, volien dir, és clar. Van fixar com a regla d’interpretació l’analogia contra l’acusat, van derogar el principi de personalitat i van edificar un monstre –com pocs– que va acabar justificant la pena de mort per als supòsits ‘d’enemistat jurídica’: el comunisme, l’homosexualitat, l’avortament o els ultratges a la raça. Com a fonament estructural es parlava de la culpabilitat per ‘conducció de la vida’ que feia presumir que l’aplicació de la severitat del dret penal no havia de provenir de cap fet concret que fos delicte, sinó que n’hi havia prou de ser d’una determinada manera per a poder ser culpabilitzat i castigat. La resolució d’ahir de Carmen Lamela construeix un primer esglaó en aquesta direcció perquè incrimina conductes merament ideològiques.
Però, a més, la resolució és tan expansiva que significa un atac a la taxativitat (la lex certa i, per tant, al principi de legalitat) que es presumeix de la jurisdicció penal perquè obre la porta a castigar-ho tot i qualsevol cosa, per petita o gran que sigui, sempre que s’entengui que es pot enquadrar en el full de ruta independentista. I així la ciutadania queda més desprotegida, més insegura i més exposada a qualsevol nou abús.
I aquest disbarat jurídic s’escau en un procés inconcret i indeterminat. La resolució que acorda la presó de Cuixart i Sánchez no és gens clara quant als límits de la investigació, ni sobre els llocs (hi apareixen fets a Sabadell, al local de la CUP, a la seu del PSC…), ni sobre els temps (fa referència a fets anteriors al dia 20, com un incident a Badalona, i a dies posteriors com el dia del referèndum) ni sobre naturalesa o gravetat dels fets (s’hi fa referència a tot allò que té a veure amb l’activitat independentista). Aquesta obertura tan àmplia de la investigació –com ha passat també amb la del jutjat 13 de Barcelona que va ordenar les detencions que ens porten fins aquí– crea una evident situació d’inseguretat jurídica. No tenim davant una causa general en aquest moment, però es van assentant les bases perquè puguin ser-hi en el futur.
L’any 2006, quan el Tribunal Suprem espanyol va definir Guantánamo com uns llimbs jurídics dels quals no podíem donar validesa a res en l’àmbit del dret democràtic, establia tres característiques del dret penal de l’enemic: 1) dret penal d’autor i no del fet, 2) anul·lació de les garanties processals, i 3) desproporció de les penes previstes. Tots aquests trets i molt més forma part de la resposta jurídica que l’estat espanyol ha donat a Jordi Cuixart i Jordi Sánchez. Ells no són en uns llimbs jurídics perquè ja han davallat a l’infern jurídic que ens preparen tots aquests funcionaris de l’estat, en una guerra des del dret, des del dret penal de l’enemic, en la nova foguera d’aquesta nova Inquisició tan hispànica.
