07.06.2023 - 21:40
|
Actualització: 07.06.2023 - 22:51
L’odissea judicial d’en Dren, un dels primers empresonats post-sentència, ha acabat gairebé quatre anys després. La setmana passada es va saber la sentència que l’absolia de tots els càrrecs, un escrit extraordinàriament dur i contundent contra els Mossos d’Esquadra, la fiscalia i la jutgessa instructora. Però aquesta notícia no esborra una amenaça de tornar a entrar a la presó que ha durat anys, ni tampoc el mes sencer que va passar a Wad-Ras després de l’ordre de presó sense fiança emesa per la jutgessa Maria Eva Molto Guardiola, coneguda per haver processat la revista El Jueves.
Un expedient “legalment dubtós”
La sentència, a què ha tingut accés VilaWeb, diu que la manera en què s’ha tramitat aquest expedient és “legalment dubtosa”. L’escrit, signat pels magistrats Juli Solaz, M. Josep Feliu i Patrícia Martínez, argumenta que, en compte de jutjar els tres acusats –en Dren i dos més– en un mateix procediment, se n’hauria d’haver obert un per a cadascú, perquè les accions que suposadament havien fet no tenien connexió entre si. “Ni tan sols el fiscal els acusava de manera conjunta d’haver fet res, els desordres pels quals eren acusats eren individuals, no en grup”, explica Norma Pedemonte, l’advocada d’Alerta Solidària que ha portat el cas. “Si haguessin obert procediments individuals, haurien anat a judici abans.”
Sobre en Dren, que al començament del procediment era conegut com a Andrea, la sentència diu que el fiscal Félix Martín –conegut pel cas del crim de la Guàrdia Urbana i el del Som 27 i Més– es contradiu clarament perquè primer va situar el delicte d’atemptat contra l’autoritat en un moment de llançaments contra la policia i després durant la detenció d’en Dren.
Sobre el policia que suposadament va ser ferit, l’escrit dels magistrats deixa clar que no és un testimoni imparcial i aliè als fets, “sinó que es postula com a víctima”, tot i que no hi ha certesa de la lesió. “La sentència diu que, objectivament, no hi ha cap element que demostri l’existència de la lesió i que en l’informe mèdic s’especifica que no hi ha cap vessament, hematoma ni signe de contusió, que l’únic element que fa diagnosticar que hi ha hagut una contusió és que el pacient diu que té dolor al genoll, una percepció subjectiva.” Per tant, l’escrit evidencia que hi ha seriosos dubtes no solament sobre com es va produir la lesió, sinó directament que hi fos. “És molt contundent, i la sentència no calia que fos tan valenta”, afegeix l’advocada. “Els diu que han mentit. Això és molt fort, perquè han estat quatre anys demanant presó per una lesió que la sentència diu ben clarament que no ha existit. En Dren no havia de viure això.”
Durant el procediment, segons que explica Pedemonte, també s’han vist les contradiccions del mosso que l’acusava d’haver-lo lesionat: “Des del principi es va aportar un vídeo i una fotografia de la detenció, i es veia clarament que la persona detinguda portava una samarreta verd llampant. En canvi, sis dies després dels fets, l’agent va dir que recordava que la persona que havia llançat pedres anava de negre. Al judici vam tornar a ensenyar aquesta prova i va declarar un testimoni que avalava la nostra versió. El mosso no va poder concretar res de res, només va dir que Dren llançava coses i que va suposar que anava a la cantonada a buscar pedres i tornava. Per més que siguis un mosso, no pots pretendre d’anar a un judici i que només dient això n’hi hagi prou.” Pedemonte també explica que les imatges contradeien uns altres punts d’aquesta versió: deia que hi havia tan sols un agent en el moment de la detenció, però al vídeo es veu clar que eren dos. “És evident que un policia menteix. L’agent es va reconèixer en el vídeo, però es veia clarament que no li pegava ningú i que eren dos agents.”
La fiscalia i la Generalitat: acusacions sense proves
La contundència de la sentència, que remarca la manca de proves i el fet que tan sols es tingués el testimoni d’un agent sense més elements que l’avalessin, contrasta amb la rapidesa i llargada de la presó provisional i que la instrucció prosperés. “Tenint en compte que Dren va passar per presó preventiva, el cas és escandalós. Totes les proves les vam aportar des del principi. De què serveix, la instrucció, si no es miren les proves fins al dia del judici?”, denuncia Pedemonte. “És un cas que exemplifica molt bé com ens han intentat d’intimidar i pressionar. A Dren, li demanaven cinc anys, als altres acusats, vuit, i ells van decidir de pactar.”
La sentència també contrasta amb els posicionaments de la fiscalia i la Generalitat, personada en el cas de bon començament, tot i que en va ser expulsada el primer dia de judici: “No hi havia proves i el fiscal, en compte de retirar-se, va demanar una petició més alta, amb uns desordres agreujats que no eren ni en vigor al codi penal espanyol. Tant el fiscal com la Generalitat tenien marge per a actuar, però demanaven presó sense pensar. La Generalitat va dir que no es retiraria de les causes en què hi hagués un policia ferit. En aquest cas, com que ens acusaven de lesions, van mantenir l’acusació, però finalment veiem que la sentència diu el que diu.”
La fi d’un malson
Amb tot, Alerta Solidària denuncia que una sentència tan crítica demostra que aquest procés hauria d’haver caigut de bon començament, i que en Dren es podria haver estalviat els anys d’angoixa i incertesa. “Tenia la por de tornar a entrar a la presó, i aquesta experiència del mes empresonat la tindrà de per vida”, afegeix Pedemonte. “En la primera detenció, directament va acabar dormint a Wad-Ras, i quan en va sortir un mes després, havien passat moltes coses. Quan la persona surt, les primeres setmanes o mesos són per a ubicar-se, i després assumir l’acusació. Va tenir la motivació de buscar proves perquè caigués la causa, però va arribar a un punt en què vam veure que aniríem a judici tant sí com no. La notícia de l’altre dia ha estat la fi d’un malson. Crec que Dren ha vist que el sistema de justícia no és just ni igual per a tothom i que hi ha interessos forts al darrere. A més, hem viscut irregularitats amb la notificació de la sentència, a mi, com a advocada, no me l’han donada directament. L’han absolt, però fins a l’últim minut han volgut demostrar que qui té la força, el poder i la paella pel mànec són ells.”
