Drama a Sant Joan de Luz

Dimecres passat, un fet va deixar perplexa la comunitat educativa de la nostra terra: una professora d’una escola de Sant Joan de Luz va ser assassinada per un alumne de setze anys. El professorat molt sovint es lamenta de les seves dificultats per guanyar-se el respecte als centres educatius. Als nostres temps escolars, imperava un concepte que s’emprava gairebé exclusivament: la disciplina. No hi havia més. Un manava i la resta obeïa. En alguns casos, aquella manera de procedir s’assemblava més a la d’una caserna de l’exèrcit que no pas a la d’una escola.

Afortunadament, la manera en què els professors gestionen l’escola i l’aula ha canviat considerablement, de la mateixa manera que ha canviat la manera en què els pares es comporten a casa amb els fills. Gràcies a tenir més formació pedagògica i a la gran feina que fa –i no sempre en les condicions més bones–, el professorat d’ara promou la complicitat de l’alumnat en la presa d’algunes decisions i ofereix més opcions de cogestió, tret d’alguns casos excepcionals.

En comparació amb uns altres temps, avui dia es fa un esforç més gran perquè els alumnes es considerin a si mateixos una part del centre escolar, i això fa cultivar d’una altra manera les persones. Això que ha passat a Sant Joan de Luz és un cas extrem: dubto que hagi passat mai res de semblant al nostre territori. Ara, el fet que fins ara no hi hagués hagut cap cas extrem no vol dir que no hi hagi cap problema respecte de la seguretat dels professors, atès que les queixes pel comportament d’alguns dels alumnes solen ser freqüents. I el fet que el docent en qüestió sigui una dona, tal com ha passat ara, fa créixer aquesta indefensió.

Tot i que aquest sigui un cas aïllat, la solució no pot passar per l’enduriment de les mesures de seguretat a les escoles. Acostumàvem a dir que això no podia passar mai ací, que aquesta mena de coses tan sols passaven als Estats Units. I, finalment, ha passat, però, malgrat tot, no podem convertir les escoles en recintes fortificats.

És un tòpic –perquè el fem servir també en uns altres àmbits–, però un tòpic necessari: educació, educació i més educació. Els centres d’ensenyament necessiten mitjans per a conèixer els seus alumnes; no pas per a espiar-los, però sí per a detectar certs problemes, en la mesura que sigui possible.

Enhorabona, Vicent i VilaWeb, per haver guanyat el premi Martí Gasull i Roig. Un reconeixement més que merescut.