El drama de l’habitatge a Eivissa: 800 euros el mes per a conviure amb rates

Ets docent. Interí. Has de fer punts per obtenir una plaça estable. Vius a Mallorca, però aquí les oportunitats són més complicades. T’apuntes a places que surten a Eivissa o Menorca. És un dimarts de maig, quan ja ha començat la temporada turística, i et telefonen: “Has guanyat la plaça. Una substitució de dos mesos. T’incorpores demà.” Dubtes, et poses nerviós, però saps que no tens cap més remei, que hi perdràs doblers, segurament, però que és una inversió de futur. Fas les maletes, t’acomiades de la família –dels amics gairebé no hi ets a temps– i agafes el primer vol. Així i tot, on viuràs?

I, sense tenir prou temps de pensar, mires pisos pels portals d’internet. Saps que n’has de cercar prop del centre on t’han atorgat la plaça, perquè no tens cotxe. I el transport públic funciona com funciona. Per tant, estàs més limitat. L’anunci és concret: “Estudi a Dalt Vila. 1.150 euros el mes per 55 m². 1a planta sense ascensor.” Són 20,91 euros el metre quadrat. Car. Continues mirant: “Lloguer de pis al carrer Sant Antoni. 3.000 euros el mes per 40 m².” Són 75 euros el metre quadrat, més car encara, exagerat. I així, continues cercant, esperant que et toqui una loteria que no et pots permetre de jugar.

El drama de l’habitatge a Eivissa és un fet que no solament els docents, sinó tots els treballadors públics que hi són destinats, viuen a la seva pell. Evidentment, també és un problema gros per als treballadors de temporada i els residents d’una illa que fa anys que ha esclatat pel boom turístic. Les entitats en defensa de l’accés a l’habitatge denuncien que la situació és insostenible. Per això, seguint l’exemple, molts joves que han aconseguit una plaça temporal –sigui de mesos o de tot un curs–, que és molt necessària per al seu futur, acaben vivint on poden fins que sona la campana i troben un pis –gairebé sempre compartit– més o menys digne.

És el cas de Carles del Olmo, que dimarts, quan va rebre la telefonada per incorporar-se a la feina l’endemà, va trobar que la solució més viable era quedar a dormir en un hotel: 36 euros la nit, durant els tres dies que ha de fer feina. Després, un vol cap a Mallorca… i així cada setmana.

Com en Carles, hi ha més docents que opten per aquesta solució. Alguns altres tenen la “sort” de tenir un amic que hi viu i els deixa un sofà per a dormir uns quants dies, mentre poden cercar pis d’una manera un poc més tranquil·la. Ens ho conta Miquel Àngel, que els primers deu dies va poder dormir a ca una amiga, però aquesta no era la seva idea: “Vaig arribar-hi el curs 16-17, al setembre. Tot d’una em vaig posar a cercar pis i en vaig trobar un bastant fàcilment, però jo no l’havia vist.” Hi havia d’haver gat amagat, perquè “només” havia de pagar cinc-cents euros el mes. I quan el va anar a veure, tot d’una se’n va adonar. “Vàrem entrar per una porta d’un bar i vàrem pujar unes escales que ens duien a una espècie d’entresolat. Vaig al·lucinar, era una habitació amb parets de pladur allà dalt, amb una rentadora i un ventiladoret”, ens explica. I el lavabo i la cuina? La resposta era senzilla: fes servir els del bar.

Eivissa, el lloc més car on viure

El preu mitjà del metre quadrat a l’abril a Vila, la capital d’Eivissa, és de 22,3 euros el metre quadrat, segons Idealista.com, un dels portals immobiliaris més grans de venda i lloguer i que elabora informes mensuals sobre preus. És un 37,4% més que l’abril del 2021 –durant la pandèmia–, però encara lluny del màxim històric, l’agost de 2017: 26,3 euros/m² de mitjana. Per fer-se’n una idea, a les Illes Balears la mitjana de preu és de 13,2 euros/m²; a Palma, d’11,7  euros/m², i a Ciutadella, de 10,7 euros/m². És a dir, la meitat, aproximadament. I en comparació amb els altres territoris, en una ciutat com Barcelona el preu mitjà de l’habitatge ni s’hi acosta, a l’eivissenc: 14,7 euros/m². I València, molt menys: 8,2 euros/m². Eivissa és el lloc més car.

Els propietaris se n’aprofiten, d’aquestes situacions. El negoci de l’estiu és massa temptador i tampoc no preveuen de morir d’èxit. El primer any en Miquel Àngel va trobar un pis per 950 euros/m², tres habitacions, al centre. El segon confessa que pagava poc: eren 600 euros el mes, però havien de partir tres o quatre setmanes abans d’acabar el juny perquè el pis estigués preparat per a la temporada turística. Avís: no acaba bé. L’any següent podien tornar-hi. El preu ja havia pujat: 200 euros més. Al final s’havien de quedar a casa d’algú, perquè també els feien fora abans d’hora. El darrer any, el preu va tornar a pujar 200 euros més: ja arribava al miler. S’hi varen quedar, amb deficiències incloses, que la propietària no va voler adobar fins que no comencés la temporada. L’any següent s’havien de quedar al mateix pis, però el preu ja era desorbitat: un client de la propietària li n’oferia 1.500 euros i ells es van trobar sense res. Varen poder trobar un pis petit –un apartament reconvertit– i aquell curs va ser l’any de la pandèmia.

“Després del confinament vaig decidir de tornar a Mallorca. Vaig preferir estar aquí sense fer feina que allà tenint-ne. La feina no era el problema, sinó el lloguer. Tot és molt car i, malgrat que el sou de professor no està malament, no és fàcil”, diu. I, fins i tot, reconeix haver tingut sort: “Hi ha moments que passes angoixa, sobretot el primer any. Però després consider que he estat un afortunat.”

Referint-se a aquests moments d’angoixa, de no saber on viure, explica un altre lloc que va anar a visitar. Era una casa que una al·lota de Madrid llogava per 800 euros, prop de la discoteca Pacha. “Era més que antiga. Mentre em mostrava la casa van sortir rates, les portes tenien cruis on cabia tota la mà… I ella es reservava el dret de venir a estar-hi quan volgués!”

Queixes sindicals

El cost de l’habitatge, afegit al cost de vida per la insularitat, són problemes que critiquen els sindicats, perquè acaben conduint a falta de personal a les Illes i, per tant, a una disminució de la qualitat dels serveis públics. “Tenim molts docents que comparteixen pis, que no poden arribar a final de mes, o que perden doblers per a anar a fer feina”, assegurava en una conferència de premsa el portaveu d’UNISEP –plataforma que aglutina set sindicats dels àmbits docent, de salut, policíac i de funcionaris–, fent una crítica a la falta de suport dels governs. Una dada que va donar és que el complement de residència a les Illes Balears és de prop de 114 euros, mentre que a Ceuta, Melilla i les Illes Canàries oscil·la entre 600 euros i 900.

I si bé el govern de les Illes va arribar a un acord amb la plataforma Insularitat Digna per estudiar un possible complement de fidelització, UNISEP diu que exclou prop de 40.000 docents i sanitaris. Aquest mes hi ha previst de fer mobilitzacions.