20.11.2022 - 21:40
|
Actualització: 20.11.2022 - 23:01
Ara fa 125 anys l’irlandès Bram Stoker va fer néixer un dels personatges més importants de tota la història de la literatura –i àdhuc del cinema en les adaptacions posteriors de la novel·la–: el comte Dràcula. Era el protagonista de l’obra que Oscar Wilde considerava la millor novel·la de terror de tots els temps. Algú podria pensar que Wilde no era imparcial perquè l’autor de Dràcula, Bram Stoker, era amic seu. Però que ningú no es pensi que a Wilde el movia l’amistat, ans al contrari. La novel·la és una meravella literària. I alhora fa molta por i en continua fent cada any que passa. Ara podem tornar a sentir el goig de notar aquest pànic en cada centímetre de la nostra pell gràcies a l’esplèndida traducció que n’ha fet Xavier Zambrano i als bons oficis d’editorials de Viena, que ha recuperat el text amb motiu del doble aniversari: 125 anys de la publicació i 175 anys del naixement de l’autor.
L’argument és prou conegut, però val la pena de repassar-lo, com també la forma del llibre. Jonathan Harker, un jove advocat anglès, viatja a Transsilvània. El comte Dràcula, el seu client, ha comprat unes quantes propietats a Anglaterra i ha d’enllestir-ne els detalls. A poc a poc descobreix el personatge i s’adona que ell mateix n’és ostatge. Dràcula el deixa reclòs a la mercè de tres vampiresses i se’n va cap a Londres. A Anglaterra, Mina Murray –promesa de Jonathan– és amb la seva amiga Lucy i tres amics que li proposen matrimoni alhora. A partir d’aquí la cosa es complica i no us aixafarem la guitarra, però Dràcula aconsegueix arribar a Anglaterra, la Lucy és atacada i es converteix en vampiressa, apareix el professor Van Helsing, hi ha un feix d’aventures i atacs, en Jonathan lluita com pot a Romania per marxar del castell i Dràcula fa de les seves a Anglaterra. Però de mica en mica Van Helsing, els seus amics i en Jonathan li posaran setge. Per saber-ne el resultat final haureu de llegir el llibre, és clar.
Epistolar
Quant a la forma del text i als recursos tècnics, s’ha de destacar que, tot i que fa temps que hem superat el romanticisme, la novel·la encara en manté alguns trets. L’estil és epistolar, es basa en les cartes que es bescanvien els personatges, però la manera com es va dosificant la informació és una de les aportacions més interessants. Cada personatge escriu del seu punt de vista i entre tots van completant la informació. A més, també s’hi incorporen els fragments dels dietaris d’alguns.
En molts casos hi ha una fascinació pel comte Dràcula que fa que el lector també se senti seduït per aquest personatge complex. La novel·la incorpora un element considerable de connotacions sexuals que en el romanticisme amb prou feines s’apunten i que aquí arriben al cim de la sensualitat amb l’aparició de la dona com a seductora. Així mateix, hi trobem un dels grans temes del segle XIX, l’enfrontament entre ciència i superstició. Aquest debat és ben present en la literatura del darrer terç del segle XIX, quan era una temàtica prou important i arrelada, tot i que ja el trobem en un altre clàssic de l’època, el Frankenstein, de Mary Shelley, del 1818. És a dir, és un tema que recorre tot el segle XIX en la literatura, fins i tot en la més popular, com els llibres de Jules Verne.
Bram Stoker, el pare de la criatura
Qui va ser el pare d’aquesta criatura? Un bon resum de qui va ser Bram Stoker (Clontarf, Irlanda, 1847 – Londres, 1912) ens l’ofereix l’editorial: “Va néixer en el si d’una família treballadora que tenia com a única fortuna la biblioteca familiar. Malalt des de ben petit, va haver de fer llit fins als set anys, de manera que va rebre la seva primera instrucció amb un professor particular. Durant aquest temps, la seva mare li explicava històries de misteri, que després van influir en la seva obra, i el seu pare li practicava sagnies terapèutiques. Va estudiar matemàtiques i ciències al Trinity College, i va entrar a treballar de funcionari; també feia ressenyes com a crític teatral i va començar a publicar obres de teatre i relats curts de misteri. L’any 1876 va marxar a Londres per acompanyar en qualitat de secretari l’actor Henry Irving, de personalitat despòtica. Va viatjar amb ell per tot Europa i Irving el va portar als racons més sòrdids del continent, on va contreure la sífilis. De tornada a Anglaterra, ell i el seu amic Oscar Wilde van caure rendits davant dels encants de Florence Balcome i tots dos la van festejar. Florence va triar Stoker i, malgrat el desengany, els dos amics no van trigar gaire a fer les paus. De fet, Stoker va ser dels pocs amics que es van mantenir fidels a Wilde després de la seva caiguda en desgràcia.”
Bram Stoker va publicar tretze novel·les, diversos llibres de relats i va morir a seixanta-quatre anys en una pensió de mala mort de Londres mentre no parava de cridar “vampir, vampir!”.
Empatx de crancs
Dràcula es va convertir en un èxit gairebé immediat i va rebre elogis dels autors més llegits del moment, com ara Arthur Conan Doyle (el pare de Sherlock Holmes), a més d’Oscar Wilde, com hem vist. La recepció en aquella societat victoriana finisecular va ser molt bona perquè al darrere de la visió conservadora i burgesa que s’intentava de transmetre del poder estant, la realitat era que els carrers de les grans ciutats angleses eren un parany ple de perills per als treballadors i els obrers. I en aquest ambient opressiu la figura del vampir hi encaixava molt bé: entroncava amb la por de la burgesia, que sempre temia perdre el seu estatus, i amb l’aura de terror que es vivia en molts carrers. Tanmateix, poca gent sap que l’obra neix d’un empatx. Bram Stoker va tenir una indigestió de tants de crancs com va menjar, i al mig de les al·lucinacions se li apareixia un rei dels vampirs que sortia de la tomba per anar a cercar sang fresca i poder mantenir la immortalitat.
Polidori, el precedent
Perquè Bram Stoker pogués somniar el vampir, el personatge ja havia d’estar ben consolidat. Al segle XIX va tenir una gran presència a la literatura que començà amb el relat “El vampir”, de John William Polidori, considerat el creador de la figura romàntica del vampir. Polidori va ser un dels assistents a les nits de l’estiu del 1816 a la Vil·la Diodati de Ginebra, on es varen començar a escriure relats de terror, com ara el Frankenstein de Mary Shelley. En “El vampir”, segons els crítics literaris, el protagonista és inspirat en la figura de Lord Byron i Polidori hi va abocar tot l’odi que sentia contra ell. Fins que no va arribar aquesta creació literària, el vampir era un personatge sobretot del folklore popular, però a partir de llavors es reconvertí en l’aristòcrata seductor propi de l’època romàntica. L’èxit va ser immediat i se’n feren obres teatrals, nombrosos relats i adaptacions, que passaren per autors com Sheridan Le Fanu, Alexandre Dumas, Edgar Allan Poe, Nikolai Gógol i Lev Tolstoi, fins a arribar al cim literari del Dràcula de Bram Stoker.
L’escriptor irlandès es va inspirar també en el personatge històric de Vlad Tepes (Vlad l’Empalador), príncep de Valàquia. Va ser un heroi brutal contra la conquesta turca, que condemnava els seus enemics a morir empalats i que se suposa que sucava pa amb la sang de les víctimes. A més, la paraula “Dràcula” podria venir del romanès Draculea, ‘fill de Dràcul’, que és el nom que tenia son pare, membre de l’orde del Drac, fundat pel rei d’Hongria Segimon I. “Dràcul” significa també ‘fill del diable’. Amb tot plegat, no és estrany que ara el castell i la regió on va viure el príncep Vlad siguin una gran destinació turística.
A més dels aniversaris esmentats, també fa trenta anys de la versió cinematogràfica sobre la novel·la, a càrrec de Francis Ford Coppola. Es considera que la interpretació de Gary Oldman fent de Dràcula és la millor de la història, tot i les nombroses adaptacions cinematogràfiques que se n’han fet.
Sigui com sigui, ara podrem xalar tot passant por amb la millor novel·la de terror de tots els temps, gràcies a la nova versió catalana de Viena i Xavier Zambrano. Per si de cas, feu una bona provisió d’alls, crucifixos i estaques de fusta per clavar al cor de tots aquells que no es reflecteixen en els miralls i dormen en caixes de fusta. I no, no s’hi valen presidents de companyies elèctriques, d’entitats bancàries ni d’hisenda. Aquests ens xuclen la sang, però ho fan de dia amb total impunitat i res no els destrueix.
