Dr. No, lladrucs i Aragonès invocant el fantasma de la sociovergència

Un cotxe dels Mossos d’Esquadra custodia la plaça del Vapor Ventalló de Terrassa. És festiu i són dos quarts de sis de la tarda. Tot és tancat i barrat, però un bar petit, el Cafè Dolç, té les taules plenes. ERC ha decidit de traslladar aquí el míting de les eleccions a Catalunya perquè hi havia previsió –fallida– de pluja. La gent comença a arribar i les ampolles d’Estrella s’acumulen. Sota el sostre de l’antiga fàbrica hi ha un escenari petit amb els colors corporatius i l’eslògan electoral: “Al costat de la gent. Al costat de Catalunya.” Els coloms han deixat rastres regalimant a les bigues de fusta i les parets són plenes de grafits i de missatges en castellà, que no reproduirem.

L’ex-conseller sabadellenc Juli Fernández arriba amb antelació i conversa amb membres del partit i simpatitzants. Fa broma sobre si començar el discurs amb una pulla als terrassencs, però li recomanen que no ho faci. “Potser no cal”, li diuen, i ell riu. També arriba abans la tercera tinent de batlle de la ciutat, Ona Vila, que es coneix l’espai i la gent com si fos a casa seva. Algú dubta si les cadires s’ompliran, mentre uns altres conversen sobre les enquestes i com ERC pot pescar vots entre les runes dels Comuns i els desencantats de la CUP.

Una mica abans de les set arriben la resta de participants: la consellera Tània Verge, la vice-presidenta, Laura Vilagrà, i el president, Pere Aragonès. Hi ha salutacions disteses i converses animades. Tot i ser un míting obert, el públic rema clarament a favor. Només alguns despistats del bar no tenen ni idea de què passa. Les cadires s’omplen i els altaveus avisen que l’espectacle és a punt de començar. I es produeix l’escena, necessària en termes de comunicació –però rara in situ–, de veure com Vila, Fernández, Verge, Vilagrà i Aragonès es col·loquen rere el públic i apareixen un per un entre aplaudiments i després s’asseuen a la primera fila.

Una volta situats, la pantalla de l’escenari emet la versió llarga de l’espot electoral d’ERC. Són uns minuts estranys. Tothom quiet amb el cap alçat, com si formessin part del conjunt escultòric Família de Vapor de Xavier Corberó. Però l’espot s’acaba i la gent recupera el moviment. Vila és la primera d’intervenir i recorda la història soferta de Terrassa: cremada el 1713, empobrida per la fil·loxera, capdavantera amb la industrialització, però també en la deslocalització. “No ens rendim”, assegura amb vehemència. Una part del seu discurs és interromput pel lladruc esgargamellat d’un gos.

I la pulla que maquinava Fernández la hi etziba Vila, que fa broma no pronunciant el nom de Sabadell. “Benvingut a la capital del Vallès Occidental. És el millor diputat que pot tenir la comarca”, afirma. L’ex-conseller puja a l’escenari i aporta una mica més d’energia (i algun gall), tot i que construeix bona part del discurs sobre la reiteració de preguntar-se, de manera retòrica, si hi pot haver un govern millor que l’actual. Segons ell, l’única resposta és un executiu d’Aragonès amb més diputats.

Després és el torn de Verge, que repassa algunes de les actuacions d’Igualtat i Feminismes, però també es posa els guants de boxa i reparteix. Diu que el 12-M hi ha en joc la conselleria i acusa els Comuns i Sumar d’amagar les polítiques feministes. Però s’acarnissa amb Junts. Recorda que van deixar “sota mínims” el pressupost per a polítiques d’igualtat i lamenta que “no tenen vergonya” de perseguir les professionals que investiguen la denúncia d’assetjament de la diputada Cristina Casol.

Verge passa el testimoni a Vilagrà, que compara Salvador Illa amb el Dr. No. “És el primer dolent de James Bond. Els grans ja ho sabeu, ho dic pels joves”, aclareix, abans d’assegurar que Carles Puigdemont és el candidat de “jo a tot”. “Nosaltres som els de tot per Catalunya i tot pels catalans”, continua. La vice-presidenta intenta de recollir part de la intervenció de Fernández, ex-company de govern, però no li surt el nom. “Com deia el diputat”, diu. “Perdoneu, ja no sé on sóc.”

Vilagrà retreu al PSC haver ressuscitat l’estratègia de Ciutadans en contra del català amb la proposta del trilingüisme a les escoles. I després prova de fer un rodolí no massa reeixit: “El català perilla amb Illa.” Abans d’acabar encara es treu de la màniga un últim dard per a Junts. “On és la número dos?”, es pregunta, en referència a Anna Navarro. “Només sabem que l’Olivia –la minyona mexicana– li porta l’esmorzar”, continua. “Jo m’ho preparo tot. Em llevo a dos quarts de sis per ser a les nou a palau, que si no el president em renya”, afegeix.

I finalment, Aragonès puja a l’escenari. La gent s’alça de les cadires i l’ovaciona. El president retorna els aplaudiments i aixeca el puny. Dos guardaespatlles es col·loquen a banda i banda de l’escenari. Ell recorda que el seu pare va estudiar a Terrassa, on ara viu el seu germà. La seva veu sona amb més força que la resta. No és clar si és un foc intern o li han apujat el volum. Aprofitant que és el Primer de Maig, recorda que el seu govern, amb la feina de Roger Torrent, va facilitar que l’antiga Tag Automotive –afectada pel tancament de la Nissan–, en compte de tancar, passés a mans de Taurus.

Les converses de les taules del bar, les corredisses d’uns nens i els lladrucs d’uns gossos es barregen amb el míting. I no plou, malgrat la previsió. Aragonès reivindica l’actuació d’ERC en matèria antirepressiva amb els indults, la reforma del codi penal i la llei d’amnistia. “Malauradament, l’exili encara continua”, diu, tot mencionant Marta Rovira i Ruben Wagensberg. A la resta s’hi refereix anomenant-los “companys d’altres formacions polítiques”.

“No hem acabat la feina, la governança republicana tot just comença”, insisteix Aragonès, que es marca tres fites per a la nova legislatura: establir les bases d’un referèndum acordat i validat per la comunitat internacional, assolir el finançament singular i reforçar l’estat del benestar i el català. “Els pròxims quatre anys el país no pot estar al servei de la Moncloa i no es poden limitar a un retorn personal”, afegeix, en referència a Illa i Puigdemont.

I acaba amb un avís: si Junts aixeca l’espantall d’un retorn del tripartit, ERC parla de l’amenaça de la sociovergència: “Si poden es posaran d’acord per expulsar-nos de la Generalitat.” El míting s’acaba i els altaveus escupen música a tot drap, com ara “Bailoteo”, dels Tyets. Aragonès i la resta dels participants es fan fotografies, mentre els operaris recullen i pleguen les cadires. “Nosaltres hem d’anar a la nostra”, diu un dels assistents. “Sí, les enquestes no se les creu ningú”, li respon un altre.