Dotze minuts per explicar el món

Si heu anat als estudis de TV3 de Sant Joan Despí aquesta última setmana, només d’entrar-hi hi deveu haver vist un canvi. El monòlit conegut com ‘la Pedra’ ara està cobert per una lona blanca que diu: «El 10 de maig del 1983 el Parlament de Catalunya va aprovar per unanimitat la llei de creació de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió.» Va ser el 30 de maig, a les 13.30, en un acte simbòlic –tots els actes simbòlics i reivindicatius se solen fer davant del monòlit–, que els representants dels treballadors de la casa van cobrir la placa original amb aquesta lona, perquè ja ningú pugui llegir el que hi deia abans: «Estudis de la Televisió de Catalunya, inaugurats pel M. H. Sr. Jordi Pujol Soley, president de la Generalitat de Catalunya.» Volien democratitzar o «despujolitzar» la Pedra, però, com deia el periodista Àlex Gutiérrez en un article d’opinió al diari Ara, «hi ha una certa paradoxa freudiana, en aquest renegar del passat pujolista de TV3», perquè «per molt lamentables que siguin les revelacions sobre les activitats privades de l’expresident català i la seva família, això no anul·la que, en el seu balanç polític, hi tingui dos grans encerts com són la creació de TV3 i la immersió lingüística». El periodista tanca la peça amb una afirmació que no em puc estar de reproduir aquí mentre l’aplaudeixo amb els peus (perquè amb les mans la teclejo): «Aquesta remodelació de la pedra no deixa de ser una constatació que la cadena va néixer amb prou pluralitat interna perquè, 34 anys més tard, els fills de TV3 neguin el pare.»

Però no us vull parlar de la Pedra, avui. Ni de Jordi Pujol. Encara que de la primera se n’ha parlat més aviat poc, i en canvi del segon se’n parla massa i tot. És que fa uns dies vaig visitar TV3, vaig veure el monòlit amb la nova «inscripció» i la periodista que m’acompanyava em va explicar això de la lona, passadís endins cap als serveis informatius de la casa, i com que aquesta periodista era la Laia Servera, presentadora de l”InfoK’ des del gener del 2016, em va venir una pregunta al cap: com explicarien a l”InfoK’ –per als que no el coneixeu, sapigueu que és un telenotícies pensat perquè l’entenguin els nens– això del monòlit despujolitzat?

Em va venir a la memòria l’especial que van dedicar a Fidel Castro el 28 de novembre de 2016, sis minuts gloriosos per retratar un personatge i fer-lo entenedor (en la mesura que es pugui) per als més petits de casa. Començava amb una descripció física de Castro i de seguida entrava en matèria: «Ha manat d’una manera tan especial que se’l coneix arreu del món.» No arrufeu el nas davant d’aquest especial, és només la introducció, per anar escalfant motors i entrar en matèria a poc a poc. Hi ha una imatge d’aquest especial que ho diu tot: la Laia és al plató i a una banda, l’esquerra de l’espectador, té una foto de gent saltant i rient i a l’altra, a la dreta, una de tot de gent plorant i lamentant-se, i amb aquest fons explica que arran de la mort de Castro hi ha hagut gent que «ha plorat desconsoladament» i en canvi uns altres «ho han celebrat com si els hagués tocat la loteria». I just després vénen uns gràfics, amb la pantalla dividida en dues meitats, per explicar pros i contres de Castro d’una forma clara i fer entendre que tant pot ser considerat «un superheroi o un àngel» com «un dictador o el mateix dimoni» (són paraules de l”InfoK’). I aleshores passen a explicar el bloqueig dient que és com si Cuba fos una mena de «càpsula del temps» situada al 1959, que «sembla un país d’una altra època» i veiem imatges de cotxes americans dels anys seixanta circulant pels carrers acolorits i rònecs de l’Havana.

Són sis minuts gloriosos, deia abans, els de l’especial sobre Castro, que no m’estranyaria gens que es fessin servir com a material didàctic a les escoles o fins i tot als instituts. Hi ha ple de reportatges de l”InfoK’ que vull pensar que tenen vida més enllà de la seva emissió en antena de dilluns a dijous a dos de vuit del vespre. «L’escola ha de canviar, i ho fa, i necessita bons materials, adaptar-se al món connectat i aprofitar-se’n. Els mitjans hem d’assumir la funció educadora i de servei, casar les necessitats dels nens, les escoles i els instituts, les explicacions sobre com funciona el món, i la gent que intenta arreglar-lo», ho deia el periodista Carles Capdevila al seu article «Escampar l’esperit de l’InfoK», el 15 de gener de 2016.

L”InfoK’ és un projecte de l’escriptor i guionista Joan Carreras que es va començar a emetre el 23 d’abril del 2001, amb Jordi Pujol encara de president de la Generalitat de Catalunya (ho va ser fins al 2003). Durant aquests setze anys, ha anat recollint premis i reconeixements tant des del sector educatiu com també des del comunicatiu, tots merescudíssims i encara em semblen pocs. Dilluns passat, 5 de juny, quan vaig tenir la sort de visitar-los i veure com preparen el programa, la Laia Servera em deia: «Avui hauríem d’obrir el programa amb l’atemptat de Londres, però hem decidit girar-ho, ja ho veureu.» El programa començava així: «Aquest cap de setmana hi ha hagut un altre atemptat amb víctimes al Regne Unit. A Londres, la capital. Segur que ho heu sentit. I segur que sabeu, també, que l’objectiu dels terroristes és fer-nos agafar por. Doncs precisament per lluitar contra la por, ahir es va fer, a la ciutat de Manchester, el concert One Love Manchester…» I les primeres imatges que vam veure van ser les del concert, música contra la por.

Torno a la Pedra i «als fills de TV3 que neguen el pare», tal com deia Àlex Gutiérrez al seu article, i m’atreveixo a dir que tots els que fan l”InfoK’ van créixer, com jo, veient TV3, i que qualsevol dia ens poden sorprendre amb un especial Pujol a l’altura del que van dedicar a Castro l’any passat, amb els pros i contres ben endreçats a cada banda de la pantalla i una visió de conjunt del que va ser el pujolisme en uns altres sis minuts gloriosos que a casa veurem en família, perquè de vegades els pares no sabem explicar el món, que prou ens costa d’entendre’l, i perquè amb el guiatge de Servera i equip ens sentim més forts i amb més eines per respondre les preguntes que ens fan els fills després dels dotze minuts diaris (només de dilluns a dijous i mentre dura els curs escolar) més útils i aclaridors de la televisió pública.