Dos vells

El cos fràgil que cedeix al temps, els ulls que s’enfonsen a les conques, la pell tacada i translúcida, les cames que amb prou feines aguanten, la veu prima, les mans com sarments, arrugues pertot: els vells que no veiem, els vells que molesten, que es mouen a poc a poc i sordegen i fan lleig en aquest món d’aparença i pampalluga i tot nou i d’aparador, els vells que, ben mirat, ni tan sols anomenem (som els reis de l’eufemisme i el subterfugi: avis, jubilats, tercera edat, qualsevol cosa que ens eviti d’encarar l’evidència, que els uns són joves i els altres… vells).

Els vells. Ells. Com si nosaltres no ho haguéssim de ser mai.

A Conxín l’acaben d’enterrar. Ho sé perquè sonaven les campanes i dues veïnes de seguida s’ho han explicat. El qui, primer (qui s’ha mort? Conxín. Quina Conxín? La de tal i etcètera), i de seguida el què. La mort (una altra presència invisible) pot ser, de vegades, pràcticament una notícia de servei (que la darrera volta que la vaig veure em va explicar això, que a quina hora és el soterrar). En aquest cas, però, l’ha acompanyada una fonda indignació. Contra els fets concretíssims, contra el món en general i la por que ens pugui passar res de semblant. Una indignació i una incredulitat tristíssima. Un simple repetir Ai no, per  favor, en saber el detall. Perquè Conxín s’ha mort en una residència. Com tanta gent, és cert: quina és la història? Que s’hi ha mort dos dies després que el fill la hi portés. Sí, però estava molt malalta. Sabien que no duraria gaire més. Tenia contractats uns assistents. Coses que passen. Les circumstàncies. El fet, tanmateix, el fet que ha alçat la indignació de les veïnes, que ara evoquen Conxín i recorden que era una bona dona, i que tenia el cutis tan fi, és que no s’ha pogut morir a casa. Perquè el fill li havia venut el pis. El fill mateix, ho havia fet. El fill. Amb ella a dins. I que, com que la dona encara hi era, la transacció preveia un mes de marge abans que el nou propietari no en prengués possessió. Trenta dies: temps suficient per a acabar-se de morir.

Però Conxín no ho devia saber, això. O no ho devia voler encara. La vida és també molt punyetera.

Potser ja no se n’ha sentit, comenta una veïna.

I l’altra es posa així una mà a la cara li diu que Potser no, i que Espere que no.

Avui, que transcric aquestes paraules i la història que descriuen, tan real i tan crua i tan trista, tinc encara recent a la pupil·la la imatge fràgil del Cinto, l’avi del Clot que, a noranta-dos anys i amb una incapacitat del 75%, volen desnonar perquè té un lloguer de renda antiga (quina impertinència, oi?, quina gran inconveniència) i diuen que s’ha endarrerit en el dia del mes en què el fa efectiu. La justícia espanyola ho ha interpretat com a impagament i ha establert que l’han de fer fora. De moment, s’ha aconseguit d’aturar-ho. Per la mobilització social, perquè l’Observatori del Turisme i l’Habitatge del Clot i el Camp de l’Arpa ha dut els fets a l’Oficina de l’Alt Comissionat dels Drets Humans i perquè l’ONU, patam, els ha fet cas i ràpidament ha respost que això s’ha d’estudiar. I que ho aturin, mentrestant. Que no és vinculant, però que és l’ONU. I s’ha ajornat tot.

El Cinto explica que en aquell pis del Clot hi ha mort el seu pare i la seva ‘senyora’. Hi té ‘records de vell’. És casa. Hi viu d’ençà de l’any 1931. I li brillen els ulls quan diu que ell, al barri, hi tenia botiga. I després, amb la tranquil·litat de l’ancià conscient del temps de descompte, hi afegeix: ‘Segurament em moriré aviat.’ I, sobretot: ‘Em vull quedar aquí perquè és la meva vida i ja està.’

És això. Aquest intangible. Aquest respecte final.