Dos sentits de llibertat

És gairebé universal que la llibertat es reclama quan hi ha privació. Durant segles a les masses de vassalls els ha mancat fonamentalment dues coses: llibertat i els mitjans de producció. “Terra i llibertat” era el lema d’una organització anarquista russa dels anys seixanta i setanta del segle XIX, d’on prengueren nom el diari anarquista fundat a Gràcia l’any 1888 i el que es publicà l’any següent a Madrid, abans de traslladar-se a Barcelona el 1906 i passar a ser editat per la FAI el 1930. Aquell lema, que també fou adoptat per Emiliano Zapata durant la revolució mexicana, no tenia tradició a Catalunya. “Llibertat, igualtat, fraternitat” era el mot d’ordre de la Revolució Francesa, però a Catalunya la revolta s’havia fet al crit de “Visca la terra! Muira el mal govern!” El Corpus de Sang no el catalitzà pas la idea de capgirar el món; ni encetà cap revolució anarquista contra el govern com a tal. Era una explosió social contra l’alteració d’una legitimitat anterior per imposició de la política centralitzadora de Felip IV de Castella i el seu privat el comte-duc d’Olivares. Els segadors clamaven contra el mal govern i contra els traïdors, és a dir, contra els catalans que executaven els abusos de la corona.

Per no perdre’s en el laberint de les abstraccions i les disputes estèrils que hi surten com furóncols, convé tenir present l’advertiment d’Isaiah Berlin: “Les paraules, idees i accions polítiques només són intel·ligibles en el context dels afers que divideixen les persones que les utilitzen.” Si no entenem la naturalesa dels problemes, difícilment entendrem el sentit dels mots que hi aboquem, i si no entenem l’ús que fem de les paraules tampoc no entendrem la nostra actitud davant els problemes.

Dels molts problemes dels catalans, n’hi ha que els afecten com a catalans –i no sols com a espanyols, europeus, occidentals o, en el vessant més particular, com a pagesos, urbanites, consumidors, pares o fills, dones i homes, estudiants o jubilats. Entre els problemes que els afecten com a catalans, és a dir, com a persones amb un sistema d’identificacions socials que inclou la identitat nacional, hi ha la manca de llibertat. Així es desprèn de les pancartes exhibides a les manifestacions abans i després del referèndum del 2017 amb eslògans com “Freedom for Catalonia”, “Llibertat presos polítics” o simplement “Llibertat”. I no hi ha cap dubte que la majoria de catalans, si els haguessin preguntat per a què volien un referèndum d’independència, hauria respost que per a gaudir de més llibertat. L’eufemisme “dret a decidir”, que Artur Mas invocà per satisfer la demanda social d’un referèndum, reclamava la llibertat d’encetar un procediment d’autodeterminació sense coaccions de l’estat, que ja havia intervingut de manera molt grollera quan revocà una part essencial de l’estatut d’autonomia.   

A banda els empresonaments per raons polítiques, que no ofereixen cap problema d’interpretació filosòfica o moral, val la pena d’aprofundir en el caràcter de la llibertat que reclama l’independentisme, una llibertat que no és pas evident a tothom, si jutgem per la dificultat que l’independentisme troba per a imposar el seu relat. En un famós assaig, Berlin analitzà dos dels sentits principals del mot “llibertat”. El primer sentit, que anomenà llibertat negativa, concerneix tot el que es pot fer sense interferències de ningú. Dit a la manera popular: és la potestat de fer allò que ens ve de gust, allò que ens dóna la gana de fer. El sentit negatiu sembla cobrir prou bé la reivindicació catalana, que suposa la interferència de l’estat en àrees en què els catalans voldrien poder actuar d’una manera diferent de com ho fan. Si algú posa en dubte la interferència estatal acusant la reivindicació de victimista, el catalans sempre podran remetre’s a l’evidència assenyalant, per exemple, que l’estat impedeix d’institucionalitzar l’idioma en tots els espais de la vida pública. O que priva el govern autonòmic d’aplicar les competències transferides, blocant-les amb lleis d’harmonització de les autonomies o recorrent sistemàticament contra la legislació del parlament català al Tribunal Constitucional. Tot això i més és incontestable, però no es pot descartar que la causa última de la dependència sigui la incapacitat política –una possibilitat per a la qual també hi ha evidència abundant.

L’experiència reiterada de mal govern i fins de desgovern en diverses èpoques no es pot atribuir exclusivament ni principal a manca de llibertat política. Xavier Rubert de Ventós rebatejà els Països Catalans amb la sigla PPP, Països Políticament Pobres. Repassant la història del país o països fins a l’actualitat, diria que els escau més l’acrònim PPE, Països Políticament Estúpids. No pas perquè, a la manera del capitalisme més darwinista, consideri la pobresa correlativa de la deficiència mental, sinó perquè en política la pobresa de recursos no és cap descripció d’una mancança ingènita, sinó una metàfora de la incapacitat demostrada per a copsar les oportunitats. En camí de bastir una de les nacions més potents d’Europa entre la baixa edat mitjana i el Renaixement, els catalans ho varen perdre tot, peça a peça, com hereus escampa d’una família opulenta en altre temps. I en l’etapa moderna, quan Catalunya concentrava la riquesa peninsular i era pionera a modernitzar la societat, malbaratà l’avantatge en orgies autodestructives astutament aprofitades per l’estat. Aquí caldria recordar les cinc regles de l’estupidesa del professor Carlo Cipolla, alterant la tercera, la regla d’or, per a adaptar-la a l’especificitat nostrada. L’estúpid –diu Cipolla– és qui perjudica els altres sense beneficiar-se’n o fins i tot amb perjudici per a ell. La nostra variant seria: l’estúpid és qui es perjudica ell mateix pensant-se perjudicar uns altres que acaba beneficiant.

El sentit positiu de llibertat deriva del desig de ser el propi amo, expressat en el lema “els catalans no tenim rei”. Aquest sentit es diferencia de l’anterior, en què l’accent es posa en el propi albir i racionalitat, en la voluntat d’autodeterminació i de responsabilitat, mentre que la llibertat en sentit negatiu consisteix a no ser privat per altri d’actuar d’acord amb la voluntat pròpia. La diferència sembla molt petita, però històricament ha tingut conseqüències importants, explica Berlin, a causa de la força inercial, del momentum, que prengué la metàfora d’autodomini.

No disposo d’espai per a resseguir l’argumentació de Berlin, i em limito doncs a apuntar les conseqüències del desig d’autodeterminació quan es predica d’un subjecte dividit entre un jo veritable, racional o judiciós –la Catalunya real d’alguns polítics, posem per cas– i un jo passional, ignorant del seu interès, ofuscat, recalcitrant. Amb aquesta bifurcació del subjecte de la llibertat, es poden bandejar les preferències i els sentiments de les persones empíriques, coaccionar-les i oprimir-les en nom del seu ésser veritable. I fer-ho amb convenciment que els objectius superiors coincideixen amb la llibertat del jo real, malgrat que el jo empíric ignori el seu interès autèntic. La llibertat en sentit positiu pot derivar en la idea que cal fer triomfar la forma de vida correcta, arrossegant-hi els repatanis per tots els mitjans necessaris. La forma de vida correcta és sinònim de correcció política, una idea que no és de dretes ni d’esquerres, car enllaça la tirania dels tradicionalistes –la Inquisició o el maccarthisme– amb la dels revolucionaris –la guillotina i el Gulag. Tenia raó Pilar Rahola criticant diumenge passat el relat de l’esquerra catalana –ella en deia “determinada esquerra”, però la veritat és que costa molt de discernir-ne cap altra– com un “problema de llibertats”. Denunciava “l’assetjament, coerció, amenaces i censura ideològica” en nom de la correcció política. És a dir, en nom de la llibertat entesa en el sentit positiu de Berlin de domini d’altri damunt la base de creure’s en possessió de la veritat. Rahola ho reblava al·ludint a l’experiència històrica de la qual he fet esment abans en parlar d’orgies autodestructives: “Per dir-ho clar i català: estem patint una esquerra amb tics totalitaris que no és nova a Catalunya, com bé ens recorda la memòria tràgica.” Durant dècades l’experiència del franquisme induí a confondre totalitarisme amb feixisme, que a Espanya és bàsicament d’arrel castellana, tot dissimulant que el totalitarisme tenia uns altres ascendents ideològics en terres catalanes.

Berlin creia que les nacionalitats oprimides no cerquen llibertat d’acció sense traves sinó una cosa més simple: ser reconegudes com a entitats col·lectives amb voluntat pròpia i decidides a actuar d’acord amb aquesta voluntat. Perquè hom es pot sentir privat de llibertat pel fet de no ser reconegut com una persona capaç d’autogovernar-se, però també com a membre d’un grup no reconegut o no prou respectat, i aquest sentiment acostuma a traduir-se en desig d’emancipació del grup o nacionalitat en qüestió.