04.01.2023 - 21:40
|
Actualització: 05.01.2023 - 10:19
No havia passat mai en la història que un papa de Roma oficiés el funeral d’un altre papa. Això converteix la cerimònia d’avui al Vaticà en un acte únic i excepcional, ple de detalls molt reveladors sobre com s’expressa el poder de l’església i sobre com es concep a si mateixa com una monarquia –l’única monarquia electiva del món, tret del cas peculiar dels coprínceps andorrans.
Vegeu el funeral ací:
De fet, quan Joseph Ratzinger va abdicar del papat, ara fa deu anys, el Vaticà va haver d’inventar-se un protocol nou per a tractar una situació insòlita. Benet XVI no era el papa però era un papa. I un papa viu, tan viu com Francesc, que l’havia succeït. Havien hagut de passar prop de dos mil anys i 266 papes perquè es donés una circumstància com aquella i la solució que van trobar va ser apartar-lo de la mirada pública i enclaustrar-lo al monestir Mater Ecclesiae. No deixar que tingués una vida pública. Tanmateix, la mort ha retornat Benet XVI a la vista de tothom i ha obligat a elaborar un ritual inèdit per a qui va ser cap de l’Església catòlica, però també per a qui va ser el cap de l’estat vaticà.
Només hi ha un precedent acreditat de renúncia papal voluntària i cal remuntar-se al 13 de desembre de 1294 per trobar-lo: la famosa renúncia de Celestí V. El van enterrar amb hàbit de monjo i no pas de papa i sense la presència del seu successor. Una continuació lògica de la cerimònia cruel en què, quan va haver abdicat, els cardenals el van obligar a baixar del tron, treure’s la tiara i l’anell, despullar-se (les cròniques diuen que es va quedar amb la camisa) i deixar el bàcul a terra. Si renunciava, deixava de ser papa a tots els efectes; també, doncs, al de l’enterrament.
Per completar els precedents cal dir que només hi ha un altre papa que se sap segur que va renunciar –tot i que hi ha casos discutits en èpoques en què no hi ha documentació oficial. Va ser Gregori XII el 1415, forçat pels seus contraris. En aquest cas, el seu funeral, un any després, es va fer amb ell vestit de cardenal però sense la presència del successor. Així, doncs, avui, per primera vegada en la mil·lenària història de l’església, un papa enterra un altre papa.
La raó principal que això siga així és que l’Església catòlica va decidir l’any 607 que l’elecció del nou papa començaria sempre tres dies després de l’enterrament del papa anterior. Tres dies que després s’ampliaren a deu. Però, si bé la norma no va ser fixada fins aleshores, ja venia de molts anys enrere. Quan el rei moria, doncs, encara no hi havia el nou rei. Un fet que remarcava el caràcter electiu –singular, avui, però no tant en aquella època– de la monarquia vaticana.
Els gests del funeral
La primera mostra que el funeral serà diferent ja l’hem vista aquests dies. Perquè el cos de Benet XVI exposat als fidels no complia els requisits estrictes del protocol vaticà quan un papa mor. Per exemple, no va arribar en processó sinó discretament de matinada; el cos no s’ha exposat acompanyat per la creu pastoral que ha presidit l’enterrament de tots els papes; ni tampoc tenia el pal·li. I, evidentment, l’anell que duia al dit no era l’anell del pescador, símbol del papat i del qual només n’hi pot haver un.
Quan el papa mor, l’anell es destrueix en una cerimònia molt regulada en què el camarlenc el fa miques amb un martell de plata. En el cas de Benet XVI, l’anell fou destruït en una cerimònia íntima. Va ser l’últim anell d’or, perquè en un dels primers signes del canvi que volia imposar el papa Francesc, va decidir que el seu anell seria de plata i no pas d’or, com havia marcat la tradició fins aleshores.
Però el funeral d’avui encara és marcat pels gests rituals. En primer lloc, no hi haurà delegacions oficials, tret de la italiana i l’alemanya, perquè el funeral no és un funeral d’estat. Per tant, tots els caps d’estat i de govern que s’apleguen a Roma avui seran tractats com a convidats personals del pontífex i no pas com a representants dels seus països. Entre més, hi haurà el copríncep episcopal andorrà, Joan-Enric Vives, el rei dels belgues, el president de Portugal, Marcelo Rebelo de Sousa, els de Polònia i Hongria i la reina Sofia d’Espanya. Molts estats, a la vista del caràcter privat de la invitació, han decidit de ser representats pels seus ambaixadors davant la Santa Seu.
Els matisos reveladors de l’estranya situació es deixaran veure durant tota la cerimònia. El papa Francesc la presidirà però no l’oficiarà, encara que estarà al càrrec de l’homilia, i segons que ha avançat el servei de comunicació de la Santa Seu, s’estarà assegut tot el temps. També el ritual de les darreres pregàries de la diòcesi de Roma i de l’Església Oriental serà suprimit per marcar que hi ha un papa en actiu i que la seu vaticana no és vacant. I un detall final: com que el mort no és el papa, avui és dia feiner al Vaticà. Però, dit això, la circular enviada als treballadors de la ciutat insisteix que tot i no ser dia de festa, poden assistir al funeral “encara que siga hora de feina”. El ritual i la diplomàcia, aquesta saviesa acumulada durant dos mil anys, apareixen, doncs, fins en el detall més petit. No endebades avui és un dia per a la història.
