Els famosos dos milions

Els independentistes diem que som, per arredonir, dos milions. Dos milions seixanta-tres mil tres-cents seixanta-un, quan volem ser exactes. La xifra és tremenda, certament, i és temptador fer càlculs de la lletera partint de la base d’aquest capital social: imagineu-vos què passaria si dos milions de persones féssim això, allò o allò altre.

L’última són les eleccions espanyoles. Amb la convocatòria impacient del PSOE, els independentistes han tornat a engegar la calculadora dels números absoluts: imagineu-vos dos milions de vots que, a Madrid, es traduirien en tants escons de blocatge; o tot al contrari: imagineu-vos dos milions de no-vots per als qui ja tornen a prendre mides de les butaques del Congreso, o de les poltrones del Senado, per encetar un altre santornem-hi autonomista. I ens discutim a mata-degolla per vendre la nostra raó com si fos possible, de manera absoluta, rodona, l’una cosa o l’altra: imagina’t que, imagina’t que.

L’única certesa sobre les espanyoles, i ja en parlarem un altre dia, és que una crida a l’abstenció –a dissoldre’s en l’aiguabarreig del ‘no ho sap/no contesta’– ho té més difícil per a reeixir que una crida a votar –a fer-se visible sobre el terreny de l’adversari. Més que res perquè, justament ara que tenim el pic d’atenció fora-fronteres, forçar-nos a diluir la taca catalana en el mapa de coloraines de l’estat és massa demanar, potser, per a un poble que fa segles que s’escarrassa per tot el contrari: ser, ser-hi, i ser reconegut com a tal.

Tot això, fixa’t tu, sense entrar en discussions sobre si és fenya nostra o no és fenya nostra blocar cap govern d’Espanya, o si hem de salvar o no salvar un regne que no vol ser salvat de re, o si hi hem de deixar els escons buits o no els hi hem de deixar per la cosa simbòlica que ens agrada tant. A parer d’aquesta humil secessionista, què fer amb els escons espanyols un cop guanyats sempre serà secundari davant de la importància transcendental de ser, de ser-hi, i de ser irrebatiblement visibles, que és el punt zero d’aquest conflicte.

En general, desaprofitar les oportunitats ‘notarials’ per confirmar que hi som és un luxe que no sé si ens podem permetre. Ho vam veure no fa pas gaire, en la que podria ser la prova pilot de les decisions a contrarellotge: amb l’1-O encara a flor de pell, i sota la humiliació del 155, dos milions d’independentistes van decidir, de grat o de mala gana, de ratificar la seua existència en la convocatòria il·legítima del 21-D. No se sap quants va treure de casa a rossegons la generositat de la CUP, ni tampoc quants ja no haurien comprat cap cotxe de segona mà als líders en qui havien confiat l’1-O, però en tot cas, que consti documentat, ningú de naltros no ha renunciat a la xifra que va superar l’oficial del referèndum. Des d’aquells que prendrien l’aeroport demà mateix fins als titllats de lliristes i processistes, cap d’ells no ha deixat de sumar-se a l’altre a l’hora de reivindicar la xifra màgica.

La cara B dels dos milions ve després, i és el famós ‘per a fer què?’. Perquè cada vegada que no ens posem d’acord en un què, i ja penso en el futur, hem de tenir en compte quants de menys som de manera efectiva. Quants ens n’hem de descomptar quan esdevenim un moviment dels uns contra els altres, que cada vegada és més sovint. Quants som de menys per la via unilateral, per exemple, i quants en cal restar per la via de tornar a començar intentant forçar –canviar– Espanya. I, en aquesta resta dolorosa i arriscada, considerar quants de naltros seríem capaços d’estovar les nostres fèrries posicions per sumar-nos, si s’escau, a una majoria de companys de lluita favorables a una estratègia diferent de la nostra. Companys de lluita a qui menyspreem, a qui hem dit el nom del porc i amb qui només volem la independència per perdre’ls de vista per sempre més.

El tema és delicat, perquè ens toca la fibra de l’orgull, però si no ens ho mirem de cara, correm el risc d’anar atomitzant el capital dels dos milions d’independentistes en embranzides de tants caps, tants barrets. Mentre no ens posi a prova la unitat d’acció esperada, ens hi posarà la crida a abstenir-se o a votar a les espanyoles, les manifestacions com les de dissabte o la vaga general de demà passat, i també iniciatives de sofà que podrien ser molt potents amb dos milions d’adults a darrere, com ara la desconnexió de l’Íbex o el Consell de la República, i que declinem amb aire aristocràtic perquè nye, si no és per fer la independència directament amb mi no hi compteu. Amb més o menys ganes, el moviment només serà prou fort si, en cada oportunitat de ser-hi, sabem fer l’exercici de canviar l’animadversió caïnita per la generositat, i a veure què passa. O això, o parem de dir que som dos milions i de donar més la tabarra.