I mentrestant, què en traiem de ser dos milions?

No sé si aquesta columna havia coincidit mai en un 23 d’abril, Sant Jordi. Més segur és que no havia coincidit mai en un Sant Jordi esquitxat per una campanya electoral espanyola. I més que esquitxat, tacat per un judici polític contra els independentistes catalans. Ja no és tan excepcional, malauradament, que coincideixi amb l’existència de presos polítics i milers de processats per l’1-O. Entre aquests, enguany, hi ha els encausats pel sinistre jutjat número 13 que passaran la diada en agonia: són els condemnats a pagar la fiança de 5,8 milions d’euros, conjuntament, aquest divendres dia 26.

L’abús és inefable: 5,8 milions, la ruïna o la vida. Més que no va destinar l’ONU a pal·liar l’emergència sanitària i alimentària a Etiòpia fa uns anys. Més que el cost de construcció de la nova terminal de l’aeroport de Reus que figurava als comptes del PSOE. La mateixa xifra, aproximadament, que el Barça obtenia en beneficis a les primeres gires d’amistosos pels Estats Units. Més que no va recaptar Bernie Sanders en 24 hores, de tot el món, per a la seua candidatura a les eleccions del 2020. El pressupost sencer per a la primera plataforma d’intercanvi transfronterer de ciència de dades en cardiologia.

Aquesta és la dimensió de l’espoliació: xifres del nivell de grans projectes, grans inversions i grans recaptacions. Sense tenir en compte que l’any passat, en aquesta hora, els tribunals espanyols ja havien sostret de l’independentisme vora 8 milions d’euros en concepte de fiances. De la caixa de solidaritat van sortir la meitat dels 5,2 milions que el Tribunal de Comptes va reclamar a Mas, Ortega, Homs i Rigau pel 9-N, que ja no se’n recorda ningú, però van haver d’arribar a la xifra posant-hi el patrimoni d’aval. I de la caixa de solidaritat també va sortir el rescat més recent, de 6.000 euros, imposat a una antifeixista de vint anys després de deu dies de presó provisional per haver protestat contra Vox.

I avui són 5,8 milions, la caixa de solidaritat està exhausta i molts de naltros també. El primer dia, alguns van fer els càlculs de la lletera que tant ens agraden als indepes: si dos milions dels votants de l’1-O hi posessin cadascun tres euros… Dos milions, a la baixa, per a eximir-ne aquells a qui no els sobren ni tres euros a final de mes. Dos milions, a l’alça, per convertir en un sospir anecdòtic aquest nou intent de destruir les vides d’alguns dels col·laboradors del referèndum i les seues famílies. Doncs això: si dos milions hi posessin l’import d’un parell de cafès, o el preu d’un vermut de diumenge, o l’equivalent al descompte dels llibres que comprem per Sant Jordi… Aquí ho deixo, que es diu ara.

Però és allò que passa: per a segons què, no som dos milions de cap manera. Sobretot quan hi intervé la ràbia, que és poc calculadora: la reflexió ve a ser que, com que alguns de dalt ens han enganyat –diuen–, traït, arrossegat al cul-de-sac on som ara, doncs que es fotin tots: els de dalt, els de baix i els del mig. Que paguin els caps de turc que vagin decidint alegrement els jutges, que jo estic molt, molt emprenyat…, nen, nena, cobra’m el gintònic. I aquells hipotètics tres euros per cap esdevenen uns hipotètics deu, cinquanta, cent euros per barret, o l’esforç econòmic impossible que el jutge pretenia amb la fiança fatal.

Una cosa semblant passa, ja que hi som, amb les eleccions espanyoles, que tampoc no resisteixen els castells a l’aire: ni dos milions d’indepes s’hi abstindran en un cop de força simbòlic, ni dos milions hi votaran en ple per frustrar-los les intencions. I malgrat que ho sabem, que els resultats ens cauran a sobre a tots igual –als de dalt, als de baix i etcètera–, sembla que ens haurem de conformar amb aquell mig camí que sempre ens deixa ‘a les portes de’. Hem declarat la independència però no anava de debò; som república però tenim la nòmina al Sabadell o a CaixaBank; som dos milions amb el vent de cara, però els represaliats que no m’interessen ja s’espavilaran; al Congreso no hi hem d’anar a fotre res, que ja vam votar l’1-O, però truca al gestor que ja tinc l’esborrany de la renda.

Com que ja no ens tornarem a llegir fins passat el 28, no ho podem evitar: qui segueixi aquesta columna ja sap que aquí som partidàries de votar a tot arreu on puguem fotre el nas, si és Espanya, Espanya, si fos França, França (contra el lingüicidi del català i l’occità, per exemple), si fos els Estats Units, els Estats Units (contra l’impacte climàtic de Trump, posem per cas). Com també sabem que seria més fàcil de convèncer un indepe abstencionista perquè votés Vox abans que a ningú entre els dos milions que diem que som des de l’1-O, en una il·lustració perfecta de la dita marcial castellana ‘que es foti el capità, que jo no menjo ranxo’. De manera que xiquets, aprofitant que és Sant Jordi i esteu per coses més engrescadores, faré una previsió de pitonissa: amb aquest campi qui pugui indepe, aquesta ràbia mútua que és de tot menys calculadora, podem esperar encara moltes sancions, eleccions i contribucions al Reino d’Espanya: si més no, mentre les ganes de fotre’ns entre indepes siguin superiors a les ganes de fotre l’estat. Un estat que, a diferència de naltros, tant li fa per on començar a guanyar: si per dalt, per baix o pels costats.