28.12.2024 - 21:40
|
Actualització: 28.12.2024 - 21:47
Avui fa dos mesos que un fenomen meteorològic conegut com a gota freda o DANA va deixar caure una quantitat de pluja inassumible per a un territori com el valencià, clapat de rius i barrancs que corren secs i que han estat canalitzats, s’hi ha construït i han estat envaïts amb planificacions urbanístiques gens respectuoses amb els cicles de l’aigua, de la pluja i dels rius. Aquesta circumstància va topar, a més, amb un president de la Generalitat i amb un Consell farcits de negacionistes del canvi climàtic, de persones que no creuen en la ciència… De dirigents polítics irresponsables que no van fer cabal d’unes previsions meteorològiques que feia dies que avisaven que hi podria haver situacions de risc.
El president de la Generalitat, Carlos Mazón, fins i tot, es va permetre el luxe d’escarnir institucions com ara la Universitat de València, que sí que va prendre mesures. Ara hem sabut que aquell dia va abdicar de les seues funcions de president i es va posar el vestit de màxim dirigent del PP per anar a fer la política de més baixa estofa, la més ordinària que és anar repartint càrrecs ací i allà. En aquest cas, la direcció dels mitjans públics de comunicació. I per això es va entaular amb una periodista durant més de tres hores en un restaurant.
Aquesta nova versió del dinar acorrala encara més Mazón perquè és una resposta a la pregunta parlamentària del Partit Socialista, que demanava que presentés el tiquet del dinar. El pretext per a evitar de mostrar-lo és dir que no el pagava la Generalitat perquè era un acte de partit. D’aquesta manera, Mazón esquiva, de moment, que se sàpiguen detalls d’aquell presumpte dinar, com ara el nombre de comensals, què van menjar i a quina hora es va pagar el compte. Però entra en contradicció amb allò que va dir en la compareixença del 14 de novembre a les Corts, quan va explicar que havia mantingut l’agenda oficial perquè les previsions de l’AEMET deien que a la vesprada la situació milloraria.
Fora d’aquell refugi d’El Ventorro, on sembla que no arribaven ni els avisos ni els crits desesperats que demanaven ajuda, unes quantes comarques valencianes van viure un infern fet de fang i d’aigua. Van morir dues-centes vint-i-tres persones, tres continuen desaparegudes.
Dos mesos després encara ressonen les paraules del president de la Generalitat dient, abans d’anar a dinar, que a la vesprada tot milloraria, i al vespre, a dos quarts de deu, amb tanta gent negada i tanta gent refugiada en els pisos alts de les cases, dient que li faltava molta informació, que féssem cas dels avisos de les autoritats.
El president no ha plegat
Han passat dos mesos i el president de la Generalitat no ha plegat. Cap responsable del seu partit li ha recomanat que dimitesca. Divendres, Alberto Núñez Feijóo li va tornar a donar suport explícit i va dir que és l’únic dirigent políitc que fa el que ha de fer. Ningú no li ha dit que cap paraula de les que diu tenen credibilitat. Han passat dos mesos i Carlos Mazón continua fugint d’estudi. Sense assumir cap responsabilitat, sense demanar perdó a les víctimes, sense dir per què va tardar tant a prendre decisions que haurien salvat vides.
En aquests dos mesos, ha fet la compareixença del dia 14 de novembre a les Corts per a explicar una història que tenia poc a veure amb la realitat, i s’ha sotmès a dues sessions de control. En la darrera, va posar en pràctica allò tan poc subtil que diu que la millor defensa és un bon atac i va adoptar una actitud provocativa tot fent duet amb el conseller José Antonio Rovira. Entre tots dos van aconseguir traure de polleguera els grups de l’oposició. La presidenta de les Corts va haver d’interrompre la sessió durant uns minuts i, en la represa, en comptes de demanar disculpes, es va presentar com a víctima i va accentuar el to de perdonavides.
En aquests dos mesos, Mazón ha fet una remodelació del Consell esquifida i insuficient, perquè continua presidint-lo. Ha canviat la portaveu, que li fa d’escut protector en les conferències de premsa posteriors a les reunions del govern. La vice-presidenta Susana Camarero no dubta a tallar un periodista que demana massa explicacions dient que ja no hi ha res més a afegir, després de no haver dit res. Tot això passa quan Carlos Mazón no ha fet cap compareixença de premsa oberta ni cap entrevista a À Punt durant dos mesos duríssims per a milers de persones.
Canvi d’estratègia
Ara, Carlos Mazón ha passat de pantalla, no pels seus mèrits, sinó per necessitat. Ha passat d’estar més d’un mes amagat a reprendre l’activitat. Però ací també fa trampes. Reprendre l’activitat no és, per exemple, anar presencialment a les reunions del CECOPI, perquè allà hi ha periodistes i li podrien fer preguntes que no vol respondre. A les poques que li fan respon sempre amb frases prefabricades: “Som el govern que dóna més explicacions” o “Som el govern que fa més autocrítica, sempre fem autocrítica, constantment, fem autocrítica”. I a continuació d’això critica el govern espanyol.
Aquesta represa de l’activitat tampoc no ha consistit a visitar la zona zero, o a reunir-se amb cada batlle de cada poble afectat, siga del partit que siga. Fins ara s’ha vist únicament amb els del PP. El dia que feia un mes del desastre va anar a Utiel i es va passejar per un camí pedregós amb Ricardo Gabaldón, el batlle que va ser molt més previsor que no ell i que a primera hora del matí va decretar la suspensió de les classes. Aquest gest va salvar moltes vides, i encara hi van morir sis persones, a Utiel. També va anar a un polígon amb José Javier Sanchis, el batlle d’Algemesí, també del PP. Uns dies abans s’havia queixat amargament per la televisió que ningú no l’havia avisat que el Magre es desbordaria aquella vesprada. La realitat és que a migdia ja hi havia desenes de vídeos de l’aigua a punt de sobreeixir pel pont dels Maristes.
Ara Mazón es fa més visible, però sempre en llocs amables i confortables, on sap que ningú no anirà a importunar-lo. Dijous, en el mateix moment que se sabia l’enèsima versió d’aquell dinar mortal, Mazón s’havia posat una armilla reflectora per visitar les obres del TRAM d’Alacant i explicar que es construiria un aparcament alternatiu. També ha anat a gales i lliuraments de premis a Alacant. La vespra de Nadal va anar a l’asil de les Germanetes dels Ancians Desemparats.
Lliurament de claus a TikTok
Mazón ha tornat a Instagram i a TikTok, que són les eines que li agraden més per a fer propaganda. Dissabte de la setmana passada va anar, amb la vice-presidenta Camarero, a visitar un parell de famílies que ja s’havien instal·lat en els pisos recuperats de la fallida de l’antiga Sociópolis, a la pedania de la Torre. No va convocar la premsa, però es va endur l’equip de comunicació de la Presidència, que el va enregistrar parlant amb una de les persones que en aquell mateix moment rebia les claus del pis que li havien assignat per a un període de sis mesos. Ella agraïa al president aquell gest i ell li responia que ara ja ho tenia tot solucionat. Camarero, fins i tot, li deia que si necessitava qualsevol altra cosa no dubtàs a trucar-los directament. En un altre vídeo, també amb la vice-presidenta, havien exercit de governants d’hotel o de majordoms i havien inspeccionat que cada moble i cada complement de la casa fos a lloc. Se’ls podia veure com obrien i tancaven els armaris de la cuina i agafaven una tassa, o xafaven una estora o tocaven un llit per comprovar la qualitat del matalàs. Aquests muntatges, en vespres de Nadal, eren més propis d’una escena berlanguiana de Plácido que no d’un governant del segle XXI que té l’obligació de protegir la ciutadania sense fer-ne ni publicitat ni un exhibicionisme tan impúdic. I que té prohibit per llei de participar en actes de propaganda com ara el lliurament de claus.
No assumir culpes
Aquesta és la nova vida de Carlos Mazón dos mesos després de la tragèdia, enmig de la ineficiència. No mirar les víctimes a la cara, no demanar perdó, no assumir cap culpa i esquitxar les responsabilitats sobre tot allò que es mou.
Una de les darreres polèmiques, a banda d’haver-se negat a mostrar la factura del dinar, té a veure amb qui té la competència per a retirar les desenes de milers de vehicles destrossats que encara hi ha a cada poble. Segons el president, el govern espanyol va dir que ho havien de fer els ajuntaments. La delegada d’aquell govern el contradiu i diu que les competències de seguretat les té el govern autonòmic.
En aquests dos mesos, la ciutadania ha sortit al carrer dues vegades de manera multitudinària per demanar la dimissió del president i l’obertura de diligències judicials. “Mazón dimissió” i “El president a Picassent” són els lemes que 130.000 persones el 9 de novembre i més de 100.000 el 30 de novembre van cridar pels carrers de València. Avui torna a haver-hi una cita, perquè torna a ser dia 29.
El paper de l’oposició
Tant el Partit Socialista com Compromís demanen sovint la dimissió de Carlos Mazón i en destaquen les contradiccions i la manca d’agilitat a l’hora de respondre a les necessitats de la població. Un cas ben especial ha estat el del retard en l’adequació dels cent tretze centres escolars malmesos per les riuades.
Compromís va anar més enllà de la crítica i va demanar als socialistes col·laboració per a presentar una moció de censura contra el president Carlos Mazón. El PSPV, que ací també fa el paper de preservar l’actuació del govern espanyol i justificar, per exemple, les absències de Pedro Sánchez, no s’ha avingut a fer aquest gest. Els equilibris i els càlculs en clau espanyola llasten la possibilitat de fer un front comú que pose les coses més complicades al president.
La devastació continua
Ha passat un Nadal trist i insuportable per a moltes famílies. També ha deixat estampes que pretenen ser alguna cosa semblant a la normalitat. Hi ha hagut Pares Nadal posant notes de color en el marró que embolcalla tots els pobles per on van passar les aigües. Semblen, encara, paisatges després d’una guerra. Encara hi circulen tota mena de vehicles militars; hi ha bombes que buiden garatges subterranis; desenes i desenes d’establiments de tota mena no han pogut obrir encara; alguns ja no obriran mai i hi ha baixos on encara no s’ha entrat a netejar, probablement, perquè no se’n localitza el propietari; hi ha soldats i bombers per tots els carrers; continuen actius els llocs on una part de la població va a cercar menjar calent. Alguns pobles han posat llums de Nadal en algun arbre, però hi ha carrers on encara no hi ha enllumenat; hi ha milers i milers de cotxes en descampats massa a prop de les zones habitades. Per bé que els equips no paren de netejar els carrers, d’arruixar-los amb mànegues a pressió, la pols sempre torna a eixir per cobrir-ho tot. Aquesta és la normalitat, ara, en tots aquests pobles de l’Horta Sud i les altres comarques malmeses per la gota freda del 29 d’octubre.
Ja fa dos mesos de tot allò, i passar pels parcs comercials i pels polígons encara és un recordatori de la ferida oberta, sobretot quan hom pensa que en aquell tanatori, en aquell centre comercial, damunt aquelles grues, s’hi van resguardar de les aigües centenars de persones que no van ser avisades de la barrancada que venia. No costa gens d’imaginar els crits d’auxili de la gent que telefonava a la ràdio perquè al 112 ningú no els responia. Transitar la pista de Silla és el record permanent d’aquells cotxes amuntegats i abandonats damunt la calçada quan l’aigua es va retirar. Hi ha restes de brutesa que s’ha quedat incrustada en el guarda-raïl, en la mitjana, o en les vores de l’asfalt.
