25.09.2024 - 21:40
El 30 de juny de 2021, Maria Salicrú-Maltas (Mataró, 1978) va llegir al Departament d’Història Moderna i Contemporània de la UAB la seva tesi doctoral. El treball, dirigit per Borja de Riquer i Jaume Ayats, té una extensió de quasi set-centes pàgines, es titula La Nova Cançó: aportació musical, repressió i censura (1958-1978) i es pot trobar fàcilment en el repositori de tesis doctorals de la Universitat Autònoma de Barcelona.
L’autora comença estudiant les obres de Raimon, els Setze Jutges i més intèrprets en català d’aquell període, juntament amb les influències que rebien de les cançons que aleshores es cantaven a França i a Itàlia. Una mostra de l’exhaustivitat de la investigació és que analitza un total de cent setze àlbums amb més de nou-centes cançons.
La segona i la tercera parts de la tesi se centren en dos punts molt relacionats l’un amb l’altre: la repressió contra els nostres cantants i els mecanismes de la censura. De fet, l’autora no se centra tant en els estralls concrets de la tisora —dels quals, amb més o menys exhaustivitat, ja fa temps que tenim constància—, com en el procés metodològic que es va proposar de seguir per arribar a identificar amb nom i cognoms els funcionaris que usaven la tisora i per treure a la llum els arguments que esgrimien a l’hora de brandar-la. En resum: esbrinar com funcionaven els implacables mecanismes de la censura, saber com i qui eren els censors (i les censores!) que els aplicaven, per quins motius ho feien i d’acord amb quins criteris justificaven les seves decisions “a la superioritat”.
Confesso que la meva experiència en tesis doctorals és gairebé nul·la, però tot repassant el treball de Maria Salicrú-Maltas la impressió que m’arriba és la d’una gran exhaustivitat. En aquelles planes es percep clarament el batec d’una pila d’anys escorcollant arxius i seguint el rastre dels censors d’una manera gairebé detectivesca. En posaré només un exemple, que em sembla prou il·lustratiu del que dic: les cent darreres pàgines de la tesi són dedicades a detallar peça a peça les cançons dels Setze Jutges i dels altres companys de viatge i, en cada tema, l’autora —que, a part d’historiadora, és etnomusicòloga— informa del compàs, la tonalitat, el ritme, l’estructura de la lletra, la versificació i l’acompanyament (que, quan és a la guitarra, s’entreté a definir, a més a més, si és fet amb el polze i tres dits, amb arpegis curts o llargs, amb punteigs o rascant les cordes cap amunt o cap avall).
Podeu comprar Aquesta cançó, no! de Maria Salicrú-Maltas a la botiga de VilaWeb
Una estructura d’estat
I ara, tres anys després de la lectura d’aquella tesi, Maria Salicrú-Maltas publica amb l’editorial Comanegra Aquesta cançó, no!, un llibre de més de tres-centes pàgines que se centra en les parts d’aquell treball inicial dedicades a la repressió i a la censura que es va exercir sobre la nostra música popular durant els anys foscos del franquisme i, una mica més enllà, fins a la transició. Una de les perles del llibre, per exemple, és una llista de més de setanta censors amb noms, cognoms i trajectòria professional que il·lustra amb cruesa en mans de qui es posava la responsabilitat de fer passar per l’adreçador els músics o cantants que pretenien dir coses no grates a les orelles del règim. De fet, crec que una de les maneres de llegir Aquesta cançó, no! és considerant-lo un apassionant (i apassionat) relat d’intriga a la percaça del censor, on apareixen en escena neguits, reculades, passes endavant, marrades, pistes perdedores i grans troballes que expliquen l’itinerari que, a poc a poc, va acostant l’autora als objectius que s’havia proposat.
A la vista de tanta feinada, encara no closa del tot, la impressió que queda al lector es pot resumir molt bé en un paràgraf que trobem cap al final del llibre: “Tanta por tenia el règim de Raimon, Pi de la Serra i els altres? Sí, tenia molta por. La Nova Cançó va ser una autèntica estructura d’estat que va fer anar de corcoll el règim franquista.”
Una reflexió que es complementa amb el fet que, com acabo d’insinuar, la feina encara no s’ha enllestit: a partir de l’any que ve ja es podran consultar a l’Arxiu General de l’Administració (AGA, situat a Alcalá de Henares) els expedients complets de Raimon i de Pi de la Serra. I també, diguem-ho de passada, un parell de molt gruixuts relacionats amb Salvador Puig Antich.
A mesura que m’endinsava en l’addictiu relat de Maria Salicrú-Maltas, llibre al qual pronostico una trajectòria comercial d’èxit, em venia a la memòria un altre de fa catorze anys amb el qual té molts trets en comú però que, si la memòria no em traeix, va tenir una trajectòria més discreta. Em refereixo a Les millors obres de la literatura catalana (comentades pel censor), una investigació a cura de Jaume Clotet i Quim Torra que va publicar l’editorial Acontravent el mes de març del 2010.
Des de la mateixa introducció, els investigadors tenen el bon gust d’estalviar-nos els eufemismes i aconsegueixen que se’ls entengui tot a la primera: la censura va ser, expliquen, “un procés de destrucció del públic lector en la llengua del país […] l’etnocidi: l’aniquilació d’una cultura.” Com en el text de Maria Salicrú-Maltas, el treball del tàndem Clotet-Torra “no és pròpiament un llibre sobre la censura, sinó sobre els seus eficients i pulcres servidors funcionarials, els censors”, uns individus que es varen dedicar fervorosament a escampar arreu aquest “rastre pútrid i pestilent de la censura” a què faig esment en el títol d’aquest paper i que, al cap i a la fi, va ser una llarga nit dels vidres trencats que va durar quaranta anys.
Llibres contra el Dogma
En aquell cas, l’objecte de les ires del règim eren els llibres que es pretenien editar en la nostra llengua. Cada censor —val a dir que ells rebutjaven aquesta denominació perquè es consideraven “lectors”— tenia un qüestionari que havia d’emplenar i que li servia de guia per a la feina. Principalment havia de vigilar si el llibre posava en dubte el Dogma (amb majúscula), l’Església o els seus ministres, la moral, el règim i els seus col·laboradors i institucions. A més a més, a cada “lector” se li demanava que redactés una breu sinopsi del text que havia llegit per tal que “la superioritat” disposés de més elements a l’hora d’emetre el veredicte definitiu. No cal dir que en la majoria dels casos les obres no tan sols eren jutjades del punt de vista polític, també s’hi feien valoracions de tipus literari. I és, precisament, a partir de l’anàlisi d’una bona pila d’aquests informes de lectura que Jaume Clotet i Quim Torra, els editors del llibre, varen adonar-se que tenien a l’abast un formidable retrat de la literatura catalana del segle passat tal com la veien des de l’altra banda. Un estremidor retrat de l’estultícia i la mala fe que es va projectar directament cap a un centenar d’escriptors i cent setanta llibres.
De mostres d’aquella aberració mental, en trobem a cabassos.
El 1946 L’art de ben menjar, llibre de cuina de Sara Aldavert, és rebutjat perquè, tot i ser “un llibre vulgar de cuina”, autoritzar-lo “seria un precedent per a obres de qualsevol gènere”. El 1953 el Diccionari català de Pompeu Fabra és sotmès a una extensa llista de guixades, atès que l’autor és “tendenciós de catalanisme d’esquerra”. El desembre del 1954 es dóna el vist-i-plau a Les formes de la vida catalana, de Josep Ferrater Mora, amb un motiu ben curiós; perquè, tot i trobar-hi “alguns rivets de catalanisme”, el censor el deixa passar perquè “aquest treball no tindrà pas gran difusió”.
Incerta glòria, de Joan Sales, és un dels llibres més castigats per aquella colla de cafres, que l’any 1956 dictaminaven que no es podia publicar, entre més raons perquè “per saber el diari d’un milicià no cal escriure una obra en català, amb desficis filosòfics a cada pas i amb bajanades”.
Una altra perla la trobem en la delirant sinopsi de La plaça del Diamant, perpetrada el setembre del 1961, per un individu que demostra que es va assabentar remotament del sentit de l’obra de Rodoreda. Una obra que, sortosament, va passar la censura sense problemes.
“Pàtria” i “nació”, mots que couen
L’any 1967 el “Lector núm. 13”, un dels habituals, parla, i aprova, Un lloc entre els morts, de Maria Aurèlia Capmany, amb una sinopsi en què podem llegir: “El personatge és més aviat descrit que no pas deixat viure, per això la novel·la és més biografia imaginària que novel·la, encara que, com dic, envoltada d’ambient literari i líric.” El 1968 la Teoria de la sensibilitat, de Xavier Rubert de Ventós, és despatxat favorablement com un llibre “molt estudiat”. En canvi, el mateix any el Bon dia, pare, de Ramon Folch i Camarasa, mereix un bon grapat de guixades i un comentari d’allò més aclaridor quan es vol justificar l’eliminació d’unes paraules molt concretes: “Es tracta de les paraules ‘pàtria’ i ‘patriòtic’, ‘nació’, etc. que els catalans usen sempre en el mateix llenguatge ordinari i corrent, sense que això tingui remei, quan parlen de Catalunya.”
El 1969 les memòries de Ferran Soldevila són sotmeses a un inclement pas del ribot amb un comentari ben aclaridor: “Llàstima que l’autor, de sentiments catalanistes, ajunti a aquesta qualitat la idea que el nostre Alçament Nacional va constituir una derrota de Catalunya i ens titlli constantment de ‘feixista, feixistes, facciosos, rebels’.”
La meva tria és molt més llarga, però crec que amb el que he dit fins aquí n’hi ha prou per a fer-nos una idea força nítida de quines eren les mans que amb la més absoluta impunitat potinejaven la literatura catalana. Acabaré amb el comentari que el 1972 fa el censor dels Vint-i-set poemes en tres temps, de Miquel Martí i Pol, que, després de dir que el text té “frases tan vagues i metafòriques que queda molt difuminada la intenció de l’autor”, aconsella la supressió d’un poema sencer “perquè l’autor no va trobar la metàfora enginyosa i el fel va quedar massa al descobert”.
En resum, dos llibres, un d’ara mateix i un altre del 2010 (que estaria molt bé de recuperar ara si l’operació no fos gaire complicada), que mostren una vegada més els detalls d’aquella operació de genocidi cultural que el franquisme va desfermar contra Catalunya i els senyals més genuïns de la seva identitat. Una operació a la qual hem sabut plantar cara i que demostra tres coses: que hauríem d’estar més convençuts que mai que, quan ens ho proposem, som imparables (cosa que a l’altra banda saben perfectament); que encara avui l’ofensiva continua, potser amb uns altres mètodes que fan que “el efecto se consiga sin que se note el cuidado”; i que amb aquesta gent som aigua i oli.
