20.01.2020 - 21:50
Joan Ramon Resina escrivia ahir a VilaWeb un article, ‘El retard de la consciència‘, que us recomane molt de llegir. Hi diu: ‘En realitat, Catalunya ja s’ha independitzat, però aquest esdeveniment també necessita temps per a arribar a les consciències.’ I tot seguit fa una repassada històrica ben aclaridora i una comparança amb els fets que van dur a la pèrdua de Cuba i remarcant que ‘la realitat no coincidia amb la representació’.
El text de Resina m’ha fet pensar en l’espasme que és aquest judici que ahir va començar a Madrid, contra la cúpula dels Mossos d’Esquadra. No entraré avui a comentar l’estratègia de defensa i especialment del major Trapero. Hi haurà temps de fer-ho quan no tinga una amenaça de deu anys sobre el seu cap i quan els fets i les declaracions puguen ser contrastats en llibertat, cosa que ara no passa. Però sí que crec que puc explicar d’on naix aquesta ràbia indissimulada del règim.
Estic segur, gairebé diria que sé, que naix dels tres dies posteriors als atemptats de Barcelona i Cambrils, uns atemptats –cal dir-ho– que els mateixos que ara jutgen la cúpula dels Mossos es neguen, ben significativament, a investigar. Evidentment, també naix del Primer d’Octubre. Però això els afecta tots. La ràbia per la derrota de l’estat el primer d’octubre de 2017 l’han pagada els del judici del Suprem, els de tots els altres judicis en marxa i les víctimes de la repressió de tota mena. La ràbia pels dies d’agost, en part també, però sobretot la paga la cúpula dels Mossos d’Esquadra.
Fa temps que crec que el colp d’estat del 20 de setembre el van desfermar els atemptats del 17 d’agost i el fet que Espanya comprovàs que tot estava a punt, que el Principat de Catalunya era capaç de funcionar perfectament com un estat de facto. El pànic que van tenir aquells dies les autoritats espanyoles crec que explica la desmesura de la reacció posterior durant el referèndum. A Madrid sempre s’han cregut que els catalans no anem de debò. Per això, amb tot allò que va passar després de l’atemptat, tingueren un xoc tan gran i la desmesura de la reacció fou tan significativa.
No parle únicament de l’actuació del cos dels Mossos d’Esquadra desarticulant la cèl·lula gihadista i controlant el territori d’una manera total i efectiva. Parle també de l’actuació del govern i de situacions que van ser força significatives.
Per exemple, com el conseller Romeva va fer de ministre d’Afers Estrangers efectiu, va rebre a l’aeroport els cancellers estrangers i va resoldre’ls tots els dubtes i dificultats amb una eficàcia extraordinària. Especialment, la visita conjunta dels ministres d’Afers Estrangers francès i alemany, Jean-Yves Le Drian i Sigmar Gabriel, i el tracte directe que mantingueren amb la Generalitat va causar un autèntic terratrèmol a Madrid. S’hi veieren situacions excepcionals, com ara que Romeva els dugués a visitar Soraya Sáenz de Santamaria, a petició d’ella, en compte de fer-ho a l’inrevés; o bé que la Generalitat organitzàs en un temps molt breu un servei de seguretat extremadament eficaç per al ministre alemany, que es quedà a dormir improvisadament a Barcelona. Uns comentaris privats, però no tant, de Gabriel a l’aeroport l’endemà, en què elogiava la capacitat catalana per a ser un estat independent, arribaren molt lluny.
Però fou l’aplicació del pla Cronos que causà la inquietud màxima a Madrid. Això ja ho vaig explicar en un editorial de l’agost de l’any passat, de manera que no crec que calga repetir-ho.
Només permeteu-me que remarque dos fets que avui tenen un gran valor explicatiu. L’un, que el pla va permetre per primera vegada el control total i absolut del territori del Principat per part de les forces de la Generalitat. A qualsevol dispositiu armat que s’hi hagués volgut confrontar li hauria estat molt difícil. I descobrir això va causar un estat d’histèria absoluta entre les forces armades espanyoles. Feu-me cas: entendreu més bé tot això que passa a Madrid si teniu en compte que des d’una certa mentalitat espanyola, molt obtusa i paranoica però real, en realitat jutgen el qui ells entenen que era el general de l’altre exèrcit –i ho fan, és clar, amb independència de què diga ell i fins i tot amb independència de què haja fet en realitat.
I hi ha una cosa, el segon fet que vull destacar, que encara va esgarrifar més la cúpula del poder madrileny: la mostra espontània de suport popular als Mossos d’Esquadra i de rebuig a la monarquia en què es va convertir la manifestació contra els atemptats a Barcelona. Perquè aquelles imatges de les flors a les furgonetes dels Mossos i els aplaudiments de la població al cos armat català van fer tremolar el cor del règim. Allò els recordava la Lisboa dels capitans i dels clavells. I de poques coses té més por aquesta gent que d’una revolució com aquella.
A Madrid jutgen, doncs, el fantasma que alguns van veure i témer aquells dies, més que no una realitat? Sí i no. Segurament llavors el règim va veure més que no érem i som encara avui capaços de veure nosaltres. Si un estat sobretot és el monopoli legal de la força, aquells dos dies d’agost per primera vegada van témer que Catalunya no fos ja independent, si més no en la línia del que diu l’article de Resina. I és això que persegueixen i jutgen.
PS. Pensant en el futur. Ningú no pot discutir que el comportament dels Mossos avui i la imatge que en té la població ja no es correspon en absolut amb la del 2017. Però alerta. Els Mossos són, per definició, una institució que obeeix ordres. Ara, d’un en un, són gairebé els mateixos que el 2017. Ens equivocaríem molt, per tant, si no entenguéssem aquest detall fonamental i què significa amb vista al futur. I el judici també tracta d’això.
