El documentari de Netflix sobre el procés: un començament d’impacte per a un públic d’abast mundial

El documentari de Netflix sobre el procés independentista a Catalunya porta el títol de ‘Dos Cataluñas’ i s’estrenarà la tardor vinent a tot el món en aquesta plataforma de vídeos, amb un públic potencial de més de cent milions d’espectadors. Avui, al Docs Barcelona, se n’ha pogut veure un tast, els primers vint-i-cinc minuts, una arrencada trepidant amb imatges impactants de la brutalitat policíaca contra els votants de l’1-O, de les mentides del ministre Dastis a la BBC provant de fer veure que tot allò evident –els cops de porra, les puntades de peu, les empentes, les pilotes de goma de la policia espanyola– no era veritat. Amb imatges de les manifestacions multitudinàries de l’últim Onze de Setembre; amb entrevistes als protagonistes de l’última campanya electoral, la del 21-D; acompanyades de desenes de testimonis i de l’anàlisi d’una vuitantena d’intel·lectuals, juristes, politòlegs, periodistes, polítics…

La projecció de les primeres imatges del film s’ha fet a l’auditori del CCCB, on han estat presents també un dels directors del film, Álvaro Longoria, i el productor Rafael Portela. Tots dos han respost durant una bona estona les preguntes i les curiositats del públic. Es confessaven emocionats pel fet de projectar per primera vegada algunes de les imatges del documentari, i pel fet de fer-ho a Barcelona, a Catalunya, on són conscients de l’impacte que causen.

Per què aquest títol, ‘Dos Cataluñas’? La resposta no ha quedat del tot clara, i s’han referit a la dificultat que havien tingut per a reflectir en dues paraules el sentit del documentari. Ara, segons que ha explicat Longoria, el visionament del film permetrà de desmuntar el titular mateix, perquè, tot i que ‘la política tendeix a compartimentar totes les opinions que hi ha a Catalunya en dos blocs, la realitat no és aquesta, i així s’explica’.

Per als assistents a la projecció d’avui, era inevitable escrutar cadascuna de les imatges d’aquests primers vint-i-cinc minuts per veure com explicava els fets, a quines veus donava més pes, si afavoria més l’independentisme o l’unionisme. Hi ha veus de tota mena, tant d’unionistes com d’independentistes. En el documentari n’hi haurà més de vuitanta; avui n’hem vistes una desena, com les de Carles Puigdemont, Inés Arrimadas, Elsa Artadi, Andrea Levy, Xavier Domènech, Ada Colau, Miquel Iceta, Raül Romeva, David Fernàndez, l’ex-cap de gabinet de Mariano Rajoy Jorge Moragas; el director de VilaWeb, Vicent Partal; el corresponsal de The New York Times a l’estat espanyol Raphael Minder, els periodistes John Carlin, Antoni Bassas, Iñaki Gabilondo, Xavier Vidal Folch i José Antonio Zarzalejos i el politòleg Pablo Simón.

Però els autors defugen que hagin volgut cercar un equilibri ni anar amb el cronòmetre a la mà calculant el temps que parlen els qui defensen una posició i els qui en defensen una altra. Expliquen que han mirat d’aprofundir en els fets i d’explicar-los tan bé com han pogut. Per això reconeixen que han hagut de fer un esforç per deixar de banda les seves opinions i els seus apriorismes sobre la qüestió i fer totes les entrevistes i encarar el rodatge amb una mentalitat oberta i disposats a escoltar. ‘Havíem de deixar les opinions aparcades, que no ens condicionessin, escoltar, obrir la ment, que tothom parlés. I segur que la nostra opinió, al final del procés, deu haver canviat’, explicava Longoria.

Una de les escenes que més recorda el director és de Carles Puigdemont. Són amb ell a Brussel·les, enregistrant-lo per al documentari, i es prepara per entrar en directe en una connexió amb un míting multitudinari. ‘Es tanca en una habitació molt petita, fa el seu discurs davant la pantalla, acaba, i torna a la seva realitat, al seu aïllament. Veiem què passa allà, i alhora tenim un equip al lloc on es fa el míting, i contrastem una realitat i l’altra. Va ser molt impactant.’

Com comença el film?
L’arrencada del film és trepidant. Comença amb imatges de la manifestació de l’Onze de Setembre de l’any passat, amb la gentada cantant ‘Els segadors’. Són imatges enregistrades per usuaris de xarxes socials, com ara els primers segons d’aquest vídeo:

Passa de seguida a un tens debat parlamentari entre Carles Puigdemont i Inés Arrimadas, a l’aprovació de la llei del referèndum i, tot seguit, a un recull d’imatges impactants de la violència policíaca de l’1-O. N’hi ha de diversos llocs, però es concentren en la brutalitat contra la gent aplegada al col·legi Verd de Girona, amb vídeos recollits, novament, pels testimonis dels fets. Com ara aquest:

Tot seguit, les imatges de Dastis provant de fer creure a la BBC que aquella violència va ser mentida mentre a la pantalla se’n projectaven imatges…

Després, la proclamació de la independència al parlament i la convocatòria de les eleccions del 21 de desembre per part de Rajoy fent ús del 155. I és aquí on l’equip de rodatge s’introdueix de ple en la dinàmica de la campanya, acompanyant els candidats de les diverses formacions, entrevistant-los, i combinant les entrevistes amb la visió més analítica dels diversos experts consultats. Per començar, fan un breu retrat de Puigdemont mitjançant declaracions seves i les d’altres polítics i analistes; i tot seguit, fan igual amb Arrimadas, proposant un joc d’oposicions: els uns i els altres, Puigdemont i Arrimadas, blanc i negre… Les ‘Dos Cataluñas’. El començament és molt dual, de molta oposició, tot i que els autors diuen que el documentari tindrà molts matisos i prismes.

Aquesta part inicial projectada al Docs Barcelona acabava amb unes reflexions sobre l’origen de la catalanofòbia a Espanya, sobre l’animadversió d’una gran part dels espanyols a tot allò català. La continuació es podrà veure a partir de la tardor. El relat dels fets acabarà amb la investidura de Quim Torra. La data exacta de l’estrena depèn de Netflix, que ha estat supervisant en tot moment el projecte. El productor Rafael Portela agraïa la llibertat creativa amb què han pogut treballar. ‘És meravellós tenir un canal que et vagi donant la seva opinió i dient què vol el seu espectador’, ha afegit.

A qui pot fer mal?
Tenir la marca de Netflix els ha obert moltíssimes portes i els ha donat facilitat a l’hora d’accedir a la gran majoria dels protagonistes. Tots? No. Van voler entrevistar Mariano Rajoy i Soraya Sáenz de Santamaría, però les seves peticions ni tan sols van tenir resposta. El documentari sembla que no pren partit per cap posició, que mira de fer parlar tothom. No hi ha cap veu en off. Però pot ser que molesti més a l’unionisme, perquè justament es fa una exposició dels fets, amb un esforç de fidelitat a la realitat i amb una projecció mundial. Un dels assistents els ha etzibat aquesta pregunta: ‘Sou conscients del gran favor que feu a l’independentisme difonent-lo a un públic de cent milions d’espectadors?’ I ells han respost: ‘Els fets que es van esdevenir ja van arribar a tot el món, on hi ha un interès per saber què ha passat. No és cap favor a l’independentisme, sinó que la realitat és així.’