Només ens han deixat dos bàndols: el de Donald Trump i el de Carlos Mazón

  • Ens han dit que hem de preservar les institucions democràtiques. Les que permeten que Carlos Mazón encara sigui president?

VilaWeb
00:00
00:00

De totes les escenes de pompa i circumstància que vam veure durant la investidura del president Donald Trump, n’hi va haver una que em va cridar molt l’atenció (la teniu aquí sencera). Trump és al seu despatx de la Casa Blanca, que ja li han decorat amb cortines daurades i les fotos familiars. A sobre del gran escriptori hi té diverses piles de carpetes, les ordres executives que vol aprovar, i al davant hi ha una munió de periodistes i càmeres.

Un assistent li allarga un dels documents. “Aquesta ordre és la retirada de l’Organització Mundial de la Salut.” “Oh, és una de les grans!”, exclama el president. I mentre la signa amb un enorme retolador negre, explica per què: “Hem pagat 500 milions de dòlars, i la Xina, que té 1,4 milions d’habitants, només n’aporta 39.” I mentre elimina el ius soli, perdona els atacants del Capitoli o pren més mesures per a tancar la frontera sud, va contestant les preguntes dels periodistes: Ucraïna (“Putin està destruint Rússia”), el futur de TikTok (“és a les meves mans”) o l’alto-el-foc a Israel (“no és la nostra guerra”). El tema estrella és el retorn al proteccionisme i l’amenaça d’aplicar aranzels a tothom que li vagi en contra (ho hem vist amb Colòmbia). De passada també mostra el seu domini total de l’escenari, com el moment juganer en què descobreix en un calaix la carta que li ha deixat el seu antecessor Joe Biden: “Voleu que la llegeixi aquí en veu alta? Ja us agradaria!”

Molts mitjans han analitzat aquest moment com un abús de l’autoritat executiva del president i la destrucció d’un llegat democràtic, però permeteu-me oferir una visió alternativa: és un polític complint el que va prometre en campanya, a plena llum del dia i davant dels periodistes. Sé que hi ha decisions terrorífiques, però els ciutadans el van votar per a això.

Les últimes eleccions als Estats Units es van plantejar com una batalla entre les institucions democràtiques i la insurgència. Davant d’aquest conflicte, la tria dels ciutadans hauria de ser clara –i, tot i això, Trump va guanyar. Com s’explica? En primer lloc, el Partit Demòcrata va recollir el suport d’una part minoritària dels republicans, i la persona més destacada va ser Liz Cheney, la filla de Dick Cheney, el vice-president de George Bush. És a dir, al bàndol de Harris hi havia el grup que va dissenyar la invasió de l’Afganistan i de l’Irac, una guerra global que va costar uns vuit bilions de dòlars i va provocar entre quatre i cinc milions de morts. Si aquest és el llegat que volen que salvem, no és lògic que molts en vulguin fugir?

En segon lloc, Trump sempre denuncia un “estat profund” que controla la política al marge dels representants electes, i tot i que alguns ho veuen com una teoria de la conspiració, de fet veníem d’una legislatura en què va regnar l’opacitat. El president Joe Biden gairebé no concedia entrevistes ni feia rodes de premsa, i quan havia de parlar dos minuts li posaven un teleprompter. Ara sabem que era conseqüència d’una davallada forta de les facultats mentals, i que fins i tot durant el primer any de la presidència tenia “dies bons i dies dolents”. Davant d’això, és lògic que els ciutadans es preguntin qui ha governat exactament el país més poderós del planeta aquests últims quatre anys, i desconfiïn d’unes institucions que permeten l’engany.

I per acabar, la candidata. Kamala Harris, com els seus companys de generació política –Salvador Illa, Emmanuel Macron, Pedro Sánchez–, representa la buidor ideològica total. En aquestes eleccions van tenir molta importància els pòdcasts de format llarg, molt populars entre els joves. Donald Trump va visitar els més escoltats, i va acabar explicant l’impacte de l’alcoholisme del germà al programa d’una mena de surfer decadent. Kamala Harris no hi va anar, perquè de fet no tenia alternativa: en una conversa de tres hores i sense guió, la façana s’hauria esfondrat (qui no té cap problema de sotmetre’s al format és el senador Bernie Sanders, d’ideologia sòlida i trajectòria coherent).

Mentre la insurgència avança per tot Occident, els vells partits –socialdemòcrates, demòcrata-cristians, ecosocialistes– ens diuen que són els guardians de la democràcia davant del populisme. Però són ells els que l’han corrompuda, els responsables últims d’haver ignorat la voluntat popular i de vendre’s a les elits. Bill Clinton es va presentar amb un missatge de renovació i optimisme, però no va explicar que firmaria uns acords de lliure comerç que destruirien la indústria del país i deixarien milions de persones a la intempèrie. Tampoc no recordo haver sentit José María Aznar anunciant que la seva política econòmica incloïa l’entrada de milions d’immigrants. I també podríem citar aquell lema que deia que “si vols que torni el president, has de votar el president”.

La manera com han rebregat els càrrecs ha estat indecent. Un govern que no pot aprovar uns pressupostos no té el suport per a executar les polítiques que va prometre en campanya i, per tant, ha de dimitir i convocar eleccions, o deixar pas a una alternativa –i, tot i això, Salvador Illa i Jaume Collboni s’arrapen sense vergonya a la cadira. Llavors s’exclamaran sobre els perills de l’extrema dreta, però quina força moral té qui alliçona des de la impostura? El cas més espectacular és el de Carlos Mazón: la mala gestió del seu govern va ser la responsable de la mort de més de dues-centes persones, però Mazón encara és president de la Generalitat i el PP governa el País Valencià. Hem de preservar unes institucions que ho permeten? Qui pot criticar els que tenen ganes de rebentar-ho tot? Us estranya que, en un estudi recent, la meitat de joves britànics digui que preferiria un dictador?

Seguir la política tradicional és fer un recompte de despropòsits. És veure Puigdemont i Junqueras dedicar-se a la política espanyola mentre ens volen vendre sopars de duro sobre la independència. És observar els tripijocs obscens de Sánchez i Macron per a sobreviure, tenir uns batlles atrapats en teranyines burocràtiques, i a sobre sentir que el referent europeu que ens salvarà és Ursula von der Leyen, una senyora que no ha votat absolutament ningú. No fem l’error de pensar que l’ascens de la insurgència, el populisme, l’extrema dreta, o com en vulgueu dir, és la causa de la crisi del sistema. N’és el símptoma.

Llavors Donald Trump respecta la voluntat dels seus votants, i ja sé que les polítiques són terribles i que molta gent en patirà les conseqüències, però no puc deixar de veure-hi un acte de radicalitat democràtica.

Us proposem un tracte just

Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixés llegir aquest article? No és l’estil de VilaWeb.

La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom.

Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors.

Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguin a l’abast de tothom.

I tots hi sortirem guanyant.

per 75 € l'any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.

Si ets subscriptor de VilaWeb no hauries de veure ni aquest anunci ni cap. T’expliquem com fer-ho

Recomanem

dldtdcdjdvdsdg
272829303112345678910111213141516171819202122232425262728123456789
dldtdcdjdvdsdg
272829303112345678910111213141516171819202122232425262728123456789
Fer-me'n subscriptor