Dos advocats obliguen Espanya a aclarir si, per l’estat, ‘català’ i ‘valencià’ són la mateixa llengua o no

Ben aviat l’estat espanyol haurà de deixar de banda l’ambigüitat lingüística i haurà de dir públicament si entén que ‘català’ i ‘valencià’ són la mateixa llengua. Aquest moviment, fins ara sense precedents, serà possible gràcies a dos advocats de Barcelona, Joan Vall i Josep Maria Vendrell, que han guanyat una batalla judicial al Consell de les Llengües Oficials en l’Administració de l’Estat, organisme creat per José Luis Rodríguez Zapatero el 2008, encarregat de garantir el compliment de la normativa lingüística a l’administració pública. Òrgan que per cert, no s’ha reunit més d’ençà que Mariano Rajoy va arribar a la presidència del govern espanyol.

‘Ho hem fet per indignació. Perquè estem farts que se’ns proposin dues denominacions d’un idioma que tothom sap que és el mateix’, explica Joan Vall. Ell va adonar-se que algunes webs de l’administració pública permeten d’utilitzar la llengua catalana, algunes altres ‘català’ i ‘valencià’ com a opcions idiomàtiques diferents i algunes proposen com a opció ‘català/valencià’, com és el cas del Ministeri de Cultura espanyol.

Bàsicament, Vall ha aprofitat els seus coneixements legals per mirar de posar punt final a un debat que no té base científica, però que, a més a més, tampoc no en té cap de legal, car no hi ha cap llei vigent ni derogada que digui que català i valencià són llengües diferents. Només hi ha les denominacions diferents dels estatuts: en el cas del Principat i les Illes rep el nom de ‘català’ i en el cas del País Valencià, el nom de ‘valencià’. Tanmateix, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), òrgan estatutari de la Generalitat Valenciana, ja ha aclarit que són la mateixa llengua amb denominació diferent. Vegeu la definició de ‘valencià’ que fa el diccionari de l’AVL:

Arguments com aquests són els que Joan Vall i Josep Maria Vendrell van presentar en una petició a la delegació del govern espanyol a Catalunya per a demostrar que es tracta de la mateixa llengua. ‘El dret de petició és un dret fonamental, i vaig demanar una explicació raonada de per què es produeix aquesta incoherència en l’administració pública.’ La seva petició va passar per mans de diversos organismes amb noms inacabables. De la direcció general d’Afers Autonòmics a la direcció general de Coordinació de Competències amb la Comunitats Autònomes i finalment, al Consell de les Llengües Oficials en l’Administració de l’Estat.

Li van donar una resposta del tot ambigua: que ho sotmetrien a deliberació i debat el dia que es reunissin. ‘Ja en vaig tenir prou i el 25 de maig vaig tornar a presentar una petició, que és la que ha estat objecte de debat i que ja té sentència’, diu Vall. Després de tres mesos sense rebre’n resposta, que és el termini de temps que l’administració té per a donar resposta a una petició, Vall i Vendrell van presentar una demanda al Tribunal Superior de Justícia de Madrid demanant que es declarés que s’havia vulnerat el seu dret fonamental a obtenir una resposta raonada a la petició presentada.

Ara el Consell de les Llengües Oficials en l’Administració de l’Estat té temps fins a començament de març per a recórrer-hi en contra –’no crec que ho facin’, diu Vall– i a partir de llavors s’obrirà un període de trenta dies per a donar una resposta oficial i dir si el català i el valencià són la mateixa llengua o no.

Vegeu ací la sentència.

Tot i que l’estat espanyol sempre ha volgut esquivar-ho, hi ha un estudi sobre el compliment de la carta europea de les llengües regionals o minoritàries a Espanya, redactat pel Ministeri d’Administracions Públiques, que demana que es posi ordre a aquesta duplicitat que pot portar lloc a ‘distorsions’: