13.05.2021 - 21:50
Jordi Cuixart en nom d’Òmnium i Elisenda Paluzie en nom de l’ANC han coincidit aquestes darreres hores a fer un advertiment seriós als partits independentistes catalans. En la intervenció per a celebrar els seixanta anys d’Òmnium, que segurament es recordarà durant molt de temps, Cuixart fou molt contundent i directe, despús-ahir, reclamant que s’acabassen els insults i les agressions verbals entre independentistes –petició a la qual m’afegesc i que voldria que fes reflexionar també els lectors. I va avisar que la divisió de l’independentisme és un èxit de la violenta repressió espanyola. Per una altra banda, Elisenda Paluzie, ahir, va augmentar la pressió tot avisant que l’Assemblea Nacional Catalana es negaria a participar en cap cimera més amb els partits catalans si acabem repetint les eleccions i no hi ha manera de concretar el 52% aconseguit el 14 de febrer.
Són, doncs, de dos advertiments importants i simultanis fets a la classe política per les dues associacions més representatives de la societat civil. I per a entendre la importància que tenen crec que hem de fer una mirada enrere. Perquè tot té una lògica i tot forma part d’un procés.
Durant la primera fase del moviment independentista actual, aquestes associacions van marcar el pas dels partits, molt especialment l’Assemblea Nacional Catalana amb les enormes mobilitzacions que va saber organitzar i encapçalar. Quan els partits fluixejaven el carrer pressionava i feia saltar taps. Qualssevol.
Però l’estiu del 2015, justament després d’una etapa com l’actual de desorientació i tensió entre els partits, van arribar les anomenades “eleccions de la nostra vida”. Aquelles eleccions del 27 de setembre de 2015 foren efectivament tan importants, tan transcendentals, com es demostrà després. I per això tant l’ANC com Òmnium van deixar de banda totes les precaucions i es van posar de ple al costat de les candidatures de Junts pel Sí i la CUP. La presència en les llistes de la primera de Carme Forcadell, fins aleshores presidenta de l’ANC, i de l’enyorada Muriel Casals, fins aleshores presidenta d’Òmnium, va enviar un missatge ben clar: anàvem tots a l’una. I anàvem a totes.
La forta presència d’independents en els grups parlamentaris independentistes va fer que aquella legislatura fos la millor, la més interessant, digna i ben portada de la història del parlament. No solament per les importants lleis aprovades o pel brillant desmuntatge del postfranquisme que foren les sessions del setembre del 2017. També perquè va acabar amb el referèndum d’autodeterminació i la proclamació de la independència. I la violenta reacció espanyola.
Després es pot entendre que, de la mateixa manera com ha passat en el conjunt de la societat, la lluita contra la repressió ha ocupat un espai tan gran de les nostres preocupacions que sembla que per moments haja desplaçat la independència i tot. Aquests darrers tres anys l’esforç que ha fet la societat catalana ha estat immens i ha forjat les condicions d’un nou embat a l’estat. Però les discrepàncies sobre què calia fer políticament s’han anat eixamplant i semblava que arrossegaven aquestes entitats i tot, àdhuc arrenglerant-les a una banda.
Però el tic-tac del rellotge sembla que ha acabat alarmant-les. Prou per a tornar a fer, potser, aquell paper que havien tingut, el paper de representar la gent del carrer davant els polítics professionals. No sé si les escoltaran, però valore el gest. Perquè els qui han de negociar un acord, començant per Pere Aragonès que és qui té la responsabilitat formal d’aconseguir-lo, no es deuen sentir còmodes amb aquesta pressió. I això és bo.
I també perquè espere i desitge que tot plegat siga, amb l’ANC, amb Òmnium, amb el Consell per la República o amb qui siga si cap no ho sap fer, el començament d’una nova etapa. O, si em permeteu de dir-ho així, el retorn als millors temps: carrer, carrer i més carrer. Pressió, pressió i més pressió sobre els polítics.
