D’Òpol a Guardamar (a la recerca del català genuí de Catalunya Nord)

El periodista Eugeni Casanova recorre la Catalunya Nord en cerca dels parlants genuïns de cada indret abans no ho desdibuixi tot el francès, en un projecte de la Càtedra Unesco. Casanova ha visitat viles, pobles i llogarets del Rosselló, el Conflent, el Vallespir, la Cerdanya i el Capcir i ha conversat amb la gent que parla la llengua mil·lenària que li van transmetre els pares. El periodista lleidatà –que el 2003 va publicar ‘Viatge a les entranyes de la llengua‘ (Pagès Editors)– ens ofereix alguns tasts de les persones i les anècdotes que ha anat trobant. Avui ens proposa el seu recorregut des d’Òpol a Guardamar:

«Contra el que diu el conegut lema ‘De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó’, el punt més septentrional de la llengua no és Salses, sinó Òpol, situat uns vuit quilòmetres al nord-oest de la primera. L’omissió del poble és lògica perquè queda lluny de les rutes trescades i, per contra, la vila de l’estany monopolitza un pas obligat i ancestral de les Corberes.

Al nord d’Òpol hi ha encara Perellós, inclòs en el mateix municipi i situat a la ratlla de la vella divisòria amb el regne de França. El llogaret, amb una dotzena de cases, és abandonat des de fa dècades. Els seus habitants ja hi parlaven, però, ‘gavatx’ (occità), i els noms tradicionals hi són en aquesta llengua. Hi trobem, doncs, ‘ostals’ i no ‘cases’.

Com és la parla de l’extrem i recòndit Òpol? Després d’una tarda de conversa amb quatre dels darrers vuit catalanoparlants nadius (entre ells el degà del poble, Marcel Calmon, de 87 anys), constato en una primera observació que s’hi parla el rossellonès general de la Plana amb alguna particularitat, com ara (tremoleu Lleida i Tortosa) l’ús habitual de l’article ‘lo’ (‘lu’). En lloc de ‘tindre’ diuen ‘tenre’, i asseguren que ‘corrúbia’ (pronunciat ‘corrubi’: ‘garrofa’) és un mot local, i possiblement ‘gavina’ (‘ganivet gros’), també.

En Marcel usa la interjecció ‘fava!’ quan admira o li sorprèn una cosa. Si queda molt sorprès és ‘fava de Déu’, i com més astorat més cops afegeix el nom del totpoderós. La vegada que en diu més és tres: ‘Fava de Déu, de Déu, de Déu.’

Una expressió: ‘Espera-te, sota el pont passa un munt d’aiga’, volent dir que pot passar qualsevol cosa. Un castellanisme curiós: ‘dineros’, pronunciat amb o, contra tota lògica del dialecte, que a més no sol fer servir ‘diners’.

I una gota d’humor local com a colofó: ‘Aviat serem sota els aibres punxuts’ (els xiprers, al cementeri).»