Donna Leon: ‘Si tens turistes a casa i no en pagues els impostos, t’haurien de confiscar la casa’

Donna Leon (1942) passeja ufanosa els seus 75 anys, més de vint milions d’exemplars venuts de la sèrie dedicada al comissari de poesia venecià Guido Brunetti, i el seu amor per l’òpera i per Barcelona, on presenta La temptació del perdó, el 27è títol protagonitzat per aquest investigador singular amb família massa perfecta. Amb molts més seguidors que detractors –tot i que a mesura que avança la sèrie va tenint més lectors decebuts que pensen que la qualitat no és la mateixa que als primers lliuraments dels anys noranta–, aquesta dama del crim d’ulls verds, cabells blancs i solcs a la pell com els canals de Venècia, on es va instal·lar el 1981, assaboreix la vida amb la mateixa fruïció que el pa amb tomàquet i formatge mentre atén a la premsa. Preocupada pel futur del planeta, per la ciutat on viu com més va més enfonsada per les marees i el turisme, seria feliç si una munió de cocodrils es passejàs pels canals venecians cruspint-se turistes de tant en tant. Defensa que fa novel·la negra i que Brunetti, el seu personatge, és un lector com cal i per això se li crema el menjar quan només l’ha d’escalfar. Això sí, una novel·la negra neta, sense gaire sang, sense sexe explícit, sense vísceres. Lluny, doncs, de Jim Thompson, James Mc Cain, Raymond Chandler, Dashiell Hammett, Horace Mc Coy, lluny de la novel·la negra…

—En la vostra darrera obra, La temptació del perdó, el comissari Guido Brunetti s’ha d’enfrontar a un gran dilema, seguir la llei o perdonar un crim…
—No està obligat a valorar si perdona el crim, sinó les seves conseqüències legals. A Brunetti li demanen que traeixi i que dissimuli i llavors és quan entra en joc aquesta temptació del perdó o de la pietat, que hauria estat una paraula més encertada, potser, però que en el títol en anglès no funcionava. Per això durant tota la novel·la el comissari llegeix Antígona, i no és casual, perquè ell també s’haurà de situar en un moment en la disjuntiva d’obeir la llei o obeir la justícia, un tema que com veiem ve des dels clàssics i arriba fins als nostres dies.

—Porteu vint-i-set novel·les de la sèrie i en Brunetti i la seva família modèlica han canviat molt poc. No envelleixen, tots dos tenen bones feines, el matrimoni passa per un bon moment… Hi ha previst un final o això és com els Simpson?
—En Brunetti no envelleix perquè jo mai no vaig pensar que escriuria una sèrie de novel·les, havia de ser un sol llibre i mira, ara ja en porto vint-i-set, però cadascun l’escric com si fos individual i per això demano al lector que vint-i-set anys després suspengui el sentit comú i es cregui la convenció que els personatges no canvien. Per això no poso referències temporals explícites, perquè això no va ser premeditat.

—Tampoc no hi apareix mai el sexe explícit. La cosa més sexy que fan en Guido Brunetti i la Paola és compartir un sofà amb un llibre cadascun i un massatge als peus…
—És que crec que al lector d’aquestes novel·les no li agraden gens aquestes escenes de sexe, com a mínim en llengua anglesa no és gaire habitual.

—Aleshores, si prescindiu dels referents temporals, hem d’entendre que la desastrosa situació política que descriviu als llibres –i, per exemple, la pèrdua de confiança absoluta del ciutadà amb la policia– és estructural i no circumstancial?
—Per descomptat. És com la música de fons que hi ha en tots els programes de televisió, que se sent però que no s’escolta. Hi és, però, sempre hi és. I en alguns moments agafa més protagonisme.

—Com la crítica constant que feu al turisme en tota la sèrie… Fins i tot vau suggerir la possibilitat de posar cocodrils als canals!
—Sóc molt fan de l’opció cocodril, m’agrada molt. Parlant seriosament, la ciutat és una catàstrofe. Vosaltres teniu un problema molt seriós a Barcelona, però nosaltres us portem prou avantatge per saber què passa. I passa que ningú no pot pagar un apartament a Venècia, perquè qui cobra per una setmana molts diners dels turistes no serà tan beneit de llogar l’habitatge per mesos als residents. Això ha fet que no hi hagi nens, i quan no hi ha nens tanquen les escoles i, després, tanquen els hospitals, i l’ecosistema és molt delicat. Tot comença quan no hi ha un sabater on dur a arreglar les sabates, quan trobes que no hi ha botigues on comprar botons o calçotets per als nens. Amb aquesta situació, només pots anar a la Rambla, agafar cinc estàtues humanes i que facin el crucificat amb un cartell que digui que estan així per haver llogat les cases per Airbnb i no pagar impostos. De debò, si tens turistes a casa i no en pagues els impostos, t’haurien de confiscar la casa. Oi que si vas a dos-cents per hora per l’autopista i t’enxampen, et treuen el carnet i el cotxe? Doncs aquí hauria de ser igual. Faig una exageració molt conscient, però si no canvia la llei, no podrem salvar la ciutat.

—Aquesta crítica social és la funció política que ha de tenir el gènere negre?
—Sí, la novel·la criminal és una novel·la de crítica social i això a la gent li agrada. La gent vol novel·les que li facin pensar i les de ciència-ficció o les Cinquanta ombres d’en Grey no fan pensar. A mi m’agrada que la gent s’interrogui per què en una societat es pot cometre un crim o hi pot haver comportaments com els que descric. L’Agatha Christie es limitava a fer novel·les on la cosa important era saber qui cometia l’assassinat, i per això no les tornes a llegir mai. Per això el gènere negre ha d’anar més enllà i tenir crítica social.

—En canvi, quan us van donar el premi Pepe Carvalho hi va haver moltes veus, entre les quals m’incloc, que van criticar molt durament el jurat per considerar que no feu pas novel·la negra…
—Doncs jo crec que sí que ho és, de negra, la meva obra, i a més a més, de manual, amb un policia que investiga i que resol els crims. Sento que sóc la darrera persona que hauria de dir això, però tinc la sensació que em critiquen perquè sóc massa literària o perquè faig pensar massa. He estat professora de literatura durant trenta anys i per això la meva obra és ambiciosa. Per exemple, no espero que tothom entengui els paral·lelismes entre el meu llibre i l’Antígona, això ho deixo només per a algunes persones, però sí que tinc molt clar que pertanyo a la família dels novel·listes de novel·la criminal i no a la de novel·la sense etiquetes, on hi ha Dickens o Jane Austen. Com a mínim, jo m’identifico amb el gènere negre. Ara, si voleu sang i fetge i sexe explícit i vísceres, llavors no, jo això mai no ho faré en un llibre.

—Es diu que hi ha poques dones a la novel·la negra. En sou una de les veus més destacades, què en penseu?
—Desconec el cas espanyol, però a Anglaterra i als Estats Units cada vegada n’hi ha més i de més bones. Però al final no es tracta d’això. Mireu, us posaré un exemple. Durant molt temps, les dones feien audicions per a entrar a les orquestres i no ho aconseguien. Quan les audicions es van fer a cegues, amb l’intèrpret darrere d’una cortina, va arribar la paritat. Simptomàtic, oi?

—Els darrers temps també us heu mostrat molt crítica amb els mitjans de comunicació…
—N’hi ha per a això i més. El mateix dia que Donald Trump va ser investit president vaig deixar de llegir els diaris, només llegeixo el Gazzettino, que és local i ni tan sols miro a internet les notícies sobre política. M’he subscrit a diverses revistes culturals que, per sort, rebo tres meses després a casa. Una de les decisions ve motivada perquè tot allò que he llegit sobre Venècia al New York Times té alguna cosa equivocada. Si això passa amb el diari més important dels Estats Units en referència a una ciutat tranquil·la, que no està bombardada ni res semblant i on es pot contrastar la informació, què ens espera a la resta? Davant la possibilitat que la informació sigui incorrecta, prefereixo continuar llegint Dickens.

—Heu participat en nombrosos festivals i trobades literaris, què us aporten?
—Són fantàstics, pots notar el caliu de la gent, i això és especialment intens, aquí. He fet lectures a Àustria, a Alemanya, a molts llocs, però res semblant al que passa a València Negra o BcNegra, on la gent no solament et diu que li agrada el llibre sinó que t’ho demostra, et besa, t’abraça, i a mi m’encanta pensar que m’agrada.

—Al vostre llibre hi ha una exhortació a desobeir les lleis i a obeir la veritat. En la situació política catalana actual, tenim gent a la presó simplement per haver desobeït lleis injustes i per haver obeït la veritat…
—Un ciutadà sempre té dret de protestar contra una llei injusta, però hi ha moltes maneres de fer-ho. Mireu, hi ha molts americans que pensen que els negres i els blancs no són iguals davant la llei i per a ells aquesta és la seva veritat. Potser són llunàtics, però també tenen el seu dret d’intentar canviar-ho. La cosa que ho diferencia tot és la forma de protesta, i mai s’ha de deixar de protestar contra la injustícia.