26.02.2024 - 21:40
|
Actualització: 26.02.2024 - 21:43
The Washington Post · Marina Dias, Terrence McCoy i Ana Vanessa Herrero
Va agafar un autobús nocturn del camp estant, va arribar a São Paulo amb tren i després va agafar un avió molt preocupada. Duia un rosari a la butxaca, però no trobava que pregar tingués cap sentit. Li feia por de ser vista com una pecadora o una criminal. Aquest viatge, el primer que feia lluny del Brasil, seria un secret que l’acompanyaria tota la vida.
La Cristina tenia trenta-cinc anys i estava embarassada d’onze setmanes. Pertanyia d’una família cristiana conservadora, enmig d’una nació cristiana i conservadora on l’avortament encara era il·legal en la majoria dels casos. Així doncs, va decidir de viatjar a un país on no ho era i posar fi a un embaràs que no desitjava.
No fa gaires anys, aquest viatge l’hauria duta lluny de l’Amèrica Llatina, que històricament ha tingut les polítiques més restrictives de tot el món en relació amb l’avortament. Però aquests darrers cinc anys, uns quants països l’han despenalitzat, i amb això s’ha reconfigurat la geografia a la regió i s’ha obert un camí per a les dones que volen avortar però viuen en països on encara és prohibit.
La Cristina, que va permetre als periodistes del Washington Post d’acompanyar-la en el viatge, és una dels centenars –si no milers– de dones llatinoamericanes que aquests darrers anys han seguit aquest camí.
Aquests viatges també han arribat als Estats Units, especialment quan el Tribunal Suprem va revocar la sentència del cas Roe contra Wade, que va anul·lar el dret fonamental a l’avortament. A l’Amèrica Llatina, on el moviment feminista és puixant i desafia els valors històrics de l’Església Catòlica, les dones clamen pel dret d’avortar.
El 2021, l’Argentina va legalitzar l’avortament fins a catorze setmanes. Després, va ser el torn de Colòmbia, el 2022, que els va permetre fins a vint-i-quatre setmanes. L’any passat, el Tribunal Suprem de Mèxic va despenalitzar l’avortament a escala federal.
No obstant això, el Brasil, que representa la meitat de la població i de territori de l’Amèrica del Sud, no ha mogut fitxa en aquest àmbit. L’avortament continua essent il·legal, llevat de casos de violació, d’anencefàlia fetal o de situacions de risc per a les mares. Els avortaments il·legals poden ser sancionats amb tres anys de presó.
És impossible de saber quantes dones brasileres viatgen a l’estranger per a avortar. La majoria ho mantenen en secret. La Cristina també havia jurat fer-ho. Però mentre l’avió cap a l’Argentina rodava per la pista de l’aeroport, aquest secretisme era un altre motiu per a tremolar. Era sola afrontant el procediment de salut més delicat de la seva vida en un país estranger i sense parlar-ne la llengua oficial. Mentre hi pensava, l’avió va agafar velocitat i es va enlairar.
Una possibilitat incerta
Tan aviat com la Cristina es va adonar que estava embarassada, va saber que volia avortar. Aquest desig anava en contra de tot allò que li havien ensenyat com a catòlica. Però no tenia feina. No s’havia casat. Els seus pares havien mort. Si se separava del seu xicot, no es veia capaç de tenir cura, tota sola, d’un fill.
A casa seva, a l’estat rural de São Paulo, una de les zones més conservadores del Brasil, va passar setmanes pensant què fer. Va entendre els enormes riscs legals, de salut i socials que assumeixen les brasileres que avorten.
Va veure que d’avortaments clandestins se’n fan centenars de milers cada any al Brasil i que eren una de les principals causes de mortalitat entre les dones, segons investigadors de salut pública brasilers. Les dones recorren a aquests procediments en clíniques clandestines, on l’amenaça de persecució i detenció és improbable, però no impossible.
Després, la Cristina va investigar l’ús de la píndola d’avortament misoprostol, àmpliament utilitzada als Estats Units. Al Brasil, se’n prohibeix la venda d’ençà del 1998. Malgrat això, va descobrir que podia aconseguir-la al mercat negre. Finalment, es va fer enrere pel preu, aproximadament 160 dòlars, i pels efectes que podia tenir per al seu cos si la píndola era falsa.
Finalment, va trobar un article que informava d’una possibilitat que no coneixia. “Vaig a l’Argentina a avortar legalment i a recuperar les ganes de viure”, deia el titular de Marie Claire Brasil. La dona de l’article, amb una història molt semblant a la de la Cristina, havia trobat finançament i assistència per al seu viatge gràcies a una organització pro-avortament anomenada Projeto Vivas. La Cristina s’hi va posar en contacte i aviat en va rebre resposta. L’organització va finançar el viatge de l’estat de São Paulo fins a Buenos Aires.
Una xarxa informal
No hi ha gaires pistes que indiquin que el Brasil segueixi el camí dels seus veïns i relaxi les restriccions en l’avortament en el futur immediat. Les enquestes assenyalen que la majoria dels brasilers s’oposen a la legalització. Una audiència del Tribunal Suprem l’any passat, que hauria pogut obrir la porta a la despenalització, es va suspendre i no s’ha reprogramat.
Les diferències legals entre les principals potències de l’Amèrica Llatina ha generat una xarxa informal d’organitzacions no governamentals, activistes i clíniques d’avortament que treballen –a vegades públicament, però més sovint en secret– per proporcionar assistència i finançament per als viatges de dones embarassades que viuen en països on l’avortament encara és il·legal.
Dues de les principals organitzacions que treballen pels drets de les dones al Brasil asseguren que han enviat gairebé vuit-centes dones a l’estranger aquests darrers anys. A l’Argentina, les clíniques expliquen que han notat un augment de l’afluència d’estrangeres, principalment brasileres. Els responsables d’una clínica de la ciutat de Rosario diu que la meitat dels avortaments que practiquen són de dones brasileres.
A Colòmbia, on l’avortament es va despenalitzar més recentment, l’organització Batucada Sur-versiva ha ajudat desenes de dones a anar-hi. Moltes més dones viatgen en secret, sense cap suport institucional, diu Debora Diniz, coordinadora de l’enquesta nacional sobre l’avortament al Brasil. “Amb fronteres tan poroses –explica– i la facilitat de viatjar entre països, les dones més vulnerables prefereixen viatjar que sotmetre’s a un avortament clandestí.”
No ho expliquis
La Cristina va explicar que el seu xicot li havia suplicat que no avortés. Li deia que estava cometent un assassinat. Però ja havia pres una decisió. Així doncs, se’n va anar cap a São Paulo amb un autobús nocturn.
L’única persona que la va rebre a l’aeroport internacional va ser la directora de Projeto Vivas, Rebeca Mendes, una de les activistes pels drets de l’avortament més destacades del Brasil. “Ho sap ningú que véns?”, li va demanar Mendes. “Ho has dit als teus pares?”. “Ja no hi són”, va respondre Cristina. “Tinc dues germanes, però no els he dit res. Són molt conservadores.” Mendes va arrufar el nas: “No els ho diguis, no necessites crítiques de qui és a prop teu”, va sentenciar.
Els dos dies següents, la Cristina rumiava sobre aquelles paraules. Les recordava quan va aterrar a l’Argentina i no tenia ningú a qui enviar un missatge, tret del seu xicot. També mentre passejava pels carrers de Buenos Aires, tot intentant de comunicar-se en espanyol, una llengua que no coneixia. I després, quan va entrar en un edifici històric al transitat barri d’Almagro, on hi havia una clínica d’avortament ben il·luminada. Hi havia molta gent al seu voltant, però se sentia sola.
Una nova sensació de normalitat
Set setmanes d’angoixa constant. Més de 2.672 quilòmetres recorreguts. Més de quatre quilos perduts per l’ansietat. I al final arribava el moment que, mentre el vivia, no semblava tan espantós.
Ningú no la va jutjar. Tothom la va tractar amb calidesa. Hi havia una infermera que parlava portuguès amb fluïdesa i ajudava les clientes provinents del Brasil.
Va signar els formularis, es va prendre les pastilles i va pagar els 205 dòlars. Va quedar ben sorpresa fins a quin punt el procediment va ser rutinari, relativament indolor i ràpid (menys de quinze minuts). La infermera li va dir que havia d’estar-se deu dies sense fer exercici. Després, podria tornar a l’anomenada “vida normal”. Ja fora de la clínica sense ànim de lucre d’Almagro, la Cristina hi pensava. La normalitat per a ella era comunicar-se constantment amb les seves germanes. Visitar els amics. Viure en una comunitat cristiana conservadora on gairebé tothom la condemnaria si sabessin què havia fet.
Tot seguit, va agafar un Uber i se n’anà cap a l’aeroport, mentre mirava per la finestra. Se sentia canviada per aquesta experiència, però no tenia ningú amb qui compartir-ho. “Estic alleujada –va dir–. Però trista.”
El seu món no era el que veia, on les activistes feministes havien dut banderes verdes i havien aconseguit la primera gran victòria del dret d’avortar a l’Amèrica Llatina.
El seu món era el Brasil, on el president Luiz Inácio Lula da Silva va ser vilipendiat durant la darrera campanya presidencial perquè va parlar de l’avortament com una qüestió de salut. On els funcionaris de salut afirmen que els avortaments insegurs maten una dona cada dos dies.
Hores més tard hi tornava a ser. La pluja havia envoltat São Paulo. Va trucar al seu xicot. La conversa va ser breu, pràctica. Li va dir quan arribaria a casa. Ell li va preguntar com se sentia físicament, però no emocionalment.
En arribar a casa, la matinada següent, després d’un altre viatge amb autobús nocturn, es va passar bona part del dia dormint, exhausta pel trajecte. Es va despertar per a veure missatges de les seves germanes. En va respondre uns quants. Després va cancel·lar els plans de veure-les aquell cap de setmana. Havia tornat a la rutina, però fins ara no se sentia normal.
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
