[VÍDEOS] Les dones torturades a la Via Laietana es planten davant la comissaria per exigir que la tanquin

Algunes de les dones que durant dècades han patit tortures a mans de la policia espanyola a la comissaria de la Via Laietana de Barcelona han pres la paraula davant l’edifici en un acte carregat d’emoció i han explicat els maltractaments als quals les van sotmetre per a exigir que la comissaria es converteixi en un espai de memòria democràtica. No estaven soles, centenars d’assistents que els han fet costat han tallat la Via Laietana i els han fet saber que els feien costat perquè les tortures no caiguin en l’oblit.

S’hi han aplegat Pilar Rebaque, torturada el 1970; Carme Travesset, el 1975; Maribel Ferràndiz, el 1971; Teresa Lecha, el 1981; Mireia Comas, el 1998; Blanca Serra, el 1977, el 1980, el 1981 i el 1982; Teresa Alabèrnia, el 1969; Núria Cadenes, el 1988; Xènia Garcia, el 2019, i Ruth Gabarró, el 2002. Totes elles amb el punt en comú que han explicat les seves experiències al llibre Torturades (Comanegra), de Gemma Pasqual, el recull dels testimonis de vint-i-dues dones maltractades, denigrades i humiliades a la comissaria de la Via Laietana.

“Torturades, amb les veus de les dones testimonis, contradiu les manifestacions del senyor Bolaños, ministre de la Presidència i de Memòria Democràtica, que diu que a la Via Laietana, 43, es van acabar les tortures amb la fi del franquisme i que ja està resignificada”, ha dit Rebeque, que s’hi ha dirigit directament: “Senyor Bolaños, no se li ha de canviar el significat, sinó conservar-la com el símbol que ha estat i és de la topografia del terror. Ministre, compleixi la llei i retorni la Via Laietana, 43, com s’ha retornat el Palacio de la Cumbre de Donosti i el Fuerte de San Cristobal de Pamplona. Llocs de tortura i repressió que es convertiran en centres de memòria.”

Pasqual ha deixat clar que les vint-i-dues dones que expliquen els seus casos al llibre són solament una mostra de les dones torturades a la comissaria. “Aquesta és la casa del terror”, ha dit. I ha exigit: “Veritat, justícia i reparació. Volem que l’edifici de la Via Laietana siga un memorial de la tortura. No es va liquidar el franquisme, l’última víctima que tinc documentada es diu Xènia Garcia i va ser en el 2019.”

Tot seguit, algunes de les dones han llegit fragments dels seus testimonis, recollits a Torturades. “Els cops de puny al diafragma li van tallar la respiració. Mentre estava de bocaterrosa amb la cara ensangonada, un li aixecava el cap amb una bota. L’altre, era sobre seu i li clavava el genoll a l’esquena. Un altre li donava puntades de peu per tot el cos. I n’hi havia uns quants que s’ho miraven i reien”, ha llegit Mireia Comas, amb la veu entretallada. “No es van tocar les estructures de la dictadura, ens van vendre una moneda falsa d’una repressió exemplar. Però en realitat vam sofrir milers d’actes de repressió i ens van encolomar una constitució tutelada per l’exèrcit que va guanyar la guerra”, ha denunciat Carme Travesset.

“La mare em va despertar la matinada de la diada de Sant Jordi. A totes dues ens van venir a buscar, a mi i al meu germà bessó, en Pepus, quatre secretes i el sereno. Només teníem disset anys”, ha llegit Maribel Ferràndiz, que ha relatat com van regirar casa seva cercant documents polítics abans de dur-los a la comissaria de la Via Laietana. “El fet d’entrar als calabossos era com si m’haguessin ficat a l’interior d’una novel·la de terror”, ha dit. Després, Teresa Lecha ha explicat que la van portar tres cops a la comissaria de la Via Laietana, però que la de 1981 va ser la pitjor.

Blanca Serra ha recordat que ella i la seva germana, Eva Serra, van passar quatre vegades per la comissaria. “La seva impunitat era proporcional a l’odi i la ràbia a dues coses: la catalanitat i la feminitat. Passar pels calabossos de la Via Laietana significava rebre forts cops amb el llistat telefònic, vexacions als lavabos oberts, maltractaments i burles al teu cos de dona, amenaces amb una pistola, declaracions signades i tot seguit estripades, i tornar a començar. Aquí i a Madrid tens la sensació que et pots morir en qualsevol moment”, ha dit.

Teresa Alabèrnia i Núria Cadenes han llegit l’una darrere l’altra, unides al llibre en el mateix capítol: “Mare i filla.” “A la Teresa la van baixar als calabossos, la cel·la era fastigosa…” llegia Alabèrnia quan s’ha interromput: “Tot això ja ho sabem, massa que ho sabem, però cal recordar-ho. Cal que les noves generacions, i la nostra generació fins i tot, qui ho ha negat, ho recordi. I que qui no ho vol reconèixer, li fotem als morros. Hem existit, seguim existint, i seguirem!” Cadenes ha llegit: “Tot d’una va entrar el carceller i li va portar un entrepà de truita, però no se’l va menjar perquè va pensar que si no menjava res, quan li peguessin cauria ben aviat sense coneixement i la deixarien tranquil·la. Només va beure cafè amb llet aigualit durant els tres dies. El paper de plata d’embolicar l’entrepà sí que el va fer servir: fent-ne una bola i rascant la paret va poder escriure-hi, al costat dels cors, els noms i les dates deixades per uns altres detinguts, la paraula independència.”

L’acte s’ha fet com una empenta a la mobilització que fa la Comissió de la Dignitat cada dues setmanes. El primer dimarts i el tercer de cada mes, la comissió es concentra a la comissaria de la policia espanyola de la Via Laietana per exigir que la converteixin en un memorial democràtic que expliqui les tortures que s’hi van cometre i s’hi continuen cometent, i ho exigeixen mostrant la veu de les víctimes, que són enregistrades amb la idea que en el futur es puguin mostrar aquests testimonis en el memorial.