27.07.2021 - 21:50
Explica la llegenda que Déu d’una costella d’Adam va crear la dona i que els va tancar tots dos en una gàbia d’or que s’anomenava Paradís. Ella va voler trencar les normes menjant-se una poma i, com que era tan malvada, ben igual que la bruixa de la Blancaneu, va obligar Adam, que sembla que era un noi amb poca personalitat i una mica ximple, a compartir-la. Per aquesta raó, tots dos van ser expulsats del Paradís, tota una sort per a Adam, que va poder viure lliure per sempre més, fundant allò que ara coneixem com a patriarcat.
A partir d’aquell dia, les dones i les pomes vam estar condemnades. Les pomes van aconseguir deslliurar-se’n gràcies amb l’afer amb Newton, les dones encara paguem la nostra gosadia.
A mi tota aquesta història em grinyola, i no pel fet que Déu creés la dona amb una costella d’un home, que ja és tenir ovaris!, sinó perquè ningú que no tingui un perdigó a l’ala es pot creure que una dona trenca les normes menjant-se una poma. Si m’haguessin dit un bon entrepà de botifarres amb favetes i allioli, potser, o una bona xocolata desfeta amb melindros. Però amb una poma? Totalment inversemblant. Si no és que, com bé diu aquesta llegenda, com que anaven en pilotes pel Paradís, per ella aquesta fruita fos imprescindible per a fer la dieta de la poma, en plena operació biquini.
Això de l’operació biquini és una altra maledicció que encara avui dia paguem. No és com l’operació sortida de vacances, que sempre comença en dies fixos. Aquí, si no has començat l’anomenada operació abans de la primavera, ja has begut oli. Arribat l’estiu, només et queda l’opció que si el biquini de l’any passat t’està petit, comprar-te’n un altre de més gran. I per què és imprescindible aquesta operació biquini? Perquè les dones hem de ser joves, altes, primes i guapes, és una llei no escrita que arrosseguem des d’Eva, i que condemna les dones normals a l’ostracisme.
Com ara per exemple quan vas a comprar-te roba, posem uns pantalons, és tota una batalla per a la qual has d’anar ben preparada físicament i psicològicament. De primer, has de comprendre que estàs totalment sola, en cap d’aquestes botigues de moda no t’atendran, et miraran i et diran que busques entre la muntanya de pantalons la teva talla, però ja t’adverteixen mirant-te de dalt a baix, amb cara de poques amigues, que de talles grans en tenen ben poques. Primer toc a la teva línia de flotació. Talla gran? Però no t’has de desanimar, has de minar i minar entre la pila de pantalons, perquè les talles més grans sempre són a sota de tot, i si finalment aconsegueixes una XL, somriuràs com si haguessis trobat or, i correràs a emprovar-te’l. Però, sorpresa! No te’ls pots cordar. Entres la panxa cap a dins, no respires i finalment ho aconsegueixes. Després de tant d’esforç entens que aquests pantalons no són fets per a tu i, decebuda, repeteixes l’operació en la botiga del costat. I et quedes estupefacta quan descobreixes que no solament te’ls pots cordar perfectament sinó que te’n sobra un pam. Què ha passat? T’has aprimat de sobte amb tot l’esforç que has fet amb els primers pantalons? O és que la manipulació de les talles en el món de la moda és una bogeria?
El meu consell és que deixis els pantalons per a una altra ocasió i te’n vagis a berenar, perquè t’ho has ben guanyat. Però aquí tenim una altra maledicció, que també hem heretat d’Eva, amb una altra norma no escrita: les dones hem de menjar com ocellets per no engreixar-nos, és per això que ens van instal·lar un comptacalories en néixer. Per a nosaltres, tot és mini, encara que usem la XL: minientrepà, minicroissant… o light. Això sí, ja podem menjar pomes sense restriccions.
Ens maten de gana perquè ens volen dèbils, com diu la Naomi Wolf: “Una societat obsessionada amb les dones primes no està obsessionada amb la seva bellesa sinó amb la seva obediència.” I nosaltres, les dones, som desobedients i lliures. Ja no ens alimenten molles, volem el pa sencer, i amb tomàquet i pernil i un bon raig d’oli.
Gaudiu del vostre cos, estimeu-vos i deixeu que us estimen, la carn vol carn, com ens va ensenyar Ausiàs Marc. Molt bon estiu, estimats lectors, ens llegim al setembre.
