16.10.2016 - 22:00
|
Actualització: 17.10.2016 - 00:19
Fa més de vint anys que dones de tot el món reunides a Pequín, a la IV Conferència Mundial sobre la dona, van posar a primera línia de l’agenda política el concepte de feminització de la pobresa, emergit dels diversos moviments feministes per tal de situar el focus d’atenció mundial en la càrrega persistent –i cada cop més gran– de la pobresa que pesa sobre les trajectòries vitals de les dones i, alhora, sobre el biaix de gènere de les seves causes.
El concepte s’ha consolidat, ha pres una forta rellevància en l’anàlisi social i, al nostre país, reflectexi una realitat que copsem i mirem d’afrontar cada dia les organitzacions d’acció social, quan ens trobem cara a cara amb allò que s’ha definit com a nous perfils de la pobresa, els que genera la crisi econòmica i social.
La crisi sistèmica que, al nostre entorn més immediat, s’ha mostrat més ferotge aquests darrers anys, ha dut a la degradació generalitzada de les condicions de vida i la multiplicació de les desigualtats, que afecten un gran nombre d’homes i dones. És en aquest context que es produeix, també, un aprofundiment de les desigualtats entre sexes i, si bé els nivells de precarietat i pobresa de moltes dones han crescut, les causes i efectes específics de la pobresa femenina, redimensionada per la crisi, no són nous, sinó que van directament vinculats amb la desigualtat estructural del patriarcat.
La desigualtat entre sexes travessa la realitat social i, alhora, toca i condiciona la forma de totes les peces que conformen l’economia, dins dels mercats i fora. És una desigualtat que afecta el 52% de la població –la majoria social–, totes les persones que som socialment llegides com a dones. Una condició (construcció), ser dona (ser el que no és un home), que ens situa en posició de subordinació respecte de l’altra meitat de la humanitat.
El sistema de gènere binari, que defineix homes i dones, masculinitat i feminitat, per oposició i com a complementaris, regula les relacions –econòmiques, laborals, polítiques– i ha organitzat la societat en dues esferes: la productiva –pública, amb valor econòmic i reconeixement social, tradicionalment associada a la masculinitat/homes– i la reproductiva –privada, invisibilitzada i socialment i econòmicament menyspreada, encotillada en l’espai de la llar, tradicionalment associada a la feminitat/dones. Aquesta divisió posa els fonaments damunt els quals s’aixeca l’entramat patriarcal de dominació i subordinació que es concreta, entre altres efectes, en desigual accés de les dones als recursos econòmics, a la terra, al capital i a l’ocupació. Una desigualtat que aterra, en la quotidianitat viscuda en femení, en forma de més risc de pobresa i precarietat.
Ara, no hem de deixar en segon terme el fet que la desigualtat és tranversal, però no homogènia. Com tampoc no som homogènies les persones que hem estat socialitzades com a dones. Als nostres municipis, els principals grups que, a més de la discriminació de gènere, tenen circumstàncies personals, socials o culturals que determinen una situació de més vulnerabilitat a la pobresa són les dones immigrades, les gitanes, les responsables de famílies monoparentals (la taxa de pobresa de les llars monoparentals és del 36,4% i un 90% són encapçalades per dones), les dones grans o les dones supervivents de violència masclista.
Per conèixer l’escenari sense la parcialitat androcèntrica predominant (la mirada social hegemònica que deixa la realitat de les dones fora de quadre), alhora que ens fixem en la posició de les dones en l’esfera econòmica pública −la que ens duu a detectar-ne i xifrar-ne l’absència més gran en el mercat de treball−, hem de parar atenció a què passa a les llars i fer visible la (sobre)presència de les dones en la part de l’economia que hi té lloc; posar sobre la taula la càrrega principal que assumeixen les dones per atendre el treball de cures, l’imprescindible per a sostenir la vida. Alhora, en aquesta mirada al treball reproductiu de la societat, no podem passar per alt l’absència que hi tenen els homes, més disponibles, així, per al mercat de treball. Les dones hi dediquen entorn de quatre hores diàries, el doble que els homes.
Sense comptar amb una coresponsabilitat entre sexes, dedicar més temps o prioritzar el treball de cures té, a l’altra cara de la moneda, treballar al mercat de treball a temps parcial, renunciar a feines o reduir la jornada laboral. Dit d’una altra manera, significa tenir rendes menors en el present i en la vellesa i un risc de pobresa persistent superior.
La diferència d’anys treballats amb remuneració és alarmant: els homes treballen una mitjana de 43,4 anys, mentre que les dones només treballen de manera remunerada una mitjana de 12,8 anys, la xifra més baixa d’Europa.
Revisem alguna xifra més que il·lustra el panorama de desigualtat, ara, pel que fa als ingressos del treball. Segons la darrera enquesta de l’estructura salarial de l’INE (2014), el salari mitjà de les dones representa el 76,7% del salari dels homes. A Catalunya, el guany mitjà anual dels homes el 2013 va ser un 25,1% superior al de les dones. L’esquerda salarial augmenta especialment dels 35 anys en endavant, coincidint amb el període de necessitat de conciliació amb les responsabilitats familiars.
Al fet de cobrar menys per fer la mateixa feina, hi hem d’afegir que les dones, tradicionalment, es concentren en sectors d’activitat altament feminitzats, menys valorats i remunerats al mercat laboral. I, encara més, hem de sumar-hi el fenomen del sostre de vidre (o terra enganxifós), en referència a les possibilitats menors de les dones d’aconseguir ascensos i càrrecs d’alta responsabilitat en la seva carrera professional, pel fet que dedicar-se més a la família implica tenir menys disponibilitat per al món laboral.
Pel que fa a les condicions contractuals, trobem que set contractes a temps parcial de cada deu són signats per dones. El motiu de fer servir aquesta modalitat de contractació per a un 63,6% de les dones de 35 a 44 anys és la necessitat de tenir cura de persones dependents. En el cas dels homes, tenir un contracte a temps parcial és, majoritàriament, per a compaginar la feina amb estudis.
Continuem? Un 22,5% de les dones enquestades redueix el nombre d’hores treballades per respondre a la necessitat de cura de fills i filles. Entre els homes, la xifra es limita a un 3,3%, segons recull l’EPA. En la mateixa línia, val la pena de fer una ullada a les dades d’inactivitat: resulta ben significatiu que la primera causa de les dones de 25 a 49 anys per a no buscar feina és tenir responsabilitats familiars (un 27,5% dels casos). En el cas dels homes, aquest motiu es redueix a un 5,6% dels casos. La primera causa per a no buscar feina és tenir una malaltia o incapacitat.
Recentment, l’Observatori Dona, Empresa i Economia ha alertat de l’augment d’una nova pobresa femenina: la de dones formades que, un cop al mercat laboral, són objecte de discriminació en sous i condicions laborals, sobretot després de la maternitat, i tenen un alt risc de caure en la pobresa tot i tenir feina. És una pobresa que s’allargarà, conclou el seu Indicador d’igualtat de gènere a Catalunya, perquè implicarà pensions minses i si la dona es queda sense feina en algun moment, comptarà amb prestacions per desocupació més baixes.
Per superar la desigualtat de gènere estructural que cristal·litza en el mercat de treball, ha de prendre força l’estratègia d’apoderament, una eina vital per a guanyar poder, individual i col·lectiu.
Quan parlem d’apoderament ens referim al procés de presa de consciència, adquisició d’autonomia i augment de l’autoritat i el poder de la persona sobre els recursos i les decisions que afecten la seva vida econòmica, política, social i personal, com a individu i com a grup social, per impulsar canvis i transformar les relacions de subordinació.
En l’àmbit de les polítiques públiques i l’acció social, apostar per accions que situïn l’apoderament de les dones a la base i a la meta, implica processos complexos, però, alhora, ineludibles per a fer efectiva la lluita contra la pobresa feminitzada, tot traspassant l’assistencialisme reproductor de desigualtats i contribuint a transformar les relacions de poder de manera equitativa.
El repte que ens apareix és articular fórmules per a incidir en la dimensió col·lectiva i transformadora de l’apoderament i, al mateix temps, cercar encaixos pràctics entre la presa de poder individual i l’acció col·lectiva. I és que l’estratègia d’apoderament ha d’estar imbricada en el procés amb què les dones prenem consciència sobre com les relacions de poder travessen les nostres vides, guanyem confiança en nosaltres mateixes i, conscients que no estem soles, generem estratègies transformadores de les estructures de discriminació, que poden originar tensions i conflictes socials.
Les administracions compromeses amb l’equitat han d’entomar la responsabilitat de promoure accions per vincular, sistemàticament, els processos individuals d’apoderament que les dones poden dur a terme en els programes d’atenció i suport, amb iniciatives ciutadanes i estratègies públiques que facilitin l’autoorganització, la participació social i política i la presencia de les veus de les dones en tots els àmbits de la vida col·lectiva.
Superar la feminització de la pobresa requereix necessàriament impulsar actuacions que es proposin de modificar la distribució del poder entre homes i dones per tal que sigui democràtica, tant en les relacions personals com en les institucions de la societat, tant dins les llars com fora. L’estratègia d’apoderament és la via que des l’activisme i l’acció social feministes posem en pràctica per acostar-nos a un poder compartit, un poder socialment sostenible, assentat en la construcció de mecanismes de responsabilitat col·lectiva. En el trajecte emprès, però, ens resulta imprescindible de sumar complicitats governamentals, del pla local al nacional.
Fina Rubio, presidenta de la Fundació Surt
