21.10.2017 - 01:04
Potser, a la POLÍTICA. entesa com una branca de les ciències socials, caldria incorporar-li de manera efectiva la resta de coneixements humans per a retornar-li humanitat i sentit comú.
Tinc la mateixa sensació de l’any 1968, quan els espectadors de l’estrena de la pel·lícula “2001: una Odissea de l’espai” vam veure, estorats, les primeres passes d’un homínid jugant amb els ossos d’uns altres éssers (humans antecessors del homo sapients). Malgrat que la seqüencia següent mostrava com (passades moltes eres geològiques) una nau tripulada pels supervivents d’aquelles batusses bestials (de bèstia fera) viatjava per l’espai sideral, podem constatar com la supremacia de la força bruta continua sent la forma de resoldre conflictes d’interessos.
Nicolau Maquiavel, quan en 1513 escriu “El Princep”, entenent-lo com el tipus d’home que creix amb la fortuna dels altres, partia de la lliçó apresa anys abans, de Caterina Sforza de qui en deia “La meva dama de Forli” i resumia en la frase: “és millor guanyar la confiança de la gent que confiar en la força”. Aquest concepte, bàsic per a Maquiavel, i que l’assenyala de moltes maneres, es d’importància vital per a tots aquells/es (expressió de 2017) que vulguin exercir el poder.
Avui, frases seves de fa 504 anys, ens vindrien com anell al dit pel nostre conflicte:
¬“En totes les coses humanes, quan s’examinen de prop, es demostra que no es poden apartar els obstacles sense que d’ells en surtin altres de nous”.
¬“El que es elegit príncep amb el favor popular ha de conservar el poble com un amic”.
¬“L’habilitat y la constància son las armes de la debilitat”.
Que ens diria el Nicolau Maquiavel del Segle XXI?
He començat la meva humil i voluntariosa aportació intentant fer una síntesi molt sintètica i resumida de l’esquema que, amb interpretacions de tota mena, l’anomenada Civilització ha vingut resolent els conflictes dels desposseïts amb els poderosos o entre poderosos per eixamplar la seva població de desposseïts. En el camí s’ha cremat o destruït des de la biblioteca d’Alexandria a la ciutat siriana de Palmira i deixat un rastre de milions de cadàvers i megatones de runa que són la VERGONYA dels habitants del Planeta Terra. El pecat original d’Adam i Eva és una broma comparada amb el genocidi universal acumulat i el malbaratament endèmic de saviesa, estudi i treball (recordem l’INDEX de llibres prohibís, també a Miquel Servet, Galileu i tants d’altres).
En principi, la meva formació universitària fou la de l’Escola Tècnica d’Arquitectura de 1969, llavors inclosa en la branca de ciències. Amb el títol sota el braç, amb la tinta de la meva signatura sense assecar, veient les mancances del temari del programa vaig entrar de professor en la mateixa ETSAB. Un any fou suficient per veure que l’intent em superava. Havia de demostrar-me a mi mateix que si jo (que ni sóc heroi ni superhome) era capaç d’aconseguir-ho, qualsevol altre també ho podia fer. El camí de la practica socràtica de: “només sé que no sé res”, començà en aquell moment, i confio que només acabarà amb la meva mort.
En el viatge sense fi de millora continuada del coneixement, no tant sols he recorregut els camins de matèries derivades d’un títol acadèmic d’arrel grega [ἀρχός (archós) (“guia”, “autoritat” y τέκτων (téctōn), “creació, invenció, art, tècnica”]. Poc a poc, amb curiositat insaciable, he anat eixamplant l’ampli ventall de saviesa acumulada en la historia humana… i el que em queda!
No voldria passar davant de l’estol de savis, científics, doctors i tota mena de cervells que en totes les branques del coneixement treballen sense descans i en silenci per obtenir resultats que ajudin a tota la humanitat a gaudir una vida tranquil·la, pacífica, serena, en pau i prosperitat per a tothom. Però, havent encetat el meló, m’encantaria fer alguna aportació.
1 -Fa dies que ens bombardegen amb el principi territorial inamovible de la indissolubilitat de l’Estat Espanyol. Mirem d’enfocar aquest axioma polític-sociològic sota una altra perspectiva.
La física que estudiàvem els batxillers dels ’60, es basava en una química que -en la recerca de la partícula mínima- només havia arribat a l’àtom. El seu funcionament l’explicaven tres partícules subatòmiques: els electrons voltant a l’entorn d’un nucli format de protons i neutrons. Amb aquest criteri Mendeleiev, 1869, creà la Taula Periòdica de les 102 Substàncies Químicament Indivisibles, trobades a la Terra fins llavors (l’últim de la Taula’60 era el Nobelium). En l’actualitat la tecnologia derivada dels propis descobriments va a gran velocitat. Ja hem arribat al nº 118 de la Taula de Mendeleiev UUo (ununocti). No només això sinó que, a part del descobriment dels components del àtom el “quàsars” que amb diferent polaritat i massa configuren els envellits protons, electrons i neutrons, que fins aquell moment definíem com els constituents de l’àtom.
Si extrapolem aquests avenços a la nostra societat. Com es pot seguir emprant el concepte d’indissolubilitat de la matèria si del nº d’Avogadro que, en 1917, només determinava el nombre d’àtoms o molècules necessaris per aplegar la massa d’un Mol (55,847 gr. de ferro tindrien 6,064 1023 àtoms). Avui hem arribat a definir la unitat de massa atòmica u.m.a.
Seguir pensant que hi ha quelcom indissoluble es situar-se en 1917; o en 1945 quan la ONU tenia 51 estats, a passar, en un segle, als 193 de l’actualitat. Si fem els mateixos números per saber el nombre d’estats que s’han emancipat, han exercit el dret de ser lliures o les colònies que han desaparegut, quin resultat obtindríem.
2 –Fent un salt còsmic podríem passar de la Nanotecnologia a la Cosmologia. Deixarem pel camí a Newton quan en 1687, casualment una poma l’ajudà a copsar la “Llei de gravitació Universal”. Passarem de llarg el 1933, quan l’Astrònom Fritz Zwicky mentre estudiava el Cúmul de Coma s’adonà que les Teories de Newton i Einstein no quadraven. Observant les velocitats d’un cos quan orbitava al voltant d’un altre de massa més gran no seguia les lleis establertes. A mesura que creixia la massa del cos que l’obligava a orbitar al seu voltant, deixava de complir-se la legalitat física acordada. Havia d’existir quelcom desconegut i, com sol passar, les seves prediccions no trobaren ressò. Justament l’estudi de la massa fosca aportà la clau per la descoberta de trobar on s’amagava el 85% de matèria de l’Univers. Encara faltava per explicar el 15% ja conegut. La troballa de la “matèria fosca”, quelcom especialment esmunyedís que no interacciona amb la llum ni amb la matèria ordinària (àtoms, protons i neutrons coneguts fins fa poc). Per tant no emet ni absorbeix llum ni brilla ni fa ombra.
Fritz Zwicky, Einstein i Martin Luther King, tingueren cadascun el seu somni. Tots 3 relacionats amb quelcom fosc i/o desconegut. I de sobte la hipotètica “matèria fosca” ha deixat de ser una entelèquia, ja que mai havia interaccionat amb el poder del magnetisme del diner (radiació electromagnètica) i, malgrat que la seva presència es podia inferir a partir dels efectes greus de l’estrellat del poder institucionalitzat (gravitatoris sobre galàxies) n’estem veient les conseqüències de no haver estat diligents i atents a l’espai que ens envolta.
Confio que la perspicàcia del lector dedueixi el símil polític que avui afecta als catalans.
La futura República Catalana podria crear la nova biblia del “saber estar” i, en homenatge a Maquiavel i Samuel Langhorne Clemens, mes conegut com Mark Twain, li podríem dir:
Antoni Morell i Mestre
